ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 19/11/2018

Julio Manrique dirigeix una història màgica sobre l’orgasme femení

‘L’habitació del costat’ arriba a La Villarroel amb Ivan Benet i Carlota Olcina

Núria Juanico
3 min
La companyia de L’habitació del costat, que s’estrena el 21 de novembre a La Villarroel,  a la Casa Rocamora de Barcelona.

BarcelonaCreuar les portes de la Casa Rocamora de Barcelona implica deixar enrere l’època actual per viatjar fins a finals del segle XIX. En una de les habitacions, un piano de cua reposa en silenci mentre, des de les parets, homes amb levites i copaltes observen les anades i vingudes d’uns visitants poc habituals. La decoració victoriana serveix per transportar-se fins a la consulta del doctor Givings, l’escenari principal de L’habitació del costat. L’obra de la dramaturga nord-americana Sarah Ruhl arriba el 21 de novembre a La Villarroel en una estrena a tot l’Estat amb producció de La Brutal. Dirigida per Julio Manrique, és una de les propostes estrella de la sala per a aquesta temporada i s’hi estarà fins al 3 de febrer.

L’espectacle és cridaner, ja d’entrada, pel punt de partida. Ruhl situa la història als afores de Nova York poc després de la invenció i instauració de l’electricitat en algunes cases dels nord-americans. En una de les cases, un metge -interpretat per Ivan Benet- idea el primer vibrador amb la intenció de curar la histèria femenina. “L’obra arrenca amb la dona del metge ensenyant la llum d’una làmpara al seu fill nounat -explica Manrique-. L’inici ja és una invitació a redescobrir el món des d’un lloc diferent a partir del miracle de l’electricitat”. A L’habitació del costat no hi ha un conflicte que actuï com a motor de l’obra, sinó que l’obra funciona a través de la idea de transformació dels personatges. “La dramaturga parla d’estats que acompanyen els personatges i els canvien”, assenyala Manrique. Aquesta idea plana sobre una atmosfera fascinant i misteriosa que contribueix a construir, en paraules del director, “un vodevil poètic, preciós i molt inspirador” en el qual “tot funciona amb les mateixes lògiques narratives dels contes de fades” i, per tant, “les coses passen per art de màgia”.

A part d’esquivar el conflicte, Ruhl també fuig dels antagonistes malvats. “S’estima tots els personatges de l’obra. Té mèrit haver escrit set bons personatges en un sol espectacle”, afirma Manrique. D’aquests personatges, l’esposa del metge, interpretada per Carlota Olcina, és qui fa funcionar bona part dels engranatges de la peça. “És un volcà en erupció, una dona transgressora i revolucionària que necessita desfer-se de les cotilles de l’època”, assenyala Olcina.

La joie de vivre de l’esposa del metge xoca amb la relació que hi manté el seu marit. “Ell cura altres dones, però a ella la ignora. No se sent vista ni estimada pel marit i això la fa patir”, diu l’actriu. En canvi, el doctor sí que es dedica als seus pacients, com la que encarna Mireia Aixalà: una dona que no pot tenir fills i pateix una profunda tristesa. “Quan el metge li aplica el tractament, totes les preocupacions marxen. Es converteix en una addicta a l’aparell”, indica Aixalà.

Un devot de la bellesa

La idea de bellesa acompanya la història a través de personatges com el de Pol López, que interpreta un pintor en crisi. L’home ha perdut la inspiració després de patir una ruptura amorosa i no la retrobarà fins que recorre al tractament del doctor. El pintor és, probablement, el personatge més pur del muntatge. “Està enamorat de la llum, és un devot de la bellesa i intenta que el món no s’escapi pel progrés”, subratlla López.

Enmig d’aquesta constel·lació de personatges, una dida interpretada per Adeline Flaun teixeix una relació especial amb la dona del metge. “Em venia molt de gust fer aquest personatge. Perquè és negre -assegura Flaun-, però també perquè l’obra se situa justament al final de l’esclavitud. La relació de la dida amb la dona del metge és una manera de reconciliar els dos bàndols i mostrar que les dues realitats poden cohabitar”.

Aquest vincle, que sorgeix de l’alletament del fill de la protagonista per part de la dida, és un símbol de la idea de convivència que impera al llarg de tot l’espectacle. “Ruhl crea una atmosfera en la qual les coses lleugeres també són profundes”, apunta Manrique, que destaca “la manera de narrar” i el “món particular” de l’obra. A la història hi proliferen els moments còmics, però l’obra oscil·la entre l’humor i el dolor dels personatges. La dramaturga és, segons Manrique, “una autora escapista que, com Txékhov, no vol que l’encotillin en un gènere”. Més que l’estil o el relat, a L’habitació del costat mana el conjunt. L’obra porta a primera línia una manera diferent d’observar la realitat, donant pes a la innocència i la curiositat pròpies dels contes màgics.

stats