ANÀLISI

John Berger, una mirada compromesa

L'escriptor, mort aquest 2 de gener als 90 anys, deixa una obra fecunda que forma un tot orgànic

Ara que ens ha deixat, sembla talment que molts dels seus llibres truquin a la porta de la memòria per impedir ser oblidats i es fa doncs difícil triar-ne uns en detriment d’altres: de fet, tots duen el segell inconfusible del seu autor, John Berger (Londres, 1926 - París, 2017), mort fa tan sols un parell de dies als noranta anys. Qui va ser, però, aquesta veu que sovint semblava remar a contracorrent o xiuxiuejar en el desert? Un dels escassos maîtres à penser d’aquests últims cinquanta anys. Un far de llum tènue -si voleu- però indefallent, constant, esperançada. Un referent per a molts que no en buscaven ni creien que en pogués sorgir cap en els nostres temps tan aspres. Algú que va començar la seva trajectòria com a brillant i polèmic crític d’art -hereu de Walter Benjamin i George Orwell- i va acabar desplegant una singular capacitat de visió prescindint de mestratges, fronteres, jerarquies, gèneres, correcció política o estètica i idées reçues. Algú en qui la història, les coses, la vida, les persones, les ciutats, els animals, les fotos, la política, l’amor i la cultura -l’art, sobretot- ressonaven de manera entrellaçada, com a fecunds vasos comunicants que són, a fi d’il·luminar-se els uns als altres.

Pintor abans que escriptor, humanista de filiació marxista fins a l’últim moment, autoexiliat des de feia molts anys en un poblet de l’Alta Savoia -Quincy-, Berger va acabar sent un savi desclassat i desclassificat que es reinventava en cada nova obra per sentir-se viu, explorar territoris inconeguts o dir la seva en qüestions candents i punyents (com el seu compromís amb la causa palestina o amb els refugiats). L’artífex d’una escriptura necessària, que el primer que feia -per respecte als seus lectors- era convèncer-nos de la raó de la seva existència. Una escriptura lliure, tenaç, analítica, digressiva, imprevisible i per damunt de tot compromesa. Empàtica, amb qui o amb què? Amb el seu objecte, fos el que fos: un gos -cas de la novel·la King (Alfaguara, 2000)-, una ciutat - El toldo rojo de Bolonia (Abada, 2011)-, un artista - Tiziano, Ninfa y Pastor (Ardora, 2003)-, una persona - Rondó para Beverly (Alfaguara, 2015), la seva dona-, una afició - Sobre el dibuix (Viena, 2016)-, o un filòsof - El cuaderno de Bento (Alfaguara, 2012), dedicat a Spinoza-, per esmentar només uns pocs exemples de les múltiples formes que revestia el seu compromís. Algunes van ser fetes en col·laboració amb un o altre dels seus fills, Katya i Yves: l’obra com a fructífer diàleg amb una altra veu per parlar de Tiziano a través de postals o de la mare i esposa morta tot intercanviant-se dibuixos. L’una i l’altra, una petita meravella: lliçons d’estètica, de poètica, de vida, tot amalgamat de manera inextricable i suggerent.

Un autor polièdric

Berger, l’autor d’una trentena llarga de llibres, entre novel·les, assajos, narracions, poemaris, obres de teatre, guions de cinema -tres dels quals per a Alain Tanner-, articles i aquella mena d’obres inclassificables en què la narració, el dietari, l’apunt, el poema, la digressió, l’aforisme, la traducció i la crítica es donen feliçment la mà i formen un tot orgànic, un artefacte literari d’allò més original. D’aquestes n’hi ha una que m’agrada especialment, Y nuestros rostros, mi vida, breves como fotos (Blume, 1999). Una de les notes comença dient: “Avui la meva dona m’ha despertat preguntant-me quin era el meu pintor preferit”, i conté com a resposta “improvisada” algunes de les millors pàgines que mai he llegit sobre Caravaggio.

Aquesta és una de les seves obres més personals, si més no perquè aplica lents de profunditat a la immediatesa de la pròpia experiència. Ara bé, de personals ho són totes: percebem en tot moment que qui ens parla, qui traspua i s’articula en cada frase, és una veu calma, meditativa, coratjosa, clara i cada cop més sàvia, com n’hi ha hagut poques en els nostres temps. Això és el que sens dubte ens permet retrobar-lo en qualsevol de les seves obres, tant les de caire més assagístic -des de Fama y soledad de Picasso (Alfaguara, 2013), una de les millors obres sobre el pintor malagueny, fins a Maneres de mirar (Edicions de 1984, 2011), sens dubte la més influent i la que més el va popularitzar, passant per La apariencia de las cosas (Gustavo Gili, 2014), tota una galeria d’artistes de la modernitat passats pel seu sedàs-, com les més personals i difícils de classificar: penso en la sucosa correspondència sobre el color que manté amb el cineasta John Christie a Te mando este rojo cadmio (Actar, 2000), on entre altres coses diu: “Penso que, en una altra vida, podria viure a Barcelona i parlar en català”.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF