MÚSICA

Joan Reig treu del sarró tota una història musical

El bateria d’Els Pets s’estrena en solitari amb ‘La culpa’, un disc de sis cançons

En una conversa amb Joan Reig és inevitable que hi treguin el cap Els Pets, el grup del qual és el bateria. “Ja estem treballant en el nou disc, que produirà el Joan Pons, El Petit de Cal Eril, i que sortirà a la tardor”, avança. Però ara està explicant les circumstàncies del seu primer disc en solitari, La culpa (RGB), que ha enregistrat amb músics com Pemi Rovirosa, Jimmy Piñol, Arecio Smith, Dani Peña i Sergi Esteve. I mentre parla sobre les sis cançons del disc, Reig esquitxa les reflexions amb noms com Quico Pi de la Serra -“Diuen que la meva veu s’hi assembla”, diu-, Bob Dylan, Burning i Bruce Springsteen, i amb paisatges socials com la Tarragona dels 80, l’heroïna, els ateneus i un present en què “ja no es tracta només de Catalunya, sinó de democràcia”. “Willy Toledo ha d’anar a declarar perquè s’ha cagat en la verge, Valtonyc ha d’entrar a la presó... Hi ha un retrocés molt preocupant”, diu.

“La idea per escriure la cançó Litúrgia de rock’n’roll la vaig tenir llegint el llibre Burning, Madrid, d’Alfred Crespo. Em va portar a coses de la meva generació a Constantí, com l’heroïna i el rock’n’roll. A la meva època hi veies pintades d’AC/DC i Barón Rojo”, recorda Reig, que aleshores era “el rara avis de la colla”. “En Lluís [Gavaldà] i tota la colla seguien la Movida, però jo escoltava cançó catalana, que llavors no estava gens de moda. Ara, hi havia alguna cosa en què coincidíem, com Gato Pérez”, assegura.

Cada cançó de La culpa parla de Joan Reig, dels seus referents i de com entén la creació i l’ofici de músic. Curiosament, la que millor ho sintetitza és Massa matinades, versió de One too many mornings de Dylan. “Quan faig una adaptació prioritzo la rima i la mètrica. Soc un maniàtic de la rima. Si les cançons rimen, flueixen molt bé. La història de la música popular és així”, diu. En aquest cas, parteix de la versió que en van fer Gerard Quintana i Jordi Batiste al projecte Miralls de Dylan, canviant-ne alguns versos però mantenint el sentit de l’original: “El que ve a dir Dylan és que portes molta història al sarró”. I el que fa Reig al disc és treure a la llum aquesta història, aquest bagatge que de fet ja comparteix des de fa anys amb el projecte Refugi, amb el qual versiona clàssics de la Nova Cançó, i amb els concerts a duo amb Sergi Esteve, en què amplia el món de les adaptacions amb noms internacionals.

L’altra versió del disc és No et puc acompanyar, d’Els 4 Gats, el grup de Pi de la Serra, que Reig defensa com un homenatge “al moviment modernista dels anys 60, a la gent gràcies a la qual podem fer rock’n’roll en llengua catalana”. I encara hi ha una altra versió, tot i que en realitat no ho és: Reprenc el vol, una composició de Reig per als Pets però diferent a com va sortir al disc L’àrea petita. Tot ve de la vegada que Ernest Benach, expresident del Parlament i amic de Reig, li va proposar fer una conferència TED sobre creació. “Em costa molt parlar en públic, però al final vaig dir que sí i se’m va acudir agafar una cançó i explicar-ne el procés de creació. Vaig posar el disc d’Els Pets on sortia i vaig explicar com la penses, com passa pel grup, com acceptes les opinions dels companys i com després arriba el productor i la canvia”. El productor era Raül Fernandez, Refree, “que va fer una feina extraordinària”, però per a Reig “la cançó era com un himne de l’Springsteen, positiu, i ell la va convertir en una cosa molt més fosca, que potser ja anava bé per al disc”. Ara Reig ha recuperat la idea original de Reprenc el vol, amb la influència del Bruce Springsteen del disc Wrecking ball, però amb “un arranjament de mandolina i violí que l’acosta més a John Mellencamp”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF