Joan Dausà: “Dels nostres concerts, el públic en surt una mica més feliç del que hi ha entrat”

PalmaImmers en la gira de presentació del seu tercer disc, Som gegants, Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1978) arribà ahir a Palma per posar damunt l’escenari de l’Auditòrium tota l’artilleria pop inclosa en el seu treball més lluminós i positiu.

Fa uns quants mesos que estau de gira amb el disc nou. Quina valoració feis d’aquests concerts?

Molt positiva, perquè és un disc que vam treballar molt. Volia fer un disc molt personal que expliqués com jo entenc la vida i, a diferència dels altres discos, que eren una suma de cançons agrupades que formaven un disc però no tenia un missatge global, aquest disc sí que el té.

Quin és aquest missatge?

Els altres discos se me n’anaven cap a un lloc una mica trist, nostàlgic, que també tenc, perquè és un vessant de mi, però faltava incorporar-hi el meu vessant positiu, relativista, feliç. He intentat fer un disc en què hi hagués tot això i el resultat és aquesta amalgama d’emocions tant dures, nostàlgiques i tristes com positives, alegres i optimistes.

Després de tres anys de silenci, com hi ha respost el públic?

Ha connectat molt amb el públic, la gent ve molt als concerts i es generen coses molt boniques. La veritat és que estem molt contents.

Les cançons han evolucionat d’alguna manera dins la gira?

Les cançons creixen en el directe en el sentit que un disc està tancat, és el que és, però una cançó en directe es crea en aquell moment, sempre té una capa més d’interès i de cosa única, especial. Això fa que sigui per mi encara més interessant i, per tant, sí que han crescut i guanyen pes i intensitat en el directe.

Què volíeu dir amb el títol del disc i la cançó Som gegants?

Volia parlar dels moments difícils de la vida de cadascú però, al final, el que val la pena és intentar lluitar per sortir-se’n, confiar que allò era un capítol perquè aprenguéssim alguna cosa i, per tant, en aquell lloc de superació, amb la distància, hi ha un punt en què arribes a veure-ho com un record que ja no fa mal.

Al disc, les lletres són més poètiques, més obertes a interpretacions que en els anteriors.

Me n’he anat a una cosa una mica més abstracta, més oberta, perquè cadascú es pugui fer més seva la cançó. He volgut que fossin cançons en les quals cadascú pogués connectar emocionalment amb el lloc on li ressonés. Potser és un disc més conceptual, més poètic, més de paisatges, les cançons són més llargues i hi ha més moments instrumentals.

Us heu plantejat fer cançons de caràcter polític?

En el concert incorporo la cançó No pots tancar-nos a tots, que vaig escriure abans que hi hagués les primeres detencions del procés, quan pensava que no arribaríem al punt que algú pogués anar a la presó. I de cop, veiem-nos ara com estem...

És la vostra manera de fer política?

Més enllà del pensament polític de cadascú, és per una qüestió de justícia, de llibertat i de drets humans i universals. Intento que cadascú pugui sentir-se còmode en la seva posició política, sempre que estigui en un espai de convivència democràtica i de justícia social.

Com veis la situació actual de Catalunya, i més aquesta setmana, que està a tots els diaris del món?

És un moment molt important, molt potent i, més enllà de la tristesa de veure companys a la presó o exiliats, la sensació és d’estar fent història entre tots. Uns estan pagant un preu més car que d’altres, però també tinc la sensació que s’està demostrant que aquí ningú quedarà sol.

En quin sentit?

Sempre hi haurà un poble al darrere que els farà sentir acompanyats, i això en algun moment es posarà a lloc i confio que, no la justícia espanyola, però sí l’europea també ho posi a lloc tan aviat com sigui possible i tot hagi servit per fer aquest país una mica més just en general.

Tornant al disc, amb la instrumentació creau una atmosfera èpica, intensa, grandiloqüent. És igual en directe.

Encara més, perquè portem uns músics increïbles i un treball de llums que acompanya la posada escènica. Es genera una cosa entre musical i teatral que fa que el públic s’emocioni, es fa molt seu el repertori, en surt potser una mica més feliç del que hi ha entrat i aquest és l’objectiu.

Com veis l’escena de la música en català?

Molt rica. Tenim la sort que hi ha moltíssima gent que està fent música molt ben feta, en molts estils diferents i, per tant, cadascú pot fragmentar i destriar. Això ens obliga, als que feim música, a exigir-nos més per tenir un espai propi de públic, per la qual cosa ens hem de posar les piles i intentar fer-ho de cada vegada millor.

Els vostres videoclips són com petits curtmetratges. És una manera de continuar amb el vostre vessant d’actor?

Els videoclips són una manera de fer-te teva la cançó, un punt de partida. La imatge proposa un acompanyament visual que genera altres emocions, genera una cosa atractiva, única, una aposta de l’autor.

Vàreu posar la veu al personatge de Xavi Masdeu a la mítica sèrie Arròs covat. Quin record en teniu?

Molt entranyable! Tots els que estàvem allà no érem conscients que fèiem una cosa que passaria a la història dels productes independents, ben fets, de qualitat. Vam connectar amb un públic concret, petit però potent, i jo m’ho passava bomba fent el Xavi Masdeu. M’agrada que es recordi, perquè és una de les feines de què estic més orgullós.