Jean-Louis Trintignant deixa el cinema als 87 anys per motius de salut

L'actor francès, conegut per 'Z' o 'Amor', acaba d'estrenar el seu últim treball, 'Happy end'

Jean-Louis Trintignant, actor francès conegut per la seva aparició en pel·lícules com ara 'Tres colors: vermell' (1994), 'Z' (1969) i 'Amor' (2012), es retira del cinema als 87 anys a causa d'un càncer de pròstata que ja no pot combatre, segons ha anunciat en una entrevista al diari 'Nice Matin'.

L'actor s'acomiada del cinema amb el seu últim treball, 'Happy end', de Michael Haneke, el mateix director amb qui va treballar a 'Amor' (2012). Trintignant ja ha rebutjat una nova proposta de participar al nou film de Bruno Dumont per "por de no estar a l'altura físicament" i perquè ja no es pot desplaçar sol, segons ha dit.

Malgrat que el càncer li impedeix ara continuar amb la professió, l'actor diu, amb referència a la defunció de la seva filla Marie, que "fa quinze anys que ja és mort". Segons afirma, a partir d'ara deixarà la quimioteràpia i es "deixarà anar".

Més de 60 anys actuant

Trintignant va deixar els seus estudis de dret a la Provença per marxar a París a formar-se com a actor i director de cinema. Aviat va despuntar amb 'I Déu va crear la dona' (1956), de Roger Vadim, en què interpretava el paper del marit de Brigitte Bardot. 

Després de passar tres anys fent el servei militar a Algèria va formar part de la 'nouvelle vague', el nou moviment dels anys 50 impulsat per cineastes francesos. Trintignant es va situar com un dels principals actors europeus gràcies a films com 'Un home i una dona' (1966), de Claude Lelouch, i 'El conformista' (1970), de Bernardo Bertolucci.

L'actor ha rebut diversos premis al llarg de la seva carrera. Els més destacats són el guardó que va rebre el 1968 a Berlín pel seu paper a 'El hombre que miente', d'Alain Robbe-Grillet, i l'any següent a Cannes per 'Z', de Constantin Costa-Gavras. L'últim premi que va rebre Trintignant va ser el 2013, quan es va emportar el César a millor actor per la pel·lícula 'Amor', de Michael Haneke.

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF