CONVERSES METAMÒRFIQUES
Cultura 02/02/2018

Jose Fiol: “L’art ens ajuda a ser millors persones”

Actualment ha estat premiat a la convocatòria 2017 Can Felipa d’arts visuals. Paral·lelament a la seva trajectòria artística és creador i gestor juntament amb Tomás Pizá de l’espai expositiu Trastero 109. Ens trobam al Palma Sport & Tenis Club, la pista central de tennis ens acull per a la conversa. Parlam d’aquest esport, que l’artista practica habitualment i de les relacions que hi podem trobar amb l’art, entre altres coses...

Metamòrfiques
7 min
Jose Fiol.

La vostra relació amb l’art comença a través de la pintura, però hi ha un discurs fotogràfic darrere. Quin pes té la fotografia a les vostres obres?

En general, l’aproximació a l’art sempre comença a través de la pintura, sembla el mitjà més accessible. La part teòrica i discursiva de la meva feina és autodidacta, però també vaig anar a classes de pintura. La fotografia sempre era allà com una eina més. Havia fet diferents estudis de fotografia, però va ser a partir de la revisió la meva obra amb Joan Morey que em vaig adonar que la fotografia tenia un pes específic en la meva obra, més enllà del que té en gairebé tota la pintura contemporània. Sempre que trob una imatge m’interessa cercar com es relaciona amb altres imatges, com viatja en el temps i en l’espai, com és testimoni de canvis socials, polítics... I, és clar, la fotografia és on s’allotgen la majoria d’imatges.

Com enteneu la pintura?

No som exactament un pintor, faig servir la pintura com a forma de materialització però no cerc un llenguatge pictòric, per a mi és més important el concepte que l’obra en si, la pintura és un mitjà d’apropament a la imatge. Treballar amb pintura és, des del meu punt de vista, una de les coses més complicades amb què es pot treballar en el món de l’art perquè comporta assumir tota la tradició pictòrica. A més, és un mitjà del qual la gent té prou educació visual i és més fàcil trobar-hi referències. Aquelles formalitzacions que no tenen història no tenen memòria. No obstant això, pens que una de les tasques de l’artista que utilitza la pintura avui és pintar havent assumit la resta de disciplines i que la distància entre aquestes i la pintura quedi neutralitzada.

Deis que us interessa treballar en imatges que se centren en fets històrics i oferir noves visions. En certa manera, us agrada canviar el destí? Allò de: què hagués passat si...?

La meva obra parla de la vigència de la pintura, i fa una analogia entre la vigència de la pintura i la vigència de la història tal com la coneixem. Analitzar aquesta vigència m’interessa. La història podria haver estat diferent o no, però el que sí que podem fer és donar-li lectures diferents. De tot això n’obtinc pintures d’història, però d’una història distorsionada o paral·lela. Per tant, no cerc canviar el destí però sí donar una visió diferent dels fets.

Als vostres projectes sempre hi ha un concepte que us atreu especialment, la mort. Per què?

Sí, és una cosa que em preocupa, potser més que a la resta de la gent, potser no hauria de pensar-hi tant, però al cap i a la fi, si no sabem que hi ha darrere la mort, és normal que ens preocupi, i per a mi és el motiu més important pel qual s’ha de fer art, diguem que l’única manera de vèncer la mort seria perdurar, es pot viure a través dels fills, dels nets, però per a mi l’art, en el seu significat més ampli, és l’única manera de perdurar més de dues generacions.

Pensau que és important per als artistes tenir coneixements sobre la història de l’art? Vull dir tenir present els clàssics i el seu llegat.

Pens que és fonamental fer una mirada al passat, revisar la història passada per entreveure el futur, algun tipus de futur. El problema és que l’art viu massa de la tendència i de tant en tant sembla que agrada arrasar tot el que es consideri clàssic per poder presumir de modernitat. Realment, sempre continuam transitant, encara que hi hagi artistes que no ho vegin o no ho vulguin veure, pels camins que varen obrir els clàssics.

Fa temps que jugau a tennis. Podríem trobar relacions entre l’art i aquest esport?

Analitzant-ho, trob que hi ha similituds entre l’artista i el jugador de tennis. En un partit, encara que juguis amb un altre, estàs tot sol, tu has de fer la teva feina, és un joc d’introspecció i d’intercanvi. Tu fas el teu joc i l’altre fa el seu. Els caps de l’artista i el tennista tenen moltes coses en comú, com per exemple la sensació de solitud. Andre Agassi deia que “cada partit de tennis és com una vida en miniatura”. Pens que en cada projecte passes per estats d’ànim i emocions diferents igual que hi passes entrenant o jugant un partit de tennis. És curiós, però al llarg del temps m’he trobat amb molts artistes que en un moment o un altre de la seva carrera han jugat a tennis, és una cosa que em crida l’atenció. A banda, darrerament es veu, cada vegada més, que hi ha artistes que empren l’estètica del tennis en l’art.

Fa dos anys que gestionau Trastero 109 juntament amb Tomás Pizá, un espai expositiu i d’interacció entre artistes, comissaris i públic. De fet, és el traster d’un pis. Com va sorgir la idea i per què un espai així?

