MÚSICA
Cultura 05/05/2018

Joana Serrat participa en la 10a edició del Women Don’t Wait

La cantautora catalana presentà ‘Dripping springs’, el seu quart disc, en el Xesc Forteza de Palma

Marina P. De Cabo
7 min
Joana Serrat, protagonista de la 10ª entrega del Women Don't Wait.

PalmaDilluns passat, la cantautora folk Joana Serrat (Vic, 1983) pujà per segona vegada als escenaris mallorquins. En aquesta ocasió, actuà al Teatre Municipal Xesc Forteza de Palma acompanyada per la seva banda, The Great Canyoners, per presentar el seu quart àlbum, Dripping springs (Great Canyon Records, 2017). Amb aquest directe, el cicle musical Women Don’t Wait, centrat a donar a conèixer a l’oïda balear el folk femení de millor qualitat, arriba a la 10a edició. El responsable de la iniciativa, Tomeu Gomila, escolta com Serrat parla de la seva música i hi intervé activament per donar el seu punt de vista sobre temes com el paper de la dona en la música i la comesa de la cultura en la societat.

La música i el silenci

Dripping springs continua l’ambientació nostàlgica que Serrat convertí en tret característic en els seus treballs anteriors, si bé la melangia presenta en aquesta ocasió tonalitats optimistes. Les lletres dels temes són introspectives, en ocasions críptiques, i amb freqüència apunten a somnis o bé adopten cert aire oníric. “En aquest darrer disc he explotat les lletres que admeten més d’una lectura; qui indagui més enllà d’una primera escoltada, pot accedir a diferents nivells d’interpretació”.

El procés de composició dels temes és divers, depèn de cada cas en particular, però sí que sol haver-hi una frase primigènia que arriba de manera directa i automàtica a Serrat, i que és la que precipita la continuació tant de la part instrumental com de la resta de la lletra. “La música i el primer vers apareixen alhora, després continuo treballant en la música i, finalment, torno a la lletra”. Aquest arrelament a la paraula, que la iguala en importància a la instrumentació, procedeix de la seva primerenca dedicació a la poesia, i agafa força amb les vegades en què ha tingut ocasió de musicar versos de diferents poetes, com el poema He vist una fotografia teva, de Marta Pessarrodona, i Cançó de la mort callada, de Salvador Espriu .

“Per compondre, necessit molt de silenci, he d’estar molt concentrada. De fet, en el procés de creació de Dripping springs, vaig començar a practicar la tècnica de la meditació transcendental: deixar la ment en blanc i permetre que una part més automàtica dirigeixi l’escriptura, però sempre tenint clar què és el que vull, cap on em dirigeixo, quina és la temàtica”. Aquest silenci té clar reflex en les lletres, que d’alguna manera agafen el relleu de la poesia que escrivia quan era adolescent, molt influenciada per la forma japonesa de l’haiku: “Són lletres bastant concises; el significat o la sensació estan concentrats. Aquí es pot jugar molt amb els silencis, ja que el fet de no necessitar tants vocables, no fer servir tantes paraules per dir, deixa més espai al silenci, que atorga al resultat un punt suggeridor. Això també m’ha permès donar més importància en el disc a la part instrumental, als paisatges sonors que acompanyen el que dic amb paraules”.

Joana Serrat va enregistrar el disc durant la seva estada a Texas, a la mateixa ciutat que li dona nom, Plum Creek Sound, el ranxo texà del cantautor i productor Israel Nash. “Només vaig estar-hi dues setmanes, per gravar; els temes els duia ja compostos i la música estava feta, així que no vaig tenir l’oportunitat de rebre inspiració directa de manera prolongada per part de l’entorn, però em vaig trobar una comunitat de músics amb la qual vaig sentir que tenia moltes coses en comú. Vaig tenir una sensació com si sempre hagués viscut allà. Una de les experiències màgiques de la meva estada fou precisament aquesta comunió amb gent desconeguda amb la qual semblava que hagués tocat durant tota la vida. Era a casa. Em varen fer sentir com a casa, que pertanyia a aquell lloc, a mi, que em costa molt trobar llocs on experimentar un sentiment de pertinença”.

Joana Serrat viu moments de glòria, però té presents els excessos i perills d’un entorn tan salvatge com el de la música: “Aquest món té moltes cares, des d’una de perversa i fosca fins a la bonica, que permet conèixer gent, tocar, viure experiències úniques. En el meu cas, els esdeveniments se succeeixen de manera ràpida, però no vertiginosa; sento que vaig ascendint de graó en graó i tenc molt clar que la meva carrera, que esper que pugui ser llarga, estarà marcada per aquest ritme gradual. Aquesta cadència està en consonància amb la música que faig i amb el món que representa”.

Com a consumidora de cultura, la cantautora es mostra, alhora, àvida i selectiva: “En ocasions trobo la inspiració a través de llibres, malgrat que no llegeixi amb tanta freqüència com fa anys. Estic bastant centrada en lectures d’antropologia; per Sant Jordi vaig comprar La producció de l’espai, del filòsof i sociòleg francès Henri Lefebvre. A través dels discos, de la música, descobreixo també grans poetes. Estimula. Les diferents disciplines artístiques estan lligades i són una font d’inspiració”. Actualment, escolta incessantment l’àlbum Yarrow, de Deep Dark Woods, i el recomana com a obra mestra capaç de transportar-la i revelar coses noves en cada escoltada.

