Cinema
Cultura 09/11/2018

“Joan Carles I no va portar la democràcia, va posar-hi límits”

Alberto San Juan contradiu el relat oficial de la Transició a ‘El rey’

Xavi Serra
3 min
“Joan Carles I no va portar la democràcia, va posar-hi límits”

Sevilla“Aquesta pel·lícula és una ficció basada en personatges i fets reals”, apareix en la pantalla al final d’El rey, el debut en la direcció de l’actor Alberto San Juan, amb Valentín Álvarez de codirector. I no és estrany que els directors considerin necessària l’advertència, perquè el retrat que s’ofereix de Joan Carles I al film contradiu violentament el relat oficial gravat en pedra per mitjans i institucions des de la Transició. La pel·lícula, estrenada ahir al Festival de Sevilla, adapta una obra del mateix San Juan produïda per la cooperativa Teatro de Barrio (i que també es va veure al Lliure) en què el rei emèrit és presentat com la baula de transmissió entre la dictadura i la democràcia, un instrument de l’establishment per mantenir la concentració de la riquesa en poques mans i la impunitat del franquisme. “Joan Carles I no va portar la democràcia, va posar-hi límits -explica San Juan-. Durant la Transició va ser un fre per a les àmplies aspiracions democràtiques”.

El rey es va rodar durant sis dies al Teatro de Barrio. Només hi ha tres actors: Luis Bermejo, San Juan i Willy Toledo. El primer interpreta Joan Carles i els altres dos es reparteixen una dotzena de personatges que es van apareixent al rei: Franco, Joan de Borbó, Adolfo Suárez, Felipe González, Carrero Blanco, Juan Luis Cebrián, Jesús Hermida... Són fantasmes del passat que, com en un conte dickensià, persegueixen el protagonista, acorralat pels seus records. Però, en una decisió valenta, El rey prescindeix de maquillatge i de disfresses, i els actors tot just imposten la veu en moments puntuals. És com si, en un exercici d’austeritat semblant al de Vània al carrer 42, el director confiés en el poder del text i la interpretació per traslladar el discurs de l’obra. L’única excepció és el Franco que interpreta San Juan amb el cap rapat, ulleres de sol i la característica veu aflautada. “Necessitava un canvi fort per veure’m en el paper de Franco, perquè no soc el càsting més adequat”, admet.

Un text corrosiu

A través d’aquestes visites espectrals, malsons que es representen en un espai d’una buidor ombrívola, la pel·lícula planteja una mena de biografia reial alternativa. El text corrosiu, implacable amb la figura del monarca, però alhora tenyit d’humor negre, sobretot quan intervé Franco i demana a un jove Joan Carles que reciti la llista dels reis visigots o fa passar gana a Joan de Borbó en una reunió al iot Azor. Però el somriure es congela quan el dictador diu: “He guanyat una guerra. He fet afusellar milers de persones. Això em dona una autoritat que ningú discuteix”. Hi ha més frases dures que deixen en evidència els seus autors. San Juan assegura que no se les ha tret de la màniga: “Gran part del guió surt del rei i dels seus defensors. Moltes coses que diu Joan Carles, com ara que la dictadura franquista van ser «40 anys de pau», són al llibre promonàrquic Conversaciones con el rey. I les paraules que diu Cebrián i moltes de les que diu Felipe González són directament d’articles seus”.

Els episodis se succeeixen: l’accident en què Joan Carles mata el seu germà, la formació militar a les ordres del general Armada, la coronació, les converses amb militars abans del 23-F, els estira-i-arronsa amb Suárez i González... Els trams més àrids són elevats per la força de les interpretacions dels tres actors, impecables, i l’eficient treball de càmera, responsabilitat d’un Álvarez que fa dialogar la posada en escena teatral i cinematogràfica. “L’únic canvi respecte a l’obra és posar la càmera -diu San Juan-. Tot el que es filma es converteix en cinema”. La pel·lícula, finançada per micromecenatge i sense cap subvenció, es veurà primer a festivals i, més endavant, es podrà veure a internet.

stats