Cinema

Jérémy Clapin: "Estic fart que em preguntin quan dirigiré una pel·lícula de veritat"

El francès debuta amb '¿Dónde está mi cuerpo?', l’última sensació del cinema animat adult

L’animació europea té un nou heroi i el seu nom és Jérémy Clapin. Nascut a França el 1974, va treballar com a dissenyador gràfic i il·lustrador abans de crear les exquisides filigranes animades de curts com Une histoire vertébrale, Palmipédarium i sobretot Skhinzein, que va guanyar més de 90 premis en festivals i va convertir Clapin en la gran esperança de l’animació francesa. Però la seva consagració ha arribat amb el seu primer llargmetratge, ¿Dónde está mi cuerpo?, que, després de ser premiat a Canes i triomfar al Festival d’Annecy, la meca mundial del cinema animat, ja té a la butxaca mitja nominació a l’Oscar.

Crítica de '¿Dónde está mi cuerpo?', una de les sorpreses del cinema d’animació de l’any

Comprada per Netflix –el cap de setmana passat va estrenar-se en alguns cinemes i aquest divendres arribarà a la plataforma–, la pel·lícula relata la increïble odissea d’una mà per reunir-se amb el seu cos, una història menys grotesca del que sembla i que, en realitat, conjuga el realisme màgic amb el drama psicològic i el thriller de supervivència. Una barreja que, en realitat, no és gaire habitual en l’animació adulta, que molt sovint es nodreix d’històries de temàtica social, basades en figures històriques o de caràcter confessional. Com si no hi hagués res enmig de Pocoyó i Persèpolis i com si, per fer animació no dirigida als nens, fos obligatori abordar temes importants. "L’animació serveix per explicar qualsevol cosa i pot ser un recurs molt bo per abordar històries quotidianes de manera poètica i poderosa –defensa Clapin–. Però alguns creuen que l’animació només s’ha d’endinsar en el territori adult quan hi ha temes bèl·lics o polítics de rerefons. Sempre haig de justificar per què explico aquesta història. I estic fart que em preguntin quan dirigiré una pel·lícula de veritat. Al Japó tenen més fe en l’animació per explicar coses senzilles i humanes, com fa Satoshi Kon. A França, en canvi, els costa més".

Si ‘Rubber’ pot, jo també

La ironia és que Clapin no tenia un interès particular en fer animació, sinó que va arribar-hi gairebé per accident. "Jo no faig pel·lícules perquè m’agradi molt l’animació, sinó perquè, quan vaig començar, em semblava una manera de fer cinema tot sol. Rodar una pel·lícula d’acció real era molt complicat, però sabia dibuixar. I així, posant so als meus dibuixos, vaig començar a explicar les meves històries". De fet, les primeres influències de ¿Dónde está mi cuerpo? que cita el director francès no són de cinema animat: "Una de molt evident és L’increïble home minvant (1957), de Jack Arnold, però també em vaig fixar molt en Rubber (2010), de Quentin Dupieux, en la qual el protagonista és un neumàtic assassí. Em vaig dir que, si Rubber feia que un neumàtic cobrés vida, jo també podria fer-ho amb una mà. I una altra influència va ser L'escafandre i la papallona (2007), de Julian Schnabel, per la part que té de viatge a l’interior d’algú que no es pot moure".

Sitges aclama el viatge d’una mà a través d’un París animat

¿Dónde está mi cuerpo? adapta una novel·la de Guillaume Laurant, guionista d’ Amélie, però Clapin fuig de la idealització polida i bufona de París que feia la pel·lícula de Jean-Pierre Jeunet i contempla la ciutat com un territori amenaçant i fosc, plagat de criatures monstruoses: coloms, rates, gossos... "El París que surt a la pel·lícula és el que jo conec millor, i sí, és més fosc, però de vegades la poesia és més poderosa quan sorgeix dels racons més foscos –justifica el director–. I, com que tenim un punt de vista diferent, el de la mà, la ciutat que descobrim tampoc és el París dels turistes, sinó un paisatge deformat en què fins i tot les xemeneies dels terrats semblen part d’un decorat de ciència-ficció". Per a Clapin és important demostrar que l’animació "pot abordar temes foscos i no només cels blaus, paisatges bucòlics i personatges somrients d’ulls grans".

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF