Ell assegura que tant li fa, però el 9 de març John Cale va complir 70 anys, i dius, caram, que vell que és el rock'n'roll! L'Apolo, a mitja capacitat, lluïa més cabells blancs del que és habitual. Hi havia pares amb fills que no eren adolescents i que, per tant, també hi podrien haver dut els néts. Però el que veritablement espanta és que no trigarem gaire a celebrar els 50 anys del naixement de The Velvet Underground, un grup que encara avui encarna el paradigma del pop més avantguardista i incòmode. Des d'aleshores ha plogut prou perquè Cale no vulgui que se l'identifiqui amb una sola etapa de la seva extensa carrera, que té altres moments històrics al costat de John Cage i La Monte Young; com a productor de Patti Smith, Stooges i Happy Mondays, i com a músic i arranjador de Nick Drake. Però el motiu de la visita no era arqueològic, sinó la presentació de l'EP Extra playful (2011) i d'un disc encara inèdit del qual va avançar algunes cançons.
No va ser una nit per als vells rockers que enyoraven Venus in furs , perquè Cale es va dedicar als teclats, gaudint de l'acompanyament superempastat del seu grup de virtuosos. Deu ser difícil sonar millor, de tan nítid que semblava un disc. El problema és si els ritmes trencats i els sintetitzadors connectaven amb la fantasia que la major part dels assistents projectaven sobre el mític company de Lou Reed. Però Cale també va agafar la Stratocaster per empènyer el concert cap a ritmes més blues, i la guitarra acústica per interpretar cançons tan ben parides com Catastrofuk . I l'edat no l'ha domesticat: n'hi ha que encara esperen els bisos.
