Crònica gènere
Cultura 05/04/2011

José González sorprèn amb uns arranjaments orquestrals espectaculars

Borja Duñó
2 min
José González, un cantautor suec de pares argentins, va congregar una claca rossa, alta i entusiasta mai vista al Palau .

José González no acostuma a necessitar res més que una guitarra de cordes de niló per acompanyar la seva veu. Només amb aquests elements, el cantautor ha bastit els dos discos que engloben el gruix del seu repertori. Primer va arribar Veneer (2005) i aquell anunci de les boletes de colors que botaven carrers de San Francisco avall. En l'espot sonava Heartbeats , la versió de The Knife que va descobrir al gran públic el cantautor suec de pares argentins. La versió, que no tenia res a veure amb l'original, recordava molt més cantautors dels anys seixanta i setanta com Nick Drake i John Martyn i ja contenia totes les característiques de la música de González: els hipnòtics arpegis de guitarra i la veu nasal que xiuxiueja paraules en anglès. De tant en tant, sense saber gaire d'on ve, una melodia memorable.

González no ha ofert material nou des que va publicar el seu segon treball, In our nature (2007), en el qual va basar el seu concert del Festival del Mil·lenni. No hi havia, doncs, novetats en el repertori però sí en la manera d'oferir les cançons, i és que el suec va presentar-se al Palau de la Música acompanyat de The Göteborg String Theory Orchestra, una formació de vint joves músics procedents de Göteborg i Berlín que va donar una dimensió inèdita i a cops espectacular a les cançons ja força conegudes de González.

La sorpresa va ser que l'orquestra no es va limitar a proporcionar un coixí simfònic a les melodies de González, sinó que va seduir amb uns arranjaments originals i força arriscats, en comparació amb la majoria d'experiments orquestrals perpetrats per músics de pop. A voltes, l'agrupació fins i tot prenia protagonisme al suec, que es va limitar a cantar i tocar les seves cançons tal com ja les coneixíem. Temes com In our nature , How low i Cycling trivialities van sonar sense variacions si ens fixàvem només en González.

Però si la seva música pot pecar de lineal -fins i tot la versió que va fer de Kylie Minogue Hand on your heart- , el conjunt orquestral va aportar brillantor, riquesa de matisos i una gran dinàmica al repertori. Oferint diversos colors i textures, el grup es desmarcava del mer acompanyament i cobrava vida pròpia amb insistents ostinati , rítmiques molt marcades i espectaculars crescendos que arrencaven el públic de les seves cadires.

Mai s'havia vist una claca tan rossa, tan alta i tan entusiasta en un Palau pres per una generació que rondava la trentena. De vegades, l'excitació del respectable semblava directament proporcional a la timidesa de José González, que va haver de tornar a l'escenari quan els llums de la sala ja s'havien encès. Ell semblava que no s'acabés de creure l'èxit que acabava de recollir, però el cert és que el maridatge va funcionar de meravella. Això sí, el 50% dels aplaudiments eren per a la Göteborg String Theory Orchestra.

stats