El procés per ser funcionària docent, que he viscut enguany per primera vegada, m’ha portat fins a una novel·la de Franz Kafka que vaig llegir fa molta estona: 'El castell'. Kafka ens conta les ‘aventures’ absurdes del personatge K., protagonista d’una història en aparença atemporal, però que per força ha de transcórrer en un temps com el nostre. El món que descriu Kafka és una societat burocratitzada de cap a peus, és a dir, una societat moderna.
La modernitat, que no ha acabat encara, és l’època de la burocràcia. Una màquina laberíntica organitza les nostres societats: els processos d’educació, els sanitaris, els fiscals, els punitius, tots estan articulats a través d’una complexa xarxa de relacions burocràtiques que teixeix els diferents aspectes de la vida individual i col·lectiva. És per això que Horkheimer va dir que vivim en “un món totalment administrat”.Les oposicions docents són, tan sols, una peça minúscula d’aquest engranatge administratiu.
Des del segle XIX, l’administració estatal va necessitar la burocràcia per imposar-se. I els bons treballadors de l’estat havien de tenir dues qualitats fonamentals: l’aptitud per obeir i el talent per actuar amb disciplina, sense saber el perquè, sense que el seu treball quotidià perseguís cap finalitat. El funcionari, al servei de l’estat, havia de ser una peça eficient.
Doncs bé, a les nostres societats aquesta burocràcia s’ha fet omnipresent, no ens podem alliberar dels seus fils. El present ha esdevingut una novel·la de Kafka. La voluntat de gestionar la pròpia vida ens obliga precisament a posar el nostre temps al servei d’una maquinària que ens administra per complet i en tots els àmbits. Hem esdevingut funcionaris de les nostres vides i la rebel·lió, rompre amb aquesta vida de funcionari, fa temps que se’ns ven com una fantasia, perquè la ruptura amb la burocràcia suposa la ruptura amb tot allò que som.
Les nostres vacances, per posar un exemple que simbòlicament ens suggereix disposar del propi temps i d’un espai elegit de manera voluntària, no transcorren enfora dels tentacles de la burocràcia: comprar els bitllets a través d’un cercador online, l’adjudicació del seient de l’avió, el nostre nom apuntat a la llista de passatgers, les transferències bancàries, els registres en pàgines web d’allotjament. I si hi ha retards o vaga, no rebrem cap disculpa, perquè com deia K. “l’administració està més enllà de la cortesia”. Així veiem com per les nostres petites vacances es posa en funcionament una burocràcia complexa. Nosaltres mateixes ens convertim en buròcrates de la pròpia vida, emplenant formularis, enviant reclamacions o guardant documents i arxius.
La burocràcia s’ha infiltrat per tot el teixit de la vida, més enllà, és com si hagués ocupat el lloc de la vida mateixa, trastocant diferents conceptes de la nostra existència com el de ‘vida privada’ o el de ‘temps’. Ningú discuteix el nostre dret a la vida privada, però aquesta està mutant, no hi ha secret, vivim en ‘la societat de la transparència’, on sigui que anem deixam les nostres petjades, els diferents dispositius electrònics registren la nostra localització, no tenim res a ocultar (no volem ocultar res). Les nostres vides, petites, de temps limitat, s’enfronten a les administracions. Però l’ésser humà i l’administració viuen en dos temps diferents. Els processos per reclamar el que ens correspon es fan eterns, estem abocats a la crueltat del temps no-humà dels processos administratius. El temps no-humà que regeix el castell de Kafka. El personatge K. demana audiències que el castell ajorna en un procés que no acaba mai, però la vida de K., en canvi, sí que s’acaba.
Es pot resistir contra l’administració? En què consistiria aquesta resistència? En trobades estèrils, muntanyes de paperassa i llargues esperes. La lluita no és cos a cos, els nostres ‘adversaris’ no tenen cos. La xarxa burocràtica ens fa passar hores i hores en oficines, sales d’espera, registres. Però què hi ha al final? Una victòria? Alguna vegada sí, però què vol dir vèncer?
L’única victòria que puc imaginar-me és sortir un instant d’aquest cercle on el temps és emprat en contra nostra, per fer que l’instant esdevingui temps de vida. Posar els peus arran de mar i anar passant les pàgines d’un llibre qualsevol, per ventura d’una novel·la de Franz Kafka. En lloc de posar una nova reclamació a un sistema infinit, qui sap si el que ens caldria és posar en pràctica tant com sigui possible la moral del “preferiria no fer-ho”.
