Joana Vasconcelos conquereix Bilbao

BilbaoLa portuguesa Joana Vasconcelos (París, 1971) volia ser karateka. Es va endinsar en el món de l’art després que una lesió l’obligués a abandonar la carrera esportiva, i observant la trentena de peces que exposa al Guggenheim de Bilbao el seu art manté un toc marcial: és ràpid, àgil, a vegades enèrgic, sovint és contundent i no renega de la mateixa bellesa que té una clau ben feta. La mostra porta per títol Joana Vasconcelos. Soc el teu mirall i compta amb el patrocini de Seguros Bilbao. Amb motiu de la mostra, l’artista s’ha fixat un repte imponent: enfrontar-se a l’arquitectura “masculina”, com diu ella mateixa, de l’edifici de Frank Gehry, i al diàleg de l’edifici amb les escultures de Richard Serra amb Egèria -com l’escriptora i viatgera grega-, una de les seves característiques escultures gegantines de la sèrie Valquíries. Poques vegades s’ha vist que una obra d’art faci tanta ombra a l’atri del museu.

Egèria fa set metres d’alt i pesa dues tones. És la més alta de la sèrie. Altres peces de la mostra també es poden explicar amb xifres maximalistes: el llum d’aranya La núvia està fet amb 14.000 tampons i Cor independent vermell, la versió ampliada d’un cor de Viana, amb 4.000 coberts de plàstic. A l’estudi de Vasconcelos hi treballen 60 persones. La mateixa artista, que el dia de la presentació porta unes sabates daurades amb el retrat de Wonder Woman, recorre l’exposició com una estrella i explica els seus treballs amb un entusiasme encomanadís.

Joana Vasconcelos, que diu de si mateixa que és “una artista conceptual”, ja s’havia posat a prova abans: va pelegrinar a Fàtima en motocarro -12 hores de viatge-. D’aquella experiència en va sortir un vídeo i una instal·lació consistent en aquell motocarro ple de les Mares de Déu de plàstic que va comprar al santuari: “Vaig comprar totes les talles que hi havia: la X, la M, la L i la XL. Ningú a qui li vaig encarregar alguna cosa per a aquesta obra me la va voler cobrar per la temàtica, i l’any passat em van encarregar un rosari gegantí”, explica l’artista. Després de les bromes, apareixen els temes del feminisme, la violència, el poder i les identitats nacionals i les obres es tornen més serioses. “El feminisme és una qüestió de drets humans. Mentre les dones no tinguin els mateixos drets seré feminista”, afirma Joana Vasconcelos. “Tinc 46 anys i he sigut la primera dona en moltes coses -afegeix-: vaig ser la primera a exposar al Palau de Versalles. La núvia va ser la peça que obria l’exposició de la primera comissària de la Biennal de Venècia [Rosa Martínez], i soc la primera portuguesa que exposa al Guggenheim”, subratlla. En aquest sentit, l’obra més contundent és Burka, que va ser prohibida a França: consisteix en un cap cobert amb un burca, que va aconseguir gràcies al fet que el seu pare era corresponsal de guerra, a sota del qual hi ha un reguitzell de teixits tradicionals d’arreu del món. Un braç mecànic l’aixeca lentament com si fos l’ascensió d’una Mare de Déu i després el deixa caure de sobte, com un reu ajusticiat.

Vasconcelos també qüestiona la família tradicional amb una versió doble d’un urinari com el de l’escultura de Duchamp pensat per a parelles homosexuals. “La seva obra té una relació molt important amb els ready made, i juga amb ells d’una manera diferent. No fa facsímils d’objectes existents com Jeff Koons, sinó que utilitza els objectes per convertir-los en una altra cosa”, diu Enrique Juncosa, comissari de la mostra juntament amb la conservadora Petra Joos. “Les obres de Joana Vasconcelos tenen la identitat dels objectes”, subratlla Joos. “Com en l’obra A tot vapor, feta amb planxes, en què es veu com es pot crear una peça bella [les planxes s’obres com una flor] reordenant objectes quotidians”, afegeix la comissària.