ENTREVISTA

“Franco em fa pensar en un botiguer de queviures que s’ha posat uniforme”

Entrevista a Joan-Lluís Lluís, premi Sant Jordi 2017 amb la novel·la ‘Jo soc aquell que va matar Franco’

Quan va guanyar l’últim premi Sant Jordi amb Jo soc aquell que va matar Franco, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) portava un llaç groc a la solapa de l’americana. Dos mesos i mig després, el tros de tela ha sigut substituït per un pin més còmode de portar, evidenciant que la queixa s’ha fet crònica. Els presoners de llavors segueixen tancats. “Crec que aviat n’hi haurà més”, adverteix l’autor. Lluís ha publicat nou novel·les -entre elles, El dia de l’ós (La Magrana, 2004) i El navegant (Proa, 2016)-, assajos com ara A cremallengua (Viena, 2011) i fins i tot un Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (La Magrana, 2006).

Jo soc aquell que va matar Franco imagina que el general declara la guerra als aliats el 1940 i travessa els Pirineus. El dia que va guanyar el premi Sant Jordi deia que imaginar el seu assassinat havia sigut “orgàsmic”. ¿Estem davant d’una novel·la dogmàtica?

El dogmatisme sempre m’ha fet molta por i era un dels paranys que volia evitar. N’hi havia més, com ara el lligam amb l’actualitat, de veure quins dels fets que explico poden reflectir-se en el que viu Catalunya ara. Sempre que he tingut dues opcions narratives, una que tendia cap a la moral i l’altra que no, he escollit la segona.

Així i tot, llegint-la hi veus bons i dolents. Sembla una faula.

Quan escric vaig cap on crec que he d’anar, no prenc decisions amb antelació. És veritat que tinc una tendència a construir mons amb un punt d’irrealitat perquè em fan sentir bé, còmode i protegit, potser perquè el context que vivim és el que és.

A Les cròniques del déu coix (Proa, 2013) explicava la vida del déu grec Hefest. A El navegant se centrava en un jove superdotat per a les llengües. El personatge principal del seu nou llibre, l’Agustí, és borni, però acaba incorporant-se al maquis del Vallespir. És un heroi?

No el veig com un heroi per essència, sinó per les circumstàncies. Tinc la tendència a dir que tots els personatges són jo, però no preciso quan i on soc jo. No veig cap vincle amb Franco, tot i que ves a saber!

El general, en tot cas, és el coronel Kurtz de la novel·la: el lector espera i espera que aparegui.

Un cop he començat a escriure i m’adono dels autors dels quals el llibre pot estar a prop els deixo de llegir. En el cas de Jo soc aquell que va matar Franco, Joseph Conrad i, especialment, El cor de les tenebres, era una de les prohibicions. També els còmics de Corto Maltès, un dels meus grans referents quan era adolescent i que rellegeixo de tant en tant. Si hagués fet un Franco semblant a Kurtz hauria estat insultant el coronel, perquè Kurtz no arriba a la sola de les botes de Franco pel que fa a la salvatgeria.

Quina imatge volia donar de Franco, quan apareix?

Part de la venjança que és aquesta novel·la, venjança inútil i vana com qualsevol venjança literària, consistia en ridiculitzar a Franco. Quan mires les seves imatges des del 1936 fins a principis dels 40, si exclous el poder absolut que tenia, té un aspecte patètic. Franco em fa pensar en un botiguer de queviures que s’ha posat uniforme.

Joan-Lluís Lluís, un premi Sant Jordi que mata Franco

El títol de la novel·la és explícit sobre el seu contingut. I alhora ens remet a Ausiàs March, que sempre signava els poemes així: “Jo soc aquell que em dic Ausiàs March”.

Fent aquesta picada d’ullet injectava una mica de literatura al títol del llibre. Era important desvincular-me de la política-ficció. Aquesta novel·la juga en un altre terreny, el de les ucronies. Una de les primeres que em va impressionar va ser L’home al castell, de Philip K. Dick [1962]. També Pàtria, de Robert Harris [1992].

Quan he parlat del llibre amb alguns amics m’han comentat que potser una de les influències era Maleïts malparits , de Quentin Tarantino (2009).

Aquesta pel·lícula em va avorrir molt. A vegades m’agraden les converses frívoles i fútils dels personatges de Tarantino, però en aquest cas no va anar així. A més, em va semblar que matar Hitler a dins d’un cinema tan poc vigilat era relativament fàcil.

Només en una novel·la seva trobaríem un protagonista que s’enamora del català fins al punt que llegeix tot el diccionari Pompeu Fabra.

L’Agustí Vilamat neix el 1916 a Solsona i descobreix la seva curiositat pel català gràcies a un advocat que li regala les revistes de La Mainada. Jo vaig créixer al costat de Perpinyà i no vaig saber que el català podia tenir un ús culte fins als 16 anys.

A la novel·la dispara contra la marginació del català a l’ensenyament francès.

Des de l’inici de l’escola pública, laica i gratuïta a finals del segle XIX es va optar per aquesta estratègia. No es va suprimir el dia que creien que era horrible pedagògicament, sinó quan ja no era necessari. Ens van instal·lar la por de parlar català al cor i a la panxa. Va ser una brutalitat promoguda per una democràcia, cal no oblidar-ho.

S’ha posicionat a favor de la independència de Catalunya des de fa anys. Com viu el present?

Vaig perdre l’optimisme el 27 d’octubre, i després de les últimes eleccions veig que la independència s’ha complicat. Espanya és un estat implacable i ho demostra cada dia. Penso que per assolir la República cal deixar la via pacifista per la qual es va optar el 27 d’octubre i tornar a la no-violència del dia del referèndum. Només amb l’ús efectiu, massiu i continu de la no-violència ens en sortirem. És una opció difícil, perquè demana molt de coratge, però és l’única que tenim.

EDICIÓ PAPER 20/05/2018

Consultar aquesta edició en PDF