Publicitat
Publicitat

ART

Joana Vasconcelos : "Em present com som i reivindic la meva identitat: som dona i portuguesa"

Joana Vasconcelos (Lisboa, 1971) és energia en estat constant d'ebullició. Així ho transmet en les seves obres, lliures i sense complexos

No hi ha entrebancs que la frenin. Joana Vasconcelos (Lisboa, 1971) és energia en estat constant d'ebullició. Així ho transmet en les seves obres, lliures i sense complexos. Però també és una dona de grans fidelitats: al seu país, a la seva gent i a les persones que li han donat suport. Per això, en un any especialment estressant, entre exposicions a Londres, Nova York, Lisboa i a la Biennal de Venècia, no ha escatimat esforços per realitzar tot un conjunt d'obres pensades per a la inauguració, avui vespre, de la galeria Horrach Moyà, a la plaça Drassanes.

Què podeu dir d'aquest projecte?

Vaig conèixer la casa fins i tot abans que Juan Antonio Horrach l'adquirís, quan s'ho estava pensant. D'això, en fa quatre o cinc anys, i ja em va demanar que, si un dia feia realitat el somni de convertir-la en una gran galeria, fos la meva obra que la inauguràs. Així que he tingut molt de temps per pensar l'exposició i per treballar-la, tot i que la majoria de l'obra no s'havia vist abans. Som ambiciosa i m'agrada donar suport als que tenen ambició. A més, pens que és molt bo que l'ambició del galerista i de l'artista vagin de la mà. I encara valor més l'ambició des de la perifèria. En ser portuguesa, conec molt bé l'esforç que suposa col·locar-te en el món des de la perifèria. En un lloc perifèric s'ha de ser millor. En tot cas, la perifèria és una actitud mental.

"Dragonera", "Cabrera", "Torrent de Pareis"... Moltes de les obres que exposau són topònims nostres. Què hi tenen a veure?

Per mi i pel meu taller és molt important el creuament de cultures. Treballar en relació amb el lloc ens obliga a estudiar-lo. A més, l'obra queda inscrita en el lloc per al qual es va crear. Vull dir que el títol de moltes de les meves peces marca el seu punt de naixement. Després et sorprèn la vida i els viatges que prenen les obres soles, perquè pot ser que Cabrera es vengui aquí i un dia la trobi a una subhasta a Nova York, com de fet m'ha passat. I llavors sé on va començar el seu viatge.

Parlau del vostre taller com si fóssiu un mestre renaixentista. Amb quantes persones treballau?

Ara mateix som 35 persones al taller. Totes les obres es fan al nostre taller de Lisboa (hi ha 15 cosidores). És immens. Per això sobretot m'ha agradat ocupar l'espai d'aquesta casa galeria, perquè és més humà i hi he pogut integrar des de les peces més grans fins a les més petites, que se solen perdre a l'estudi.

Molts dels artistes parlen del domini del mercat com un fet contraproduent per a l'art o simplement diuen que no té res a veure amb ells. Quin és el vostre cas?

Sense mercat de l'art, nosaltres, els artistes, no existiríem, almanco jo no podria fer projectes com aquest. La gent parla de la preponderància del mercat com si fos cosa d'ara, però sempre ha estat igual. Sempre s'han fet encàrrecs als artistes perquè representin el seu temps. També devia ser el cap de la tribu qui deia que es pintassin a les cavernes els animals que acabaven de caçar, perquè se sabés. Segurament aquesta qüestió no té tant a veure amb el mercat ni amb els doblers, sinó amb el poder. El poder necessita l'artista per perdurar.

I quin és el poder de l'artista?

Parlar del seu moment, deixar-ne testimoni. És una necessitat molt primària, la de representar per llegar un missatge que perduri. Sempre m'ha preocupat aquest fet: vull ser i crec que som un reflex del moment, de la meva contemporaneïtat. Així que faig el meu paper. Em present com som i reivindic la meva identitat: som dona i portuguesa.

A les vostres obres, aquesta identitat sempre és present. Contemporània, sí, però bona part de les obres estan fetes a mà.

Intent recuperar la tradició per llançar-la a la contemporaneïtat. L'artesania pot ser un clam de modernitat. Així ho vaig entendre fa molt de temps perquè volia divertir-me, volar, sentir-me lliure treballant amb processos artesans: ganxet, vidre de Murano, ceràmica portuguesa, teixits... En tot cas, mai no em qued en la quotidianitat de la feina artesana, sinó que ho transport a un altre nivell i a un context molt diferent. Mai no he perdut la identitat, però he teixit un discurs suficientment obert per connectar amb altres cultures. Si no fos així, no tindria gens de sentit, perquè em quedaria en un espai només local.

Es podria dir que us mostrau més optimista i menys crítica?

No crec que sigui així, o depèn. L'any passat gairebé em mataren perquè vaig fer una piscina amb la forma de Portugal i la vaig posar al carrer, en venda. Se'm tiraren a sobre. Però la realitat és que el meu país està en venda. Els nostres països estan en venda.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF