Joshua Oppenheimer és un nord-americà resident a Dinamarca director d'un lúcid documental, The act of killing , basat en tres dels assassins del règim d'Indonèsia que el 1965 va exterminar entre 500.000 i 2.500.000 persones. Els tres homes i els seus amics expliquen, mostren i reconstrueixen -fent com si fossin actors de pel·lícules de Hollywood- com mataven durant els assassinats massius. El film, premiat a mitja dotzena de festivals, s'estrena divendres a Palma (Cine Ciutat) i Barcelona (cinemes Verdi i Renoir Floridablanca).
Començàreu entrevistant supervivents fa una dècada, per què heu acabat donant la veu als assassins?
The act of killing és un film fet des de la perspectiva dels supervivents, irònicament. Si bé no hi surten, n'acaparen cada fotograma. Quan entrevistàvem els supervivents, els militars ens varen aturar i ens impediren filmar-los, no els volien deixar parlar. De tota manera, alguns ja ens havien dit que parlàssim amb veïns seus que eren autors d'assassinats. Ho férem, amb prudència, demanant-los sobre el passat, sobre què feien per viure... Però immediatament responien amb aquestes grotesques, terrorífiques històries d'assassinats massius presumint-ne fins i tot davant dels néts. Va ser un contrast entre els supervivents, als quals no se'ls permetia parlar, i els autors jactant-se, explicant coses molt més incriminadores de les que podien dir els supervivents.
Això és el sorprenent, relaten lliurement tota mena de crims i assassinats que han comès.
Estam acostumats a veure perpetradors en documentals negant el que han fet o avergonyint-se'n, perquè hi surten quan ja els han tret del poder. Però aquests homes continuen en el poder. Han assassinat, però mai no els han forçat a admetre que el que feren estava malament i ara, desesperadament, mantenen una mentida, justifiquen el que varen fer. De manera que al matí, quan es desvetlen i es miren al mirall, no hi han de veure un assassí de masses. Anwar Congo (un dels tres protagonistes) va ser el quaranta-unè perpetrador que vaig entrevistar i tots els que vaig conèixer en presumien, tots. No només m'explicaven aquelles terribles històries davant dels fills i dels néts, sinó que em convidaven als llocs on havien assassinat o s'oferien a mostrar-me com mataven. Després de la desena entrevista, la pregunta va canviar de què havia passat el 1965 a què passava llavors, el 2004-2005, perquè en presumissin tant.
Continuau en contacte amb Anwar Congo. Per què?
Quan vàrem veure el film, ell va quedar tocat. Va dir que estava content d'expressar aquells sentiments dels quals gairebé havia tingut prohibit parlar. És clar que li va fer mal, però volia mantenir-se en contacte amb mi i jo amb ell perquè tot allò ens va canviar molt a tots dos.
La societat indonèsia està malalta?
És clar, però també l'espanyola i la danesa. Podem pensar que és un boig, però Anwar és un simple humà, com nosaltres. I si ell és un boig o un monstre, nosaltres depenem de milions de monstres o bojos com ell, d'arreu del món, per mantenir barat tot el que compram, per fer la nostra feina bruta. Quan els humans construïm la normalitat en una mentida per justificar el patiment dels altres és evident que això és malalt, i pens que no hi ha ni una sola societat al món que no ho faci. La d'Indonèsia no n'és una situació excepcional, tot el Sud global s'organitza així. L'Occident ha instal·lat règims de la por edificats per autors de violència massiva amb treballadors que fan tot el que compram, des de l'ordinador amb què parlam fins a la camiseta que vestesc. Tots depenem de gent com Anwar i els seus amics. Aquesta és la nostra realitat i, així com aquests homes s'han destruït a si mateixos pel que han fet, a nosaltres també ens perjudica.
Els botxins d'Indonèsia són com els que van cometre crims similars sota la dictadura franquista?
És clar que són semblants. La diferència podria ser que l'esquerra política va ser totalment exterminada a Indonèsia i que els EUA i la resta del món occidental, incloent-hi Espanya, aplaudia els assassinats quan succeïen. Els autors resumeixen perquè poden, però això no vol dir que n'estiguin orgullosos, no és un símptoma de manca de consciència, al contrari, és una defensa desesperada per convèncer-se que allò era correcte. El testimoni del film és aquesta espiral de mal i corrupció on ha entrat tota la societat. Els perpetradors a Espanya potser no tenen tanta manca de vergonya i saben per què no és acceptable presumir del que varen fer.
Quin impacte ha tingut el documental a Indonèsia?
Indonèsia prohibeix films sobre abusos de drets humans, de manera que sabíem que si el sotmetiem a la censura perquè es pogués projectar als cinemes seria prohibit i esdevindria un crim projectar-lo i mirar-lo, fins i tot a casa. Hauríem donat una excusa als militars per atacar físicament les projeccions, amb impunitat. Per evitar-ho, abans l'hem projectat a la Comissió Nacional dels Drets Humans, hem fet sessions per a periodistes i mitjans de comunicació, directors de cinema, historiadors, escriptors, filòsofs, famosos... Tothom que l'ha vist ha quedat tocat i els mitjans han arribat a dir que hi ha hagut un abans i un després d'aquest film. Han començat a fer reportatges d'investigació sobre el genocidi. El documental ha obert un debat a escala nacional.