Música, cultura, feminisme

Joana Serrat recalca la importància que té la visibilització de la dona a les diferents disciplines artístiques, ja que a través d’aquestes s’emet la crítica social i es cultiven el pensament i les idees. “És la manera de construir una societat forta, lliure i crítica. Per això s’ha d’invertir en cultura i s’ha d’evitar que aquesta sigui la partida deficitària permanent. Pel que fa a la qüestió feminista, hi ha moltíssimes creacions que tracten el tema, així que s’ha de fer que arribin a tothom. La contracultura s’ha de fer notòria fins a arribar a ser hegemònica, perquè desaparegui el discurs únic; per això les disciplines artístiques són importants, perquè a través d’elles s’expressen diferents punts de vista que divergeixen del de la classe hegemònica, a la qual no li interessa que canvïi la societat. Per això, les humanitats s’estan deixant de banda; no es tracta d’una casualitat. No interessa que la gent pensi”.

Per part seva, Tomeu Gomila, com a programador musical, sempre ha cercat una igualtat de gènere als esdeveniments en els quals ha pres part, tant en el Waiting for Waits com en l’actualitat, amb el Folk You! i, evidentment, el Women Don’t Wait. “Sempre he fet un esforç perquè hi hagi una certa paritat de noms en el cartell. Amb una mica d’esforç, no resulta tant difícil”.

La iniciativa Women Don’t Wait prové d’haver escrit una entrada en un blog per celebrar el Dia internacional de la dona, en el qual repassava les dones que havien actuat en el Waiting For Waits. Llavors s’adonà realment de la qualitat de les artistes que hi havien actuat. La idea de fer un cicle de concerts destinat a programar dones coincidí amb la notícia que tindria una filla.

El Women Don’t Wait no només rescata les figures femenines que tocaren en el Waiting For Waits, sinó que porta als escenaris de l’illa figures de fama internacional dins l’àmbit de la música folk, americana i country alternatiu, i descobreix nous valors i artistes més joves. I què pot aportar aquest cicle al feminisme? Que les al·lotes joves, davant els diferents models que tenen davant seu, s’animin a agafar una guitarra, a tocar i a crear”. Gomila detecta que, a l’estat espanyol, territori masclista per excel·lència, queda molt de camí per recórrer quant a equiparar la posició de la dona en diferents àmbits: “Encara actuam amb certa condescendència davant les dones que destaquen en qualsevol camp, inclòs el de la música, encara que en el món de la música clàssica l’assumpte sembla estar més equiparat”.

Aquí es tracta de convertir aquesta condescendència en admiració fent pujar a l’escenari dones, com Joana Serrat, que comandin una banda i el talent de la qual sigui palpable, i acostumant i educant el públic, la societat, des de les generacions més joves, per així aconseguir canviar l’estadística en tots els àmbits, la qual, en gèneres com el rock, encara mostra un desequilibri evident. El programador musical denuncia aquesta descompensació, sobretot en esdeveniments subvencionats amb doblers públics: “Les institucions, a l’hora de puntuar o penalitzar un o altre festival o concert, haurien de tenir en compte la paritat del cartell o graella, i la de l’organització, igual que es premia la presència de grups locals a moltes convoctòries. Els criteris per obtenir subvencions es revelen molt millorables i és relativament fàcil canviar-los perquè l’oferta cultural resultant sigui més equitativa”.

El cicle musical Women Don’t Wait arriba a la 10a edició

El Women Don’t Wait, creat el desembre del 2015, agafà el relleu del Waiting For Waits, cicle de directes que havia creat el programador musical Tomeu Gomila el 2001 i que mantingué la seva programació fins al 2010. Si amb el Waiting For Waits es tenia l’objectiu darrer que Tom Waits acabàs actuant-hi, el Women Don’t Wait té un nom a la recambra: Lucinda Williams. Explica Gomila: “Ara, en lloc d’esperar un artista que mai va fer cas de la invitació i de la iniciativa, que resultà ser una mena de Godot, s’espera Lucinda Williams, que acabarà per venir, i aquesta serà una fita important per reivindicar la figura de la dona i donarà més potència al cicle”.

Els directes se centren en l’estil folk, la música americana i el country alternatiu, i han estat protagonitzats per noms com Kathryn Williams, Emma Trica, Devon Sproule, Dayna Kurtz, Kaia Kater i Jesca Hoop, entre d’altres.

Al llarg de les sessions, la programació ha estat primordialment internacional, així que la darrera actuació, de Joana Serrat and The Great Canyoners, ha enriquit el cicle amb una aportació nacional. És catalana, però es tracta d’una de les artistes del territori amb més projecció internacional, gràcies a les seves gires, gravacions i col·laboracions.

Amb el pas del temps, Gomila valora la resposta del públic, molt positiva, que atribueix a la qualitat dels músics, però també a la base que creà el seu precedent, el Waiting For Waits. Es percep una evolució, ja que el cicle que esperava el músic californià potser estava més adreçat als melòmans, mentre que el Women Don’t Wait és més obert i participa en diferents esdeveniments, com el Dia internacional de la dona, que se celebra el 8 de març.

Les pròximes dates mantenen el nivell: Eilen Jewell actuarà aquest estiu a Platges de Muro -l’artista ja visità l’illa el 2008 de la mà del Waiting for Waits- i al setembre es podrà veure Julie Murphy al Claustre de Sant Bonaventura de Llucmajor.

stats