LITERATURA

Koldo Izagirre: “El món del treball em sembla profundament literari”

"No m’interessa narrar-lo com una intriga política o policial" va assegurar l'escriptor 

Koldo Izagirre (Altza-Pasaia, Guipúscoa, 1953) és un dels autors més imaginatius de les lletres basques. Amb una fèrtil trajectòria tant en prosa com en poesia, és un explorador i innovador apassionat dels llenguatges narratius. La memòria històrica és el tema de què més ha tractat en la seva prosa, amb una tècnica experimental. Amb motiu de la presentació a Palma de la traducció catalana del seu recull de relats Que vol foc, Mr. Churchill? (Lleonard Muntaner Editor, 2018), fa unes setmanes, hi conversam.

L’univers de la vida quotidiana, el treball, apareix contínuament als relats de Que vol foc, Mr. Churchill?. Aquest cant d’homenatge a les classes subalternes és com un aliment per a la vostra tasca literària?

Aquest món, per a mi, és el més pròxim, el que puc reflectir més bé. Tenc consciència d’haver viscut en un lloc inusual en la literatura basca i no gaire habitual en la literatura en general. En la fotografia, poques vegades es veu gent treballant en una instal·lació, i no és per l’escassetat de claror, sinó perquè no interessa que s’hi vegi gent treballant. Cap patró no et deixarà exposar en quines condicions treballa la seva plantilla! El que farà és encarregar a un fotògraf professional que faci una sèrie ad hoc. Fotos molt ben treballades: no s’hi veu el fum ni la contaminació ni el greix ni el desastre de l’amiant. Això de la fotografia també ho podem aplicar a la literatura. Tinc l’avantatge de no tenir cap gran heroi, perquè només he conegut és gent l’heroïcitat de la qual és sobreviure a la feina i a la seva època amb una certa dignitat. A mi em sembla molt interessant literàriament, perquè, entre altres motius, sovint, quan llegesc un guió cinematogràfic, un conte o una novel·la, pens: “De què i on treballa?”. Sembla que el món del treball industrial no sigui literari. A mi em sembla profundament literari i estètic.

El llibre està majoritàriament ambientat pels voltants del port de Pasaia, els anys del franquisme... Un ambient evocador, especial i dur.

Nosaltres, la meva família, vivíem al moll. La càrrega i descàrrega suposa un món de paperassa, assegurances, consignataris i consolats, però, fonamentalment i molt més visible, de relacions entre persones, entre mar i terra, bodega i moll, moll i vagó o camió. És a dir, entre mariners i treballadors. Tot allò era una barreja de parles, tècniques i idiomes diferents. Hi havia un trànsit molt gran de vaixells amb pavellons alemany i holandès, i se sentia parlar molt d’alemany i molt d’èuscar entre els estibadors i els vigilants. El castellà predominava entre la gent d’oficines i també se sentien frases esparses en anglès, que ja era la llengua franca dels ports europeus, així com gallec. Els gallecs varen arribar en grup devers l’any 1916, contractats per rebentar una vaga. Varen arribar, s’uniren a la vaga i quedaren a Trintxerpe, un dels barris de Pasaia, davant del port pesquer, amb la seva fàbrica de gel, els seus tallers de xarxes, els seus bars, el seu pop, el seu ribeiro i el seu idioma. A Trintxerpe, durant la Segona República li li posaren el sobrenom de la Meca Roja, tot i que la majoria d’aquells gallecs eren anarquistes. En temps de la guerra fundaren el batalló Bakunin número 1.

Escoltant aquestes històries, sembla que molts relats de Que vol foc, Mr.Churchill? , també contenen elements de memòria familiar...

Els meus pares eren narradors molt bons: la mare, d’anècdotes, ja que era una filla de sidreria i coneixia molt bé el món dels bergants de taverna, dels glosadors de quart nivell, i el pare, d’altres mons, dels conflictes de la República, de la guerra, dels problemes del port... La meva mare, ideològicament, era nacionalista basca, amb família vinculada al sindicat ELA-STV. Mon pare, no; era una mena de republicà basquista, força anticlerical en el fons, encara que anava a missa. D’infant vaig saber que els feixistes, després de la guerra, havien afusellat un germanastre seu.

Amb aquest ambient familiar, com va ser la vostra presa de consciència política?

Record un estat d’ànim general quan varen matar Txabi Etxebarrieta, l’any 1968. Enguany n’ha fet cinc dècades. Era el primer gudari mort de la postguerra. Va ser una gran sacsejada: manifestacions, misses, pintades, pamflets, repressió, cançons, policies secrets pertot arreu... Jo tenia 15 anys, estava despertant. El poemari Harri eta herri (pedra i poble), de Gabriel Aresti, va ser important.

Ara projectau una obra sobre l’emboscada contra quatre militants autònoms a la badia de Pasaia, el 1984.

És un tema que durant anys no vaig saber com enfocar. No m’interessa narrar-lo com una intriga política o policial. Vaig començar a llegir papers i vaig descobrir una dada no gaire coneguda: poc abans del metrallament havien detingut una parella d’adolescents que venien pel caminoi de la costa. Els varen posar cap per avall i els tingueren així perquè fossin testimonis auriculars, perquè diguessin que,abans del metrallament de la llanxa, havien sentit “ Alto, policia!”.Tenien 16 anys, els varen tenir retinguts una nit a comissaria, ningú no sap què hi va passar... La parella es va trencar. L’al·lot, tan bon punt va poder, s’exilià. Va aprendre submarinisme. No ha tornat. Si en fes una pel·lícula, la primera imatge seria el fons submarí i una veu en off : “Aquesta part de la costa no la conec...”. És memòria històrica? Sí, però m’interessa més aquest altre concepte de recuperació, no “a la històrica”, sinó “a la ficció”.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF