Jordi Herrera: “Res és millor que quan fas la teva primera maqueta”

PalmaÉs un dels músics més ben considerats de l’illa. Cantant de Satellites i al capdavant del seu projecte The Marzipan Man, retorna el dimecres dia 10 als escenaris amb material nou. La sala petita del teatre Principal de Palma acollirà la presentació del primer senzill del seu tercer disc, Say yeah.

El senzill formarà part del tercer disc de The Marzipan Man.

Des del principi tenia pensat que fos una trilogia, perquè el 3 és el meu número favorit i perquè crec que tres discos són suficients per a qualsevol grup de música, a part d’excepcions, per explicar totes les idees que tinguis per explicar.

Què trobarem en el tercer disc?

En el primer disc m’inventava un personatge per poder xerrar en segona, tercera o fins i tot quarta persona, i no es deia si era humà, si era fictici, si era un animal o un esperit. En el segon disc, aquest personatge s’introduïa dins el cos d’una persona i habitava en el món de les persones. Ja no era tant un infiltrat, sinó que interactuava. I en el tercer disc, aquest personatge decideix anar-se’n del planeta.

És un disc de ciència-ficció?

És una miniòpera espacial. Òpera rock espacial.

Què passarà amb l’home de massapà?

És reencarnarà indefinidament.

Aquest tercer disc serà doble. Tant us quedava per explicar?

La idea que sigui doble és que no sigui controlat, poder posar coses un poc dispars i no seguir cap criteri de quant ha de durar un disc. En el món de la música, sembla que, com més varietat hi ha, més es fan les coses d’una sola manera. No m’importa el món de la música. No hi tenc cap interès i no en vull xerrar.

Parlau-nos del senzill que presentau dimecres, titulat Say yeah.

Ve d’un llibre de Julian Cope, que és membre d’un grup de Liverpool de l’escena punk de principis dels 80 i que ha tingut una carrera molt llarga, ha fet discos molt absurds i que ha anat fent les coses així com ha volgut i té unes teories que em semblen molt interessants.

Quines són aquestes teories?

Diu que el rock realment té un origen mitològic. I diu que ‘yeah’ ve de l’alemany ‘ja’ i és una invocació. Té la idea que un concert de música és en realitat una cerimònia pagana en la qual, en el moment que dius ‘yeah’, l’espai es converteix en un temple. Aleshores, durant un moment, l’espai és sagrat per emborratxar-se, per tornar boig o per recollir-te.

En el concert de dimecres, qui us acompanyarà a l’escenari?

Hi participarà Michael M., perquè feia molts d’anys que no tocàvem junts. Ell és guitarrista, realment, però també sap tocar la bateria i altres coses. La meva intenció és fer els concerts tot sol o amb una persona més, com en aquest cas. No tenc la intenció de fer concerts amb banda i, de fet, cap on vull anar és a posar la música i sortir amb un micro i fer com un concert de rap. O fins i tot estic pensant a sortir, posar la música i passejar-me per l’escenari durant una estona.

Com de mestre d’aquesta cerimònia que heu dit del ‘Say yeah’.

Sí. Aquesta és la meva intenció, però encara no m’atrevesc a fer-ho.

Per què?

Perquè he estat coaccionat des de la infància pel sistema [riu], però és la meva intenció i en el concert de dia 10 no ho faré encara perquè tenc en Michael, però probablement en una o dues cançons ho faci.

En el concert incloureu unes projeccions. Qui les ha fetes?

Tot ho fet jo, per bé o per mal.

I això és per control freak, en pla que no ho podrà fer millor ningú?

No és qüestió de control freak. L’única cosa que tenc clara i que em dona l’experiència d’haver fet bastants discos i fer anys que faig això és que res és millor que quan fas la teva primera maqueta. Res és millor que fer-me jo la portada, gravar-me el casset. Tota la resta pot ser més professional, però no és més divertida. De fet, és un egotrip, és el món real, no? Que és fer còpies manufacturades per vendre a la gent per aconseguir doblers per comprar coses i és un punyeter rotllo i no és divertit.

Començàreu a tocar amb els Satellites als anys 90. Com veis l’evolució de l’escena musical local?

No tenc cap comentari constructiu sobre això.

Voleu destacar res del concert de dimecres?

A part que és molt car? Per això no vull parlar del món de la música, perquè no estic d’acord amb res. Això que diuen que quan fas més anys tornes més rabiós, jo, quan tenia cinc anys, ja era superrabiós [riu], estava superenfadat, i ara pens que tenia raó, no m’agrada res.

Sempre heu estat coherent amb aquesta filosofia del DIY (do it yourself)?

Pens que no és divertit fer tot allò que s’ha de fer, ho entenc, però no és més divertit que agafar unes tisores, retallar alguna cosa i posar-hi un poc de típex. Fer un concert amb l’auricular a l’orella, la caixeta enganxada a darrere, saps? És súper anal retentive. És ‘felicitats, ja ets un androide. Molt bé’.