Trastero 109 neix en un entorn perifèric i, per tant, té una vocació inicial d’establir ponts entre Palma i el context artístic nacional i internacional. També va néixer en un moment de transició política en el qual les principals institucions artístiques de la ciutat o bé no estaven actives o, si ho estaven, no enfocaven les seves polítiques artístiques cap on les enfocàvem nosaltres. Volíem que fos un espai residual i de difícil accés, com una mena de metàfora del que pensa, una majoria de gent externa, de l’art contemporani, així que primer va fer-se en un pàrquing subterrani i després al traster del pati interior d’un pis de Palma.

Trastero 109 no és un negoci. Si no hi guanyau res, quina és la necessitat bàsica de crear aquest espai?

En Pere Llobera, que és amic i un dels artistes que va exposar a Trastero 109, sempre em diu: “Són coses que dones als déus de l’art, i qualque dia els déus de l’art t’ho tornaran” [riu]... Però la idea principal és poder mostrar coses que es fan a altres llocs, poder traslladar-les aquí. En certa manera, hi ha la necessitat de poder veure coses que aquí no es programen, per això vàrem decidir fer-les nosaltres. La veritat és que no sabíem que funcionaria tan bé. Estam molt contents perquè ara ens han convidat a participar a Supersimétrica, una fira que es fa a Madrid per a espais alternatius.

Sempre hi ha aquesta eterna queixa dels artistes per la situació precària en la qual viviu, per les poques ajudes que rebeu... Si féssiu un exercici d’autocrítica, en què penseu que us heu equivocat?

Des de fa massa temps ens hem desconnectat de la societat general. Tot, en el món de l’art, està enfocat cap a si mateix, a vegades els artistes volen les coses en un període curt de temps i no es té en compte la trajectòria a llarg termini. És més important arribar a un comissari que arribar a qualsevol altra persona o col·lectiu. Fins i tot, a vegades, els artistes adapten el seu discurs al del comissari per poder encaixar en els seus projectes i això acaba reduint molt el camp d’acció dels que no ho fan. Mentre això passi, l’art serà una cosa que fan uns pocs per a uns altres pocs, però realment, de l’art, en pot gaudir qualsevol, no es requereixen grans coneixements. L’art està compost per capes i es pot gaudir des de la primera fins a l’última, potser per aprofundir sí que es necessita alguna cosa més, però perfectament et pots quedar en les primeres capes i gaudir enormement, crec que és un missatge que no arriba al conjunt de la societat i s’haurien de fer esforços per part de tots els elements implicats en el món de l’art perquè aquesta situació canviï.

Què pensau que aporta l’art a l’educació?

Moltes coses [riu], més de les que pensam. Principalment pens que aporta nous camins per arribar als objectius, ajuda a deixar de banda la part lògica de la vida i a gaudir de les coses sense tenir la necessitat de comprendre-les. També t’ajuda a sortir del pensament únic i és una cosa que no podem menystenir. Crec que tots tenim aquesta part creativa, no lògica, i l’art ens ajuda a ser més bones persones. L’art és també una altra forma de comunicació. A qui no li agradaria parlar un idioma nou en què algú et comunicàs alguna cosa i tu rebessis un missatge o un altre depenent del teu estat d’ànim, de la teva situació personal, etc, i que cada dia que anassis a veure aquest missatge, llançat en el temps, tinguessis la possibilitat de gaudir-ne d’una manera diferent al llarg dels anys?

Normalment, quan es dissenyen les convocatòries per a artistes, sempre s’estableixen unes línies a seguir, gairebé mai es consulta als creadors…

El problema és que venen marcades per directrius molt concretes (polítiques, territorials, de formalització, d’edat), que poden estar bé, però que es deixen coses fora i de cop i volta et pots trobar en una situació en la qual pràcticament ja no et pots presentar a res. A partir dels 35 anys, per exemple, ja no pots accedir a segons quines convocatòries, tot es vol des de molt jove i es necessita temps, perquè l’art és una trajectòria llarga, necessites haver viscut més per poder comunicar més i s’espera que des de molt jove ja tinguis clar el discurs, com crearàs, com treballaràs... La realitat és que els artistes després dels 35 anys han de continuar fent art, i això ja no és tan fàcil. Les institucions haurien de tenir una visió més àmplia i pensar que de vegades obrir-se a unes coses tanca les portes a unes altres.

S’ha convertit l’art en un recurs potentíssim del capitalisme alhora que ens empobrim culturalment?

Potser sí, però el percentatge d’artistes que entrarien en aquestes grans xifres és baixíssim. Al final l’artista és el peó de la partida, el que menys cobra, etc., això és un problema perquè l’artista ja ha assumit aquest rol. De tota manera, i malgrat el suposat maltractament a què se sotmet l’artista sovint, aquest continuarà creant, continuarà fent i, per tant, la cultura seguirà el seu camí i que la societat no s’empobreixi culturalment només depèn que es produeixi la connexió entre aquest treball que fa l’artista i el conjunt de la societat.

Per acabar... Si no fóssiu artista, que us agradaria haver estat?

Hauria estudiat filosofia i, com que admir profundament l’ofici d’escriptor, a tots els nivells, m’hauria agradat escriure i construir aquesta història distorsionada o paral·lela des de la paraula en lloc de fer-ho des de la imatge.

stats