John C. Reilly i Joaquin Phoenix il·luminen un ‘western’ existencial

VenèciaAmb The Sisters brothers, la nova pel·lícula del francès Jacques Audiard -guanyador de la Palma d’Or de Canes amb Dheepan -, la Mostra de Venècia va comptabilitzar ahir el segon western de la seva competició oficial, després del concurs, fa només dos dies, de The ballad of Buster Scruggs dels germans Coen. Malgrat compartir un mateix rerefons nihilista, les dues pel·lícules tenen poques coses en comú. Una d’elles, sorprenentment, és l’escassa devoció que manifesten els seus directors envers la tradició del western. “No em considero un fan del gènere”, va admetre Audiard a la roda de premsa del film: “M’agraden alguns westerns dels anys 70, com Petit gran home d’Arthur Penn, però la pel·lícula que més ha influenciat The Sisters brothers és La nit del caçador ”. Com el film de Charles Laughton, el d’Audiard, una adaptació de la novel·la homònima del canadenc Patrick deWitt, es pot veure com una faula moral sobre la resistència de la innocència davant la corrupció de l’esperit humà.

Audiard va arribar al Lido de Venècia acompanyat per l’actor nord-americà John C. Reilly, que també figura com un dels productors de la notable The Sisters brothers. Sobre la seva participació a la pel·lícula, Reilly va destacar el repte que va suposar formar tàndem actoral amb Joaquin Phoenix: “El considero el millor actor del cinema actual. És un intèrpret molt instintiu i està obsessionat amb assolir una certa veracitat”.

Reilly i Phoenix ofereixen la seva millor cara en la pell del germans Eli i Charlie Sisters, dos implacables assassins a sou que arrosseguen més d’un trauma d’infantesa. Reilly converteix el film en una font de fragilitat i tendresa: de la seva veu de baríton i del seu cos rodanxó emanen torrents de noblesa que sembla que trobin el seu lloc en la història de violència americana (l’acció transcorre a Oregon l’any 1851). Per la seva banda, Phoenix construeix, com de costum, un monument al turment interior d’un personatge temperamental i impenetrable.

Civilització i barbàrie a Amèrica

Amanit amb saludables dosis d’humor, The Sisters brothers es presenta com un western itinerant sobre les ombres de l’avarícia i la possibilitat de la redempció. Una obra que troba els seus significats més profunds en la negociació amb els temes centrals del gènere nord-americà per excel·lència. De fet, resulta impossible no pensar en John Ford davant d’una pel·lícula que planteja un diàleg permanent entre els conceptes de civilització i barbàrie, el que és salvatge i el que és familiar, la raó i l’instint. Tanmateix, seria absurd considerar The Sisters brothers un film classicista, amb les seves càmeres lentes, les seves imatges submarines o els seus plans zenitals, amb els quals Audiard observa els personatges des de les altures. Lluny de la concisió i la sobrietat, el director d’Un profeta aposta per esprémer amb elegància tot el potencial expressiu d’un cinema exuberant tant en les formes com en la seva emotivitat.

Felicitat i horror

Pel seu títol, La quietud, de Pablo Trapero, presentada fora de competició a Venècia, podria veure’s com l’antítesi de la cinètica The Sisters brothers ; no obstant això, els dos films contraposen la felicitat i l’horror que pot sorgir d’un nucli familiar colpejat per la desraó. En el film de Pablo Trapero, la vida de dues germanes de l’alta burgesia argentina, interpretades per Martina Gusman i Bérénice Bejo, es veu tacada per conflictes sentimentals i per un tèrbol passat familiar, vinculat a un període negre de la història del país.

Plantejada com un estrident melodrama, La quietud intenta denunciar la hipocresia i desmemòria d’una certa classe dominant argentina, però acaba llastrada pel seu to hiperbòlic, que evoca una versió passada de voltes de l’histerisme de Xavier Dolan o Thomas Vinterberg.