MÚSICA
Misc 28/10/2017

Jorge Drexler: “Fer un vot de frugalitat i d’economia m’ha semblat revolucionari”

Músic. Presenta avui el disc ‘Salvavidas de hielo’ a l’Auditori de Girona

i
Xavier Cervantes
4 min
Jorge Drexler: “Fer un vot de frugalitat i d’economia m’ha semblat revolucionari”

BarcelonaJorge Drexler (Montevideo, 1964) actua avui amb les entrades exhaurides a l’Auditori de Girona (20.30h), dins del festival Temporada Alta. És la presentació del disc Salvavidas de hielo (Warner), un treball en què Drexler, admirador de Matthew Herbert i Marc Ribot, experimenta amb el so de la guitarra sense abandonar el format cançó.

Quin sentiment predomina al disc Salvavidas de hielo?

No acostumo a fer discos temàtics o seguint una línia editorial. Cada cançó és un experiment, i m’agrada que sigui així, però a posteriori hi van apareixent elements comuns; per exemple, el tema de la identitat

i el de la transtemporalitat. Intento posar l’ésser humà en context per mirar de relativitzar el moment que estem vivint. I quan parlo de migracions, ho plantejo també des del punt de vista antropològic, que no sé si és una manera d’entendre aquest món caòtic. Però no hi ha una temàtica central. T’he de confessar que no escric sobre el que vull, sinó sobre el que puc i quan puc. Per exemple, hi ha cançons com Pongamos que hablo de Martínez que es podrien haver escrit fa vint anys però que han sortit ara.

Aquesta cançó dedicada a Joaquín Sabina no sembla escrita per algú vint anys més jove.

El que explica la cançó va passar fa vint-i-dos anys, quan vaig arribar a Madrid, i la podria haver escrit dos anys després d’allò, però probablement no estava preparat. A més, jo tinc molta paciència amb mi mateix. També t’he de dir una cosa: tot el repertori del disc està fet entre el juliol del 2016 i el juliol del 2017; no hi ha cap cançó que no sigui d’aquest període. Mai no ho havia fet així.

Quan un músic passa dels 50 anys, es desempallega de la nostàlgia?

No m’agrada gens la nostàlgia. Fa 25 anys de la publicació del meu primer disc, i vaig adonar-me’n l’altre dia a l’Argentina quan un periodista m’ho va recordar. Podria haver fet un disc de grans èxits per celebrar l’aniversari, però vaig preferir fer tot el contrari; és a dir, posar tota la carn a la graella i intentar escriure un disc diferent. M’espanta molt la nostàlgia, em fa por la sensació de consagració, que és la mort d’un procés. Com deia Italo Calvino, mirar la teva pròpia fama als ulls és com mirar una Gorgona: et transformes en una estàtua de pedra. I com dic en el disc, jo vull estar en moviment. Quan no tingui res a dir, espero tenir la dignitat de deixar de dir coses. Però mentre tingui alguna cosa a dir, que sigui nova.

¿Per això has volgut treballar tant les possibilitats de la guitarra en aquest disc?

Per a mi aquest disc és un experiment, fent servir només percussions i el so de la guitarra. De fet, és un experiment tan de laboratori que en directe no el podem reproduir de manera ortodoxa, i per això vam decidir utilitzar també bateria i baix en els concerts. Per a mi és molt important la sensació de desafiament. Necessito una motivació extra per mantenir l’interès, i aquest cas ha sigut la restricció de variables, de la paleta d’elements. En un món on les restriccions gairebé no existeixen, fer un vot de frugalitat i d’economia em sembla revolucionari. Pensem que tenim més llibertat que abans, com si pel fet de tenir 64 llapis de colors tinguéssim més llibertat que tenint-ne 12.

¿Has brindat per moltes causes perdudes?

Sempre. La vida és una causa perduda de mena. D’aquí ve el títol, Salvavidas de hielo. Quan aixeques la copa i brindes, ja saps que ho estàs fent per una causa perduda, però l’alegria de l’acte de brindar amb amics és el salvavides de gel. Que l’alegria sigui efímera no és una raó per no celebrar-la. Aquesta és la bona notícia.

Portes molts anys a Madrid. Com influeix en les teves cançons? ¿És una influència diferent de la de Montevideo?

Madrid és un molt bon contrapès per a un rioplatense, i el Río de la Plata és un bon contrapès per a Madrid. Són pols oposats que es complementen. Venim amb una càrrega d’humitat que s’agraeix molt en un territori tan sec com la Meseta castellana, i Madrid té una càrrega d’exposició al sol amb una dosi de positivisme i alegria gairebé automàtica moltes vegades irresponsable. Madrid és una ciutat amb una alegria a vegades altiva, moltes vegades generosa i oberta, i nosaltres tenim tendència a la reflexió i la introversió. És una ciutat molt directa i molt franca, i en moltes coses molt superficial, però és que nosaltres a vegades aprofundim massa i ens ofeguem en la nostra psique.

¿I has arribat a entendre les diferències entre Madrid i Barcelona?

Hi ha una dada molt important: Madrid és l’única capital europea que no té accés fluvial. És una capital dissenyada per tancar-se sobre ella mateixa. Barcelona és mediterrània, té una pulsió de port i de connexió amb la resta del món que no veig a Madrid, que és una ciutat amb un narcisisme molt poderós, perquè sembla que estigui esperant que tu hi vagis. En aquest sentit narcisista, Madrid és com Rio de Janeiro i Nova York.

stats