Ken Loach contra el neoesclavisme digital

‘Sorry we missed you’ explora el cost personal de la ‘uberització’ del treball

A punt de fer 83 anys, Ken Loach va tornar a la secció oficial de Canes amb un nou informe desolador sobre l’efecte del neoliberalisme despietat en la classe obrera anglesa, Sorry we missed you, escrit amb Paul Laverty, el seu soci habitual. A Loach se li ha de reconèixer la capacitat per mantenir-se fidel a les constants del seu cinema de denúncia, i alhora saber desplaçar la diana cap a problemàtiques candents, en aquest cas les noves tàctiques empresarials d’externalització de la força de treball, és a dir, la uberització del món laboral i el cost humà que comporta.

Festival de Canes: Elton John conquereix la Croisette amb 'Rocketman'

Per descriure aquest neoesclavisme modern, Sorry we missed you introdueix el Ricky, un pare de família que, després de saltar de feina en feina durant els anys de la crisi, creu que veu una oportunitat de millorar les seves condicions econòmiques i s’endeuta per comprar una furgoneta i així treballar per a una empresa de distribució de paquets. O, millor dit, com subratlla amb intenció l’encarregat, treballar “amb l’empresa, no per a l’empresa”, és a dir, sense contracte laboral: “Aquí no hi ha l’horari, sinó la disponibilitat; no t’oferim una feina, sinó realitzar un servei per a nosaltres”. I tot d’eufemismes que emmascaren la realitat d’un fals autònom que, gràcies a les noves tecnologies digitals, ni tan sols gaudeix d’autonomia, perquè un dispositiu electrònic en controla la ruta i li marca un ritme d’entregues infernal.

Deixar-s’hi la pell en jornades de catorze hores, esclar, no millora la vida del Ricky ni de la seva dona, una infermera que es passa el dia fora de casa visitant els seus clients, gent gran amb problemes de mobilitat a qui atén amb una amabilitat i empatia que trenquen el cor. Els personatges de Loach i Laverty, com sempre, són gent humil, noble i generosa; i, com sempre, Loach i Laverty els fan passar per desgràcies i humiliacions de tota mena. El missatge és clar: la precarització laboral degrada les relacions familiars, la capacitat per estimar i ser estimats, per viure amb dignitat. Des d’un punt de vista didàctic, l’estratègia narrativa és impecable. Però, i moralment? El film es dedica a esprémer tota l’empatia de l’espectador abans d’agredir-lo a cop d’excessos dramàtics, mostrant-se tan cruel amb els personatges com el sàdic encarregat de l’empresa de transports.

Les flors del mal

També en secció oficial, l’austríaca Jessica Hausner va presentar el seu primer film en anglès, Little Joe, que entra de puntetes en la ciència-ficció a través de la història d’una científica que crea una flor amb una aroma que proporciona felicitat a qui en té cura. Però una mutació transforma el pol·len de la flor en un virus que substitueix la identitat per una versió més feliç, innòcua i dedicada a la protecció de la flor. Aquesta versió inquietant i postmoderna de La invasió dels ultracossos confirma Hausner com una cineasta de primera i deixa en l’aire una pregunta pertorbadora: ¿quin preu estaríem disposats a pagar per ser feliços?

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF