TEATRE

La Kompanyia i Pablo Messiez qüestionen la convivència

Han construït conjuntament 'El temps que estiguem junts', que s’estrena aquest divendres a l’Espai Lliure

Ni el dramaturg argentí Pablo Messiez ni els actors de La Kompanyia Lliure sabien on acabarien quan van començar a treballar junts. Sense mapes escènics ni dramatúrgics, van guiar-se per l’atzar i la intuïció a l’hora de construir conjuntament El temps que estiguem junts, que s’estrena aquest divendres a l’Espai Lliure. “El muntatge s’ha nodrit de descobriments constants”, explica Messiez, que va conèixer La Kompanyia en un taller que va impartir la temporada passada.

Mesos després d’aquella trobada, el dramaturg i la companyia van compartir deu sessions inicials de cinc hores que els van servir per esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú. La llavor de l’obra neix d’aquestes observacions. “Vaig escriure una vintena de monòlegs i els hi vaig portar perquè cada actor escollís el que li transmetia més”, diu Messiez. Les tries d’aquell experiment van establir les bases de l’espectacle, que transcorre en dos mons, un de realista i un que no ho és tant. Més enllà d’aquest context, el dramaturg ja avança que concretar de què va el muntatge és complicat. “Fins que no el veus no s’entén -reafirma el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual-. És un espectacle que habita en un present constant i que actua com una metàfora d’una generació adolorida”.

En el pla més realista Messiez hi col·loca una parella que s’ha traslladat a un pis nou i que veu com la seva relació empitjora cada cop més. Les vides dels habitants de l’univers paral·lel costen més de precisar. “Formen un grup de persones que s’ajunten els dissabtes i fan coses estranyes”, diu el dramaturg. El vincle que uneix aquests personatges, anomenats Els Inconsolables, és el fet d’haver patit alguna tragèdia. Per provar de superar aquestes vivències “escolten música i intenten no parlar, però no se’n surten”, precisa Messiez, que a través d’aquests relats ha volgut explorar la idea de la convivència. El dramaturg llança a l’aire algunes de les preguntes que es desprenen de l’espectacle: “Com podem estar junts i entendre’ns? Què és millor per conviure? Callar o parlar?” Malgrat les possibles semblances amb la realitat catalana, Messiez prefereix no establir-hi ell mateix els vincles. “La distància del temps i la mirada dels altres diran si es poden definir paral·lelismes amb la societat actual”, afegeix.

Per a La Kompanyia, El temps que estiguem junts representa un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Al marge de ser el segon muntatge amb tots els membres de la companyia, és la primera obra de creació pròpia que tira endavant. Ho han fet, a més, seguint un procés de creació completament nou per a ells. Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol han seguit una manera de treballar que, per sorpresa seva, ha sigut “relaxada i còmoda”, coincideixen. Ara bé, això no vol dir que aquesta sigui atmosfera de l’obra. Ros ho resumeix així: “No hi ha cap moment de l’espectacle en què no hi hagi dolor, però nosaltres hem gaudit molt passant-ho malament”.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF