MÚSICA

Javier Álvarez: “A l’escola ja m’enduia clatellots per defensar Abba”

Entrevista al músic Javier Álvarez, que publica el disc ‘10’, que presentarà al Festival Guitar BCN el 28 de febrer

Javier Álvarez (Madrid, 1969) va debutar fa 25 anys amb un disc que va tenir “moltíssim èxit”, com recorda ell mateix. La seva carrera posterior ha seguit un camí irregular, marcat també per crisis personals. Ara vol redreçar-la amb 10 (Music Bus, 2018), un àlbum produït per Ramón Rodríguez que presentarà a la sala Luz de Gas de Barcelona el 28 de febrer en el Festival Guitar BCN. El disc arriba després d’un silenci discogràfic de gairebé una dècada. “Les coses es diuen quan s’han de dir. Però, tot i el silenci, no he deixat mai de fer música”, explica Álvarez.

Quin sentiment predomina en les cançons del disc 10 ?

El que espero que quedi clar és la il·lusió. Tinc una tendència a ser malenconiós en les lletres, però com que soc molt pop hi ha també un element molt dolç, i a més personalment estic vivint el meu millor moment.

És un dels seus discos més pop?

Tots els meus discos són superpop. Passa que són de Javier Álvarez, i Javier Álvarez és la barreja de tantes coses... Soc melòman i escolto música de tota mena i condició, tot i que el que més escolto és pop. El meu primer disc era més folk i amb una temàtica una mica més de protesta, més postadolescent, però també absolutament pop. I avui les referències musicals i l’actitud són les mateixes. Sempre soc pop. Molt.

[OBJECT]

¿Manté els referents musicals de quan era adolescent?

Sí, encara que evoluciono i miro endavant. Cada vegada m’obro més perquè, com més m’obro, més coses m’hi caben. Amb tot, continuo dient que no hi ha res en la història de la música, inclosos els clàssics, que sigui més important que Abba. Són reconegudíssims, sí, però no se sap que són igual d’importants que els Beatles. I Michael Jackson, que és el meu cantautor preferit, també és molt important en la meva història. Abba i Michael Jackson són les meves referències de petit. M’han ajudat molt. He après anglès amb ells, canto en anglès amb un nivell de pronunciació molt bo, i és per això, perquè amb ells he après música. Sempre acabo els concerts dient que tots els camins porten a Abba.

Comentava fa poc que el sorprenia que hi hagués tantes samarretes d’AC/DC i dels Ramones i tan poques d’Abba.

És curiós, perquè hi ha més gent a qui li agrada el pop que el rock. Crec que som molt de tenir una doble vida, de guardar-nos coses, de secretismes. A l’escola ja m’enduia clatellots per defensar Abba. Però vull deixar clar que escolto molta música i de tots els pals. M’entusiasma Abba, però també Rage Against the Machine...

...i tanca el nou disc amb una versió d’ If I needed you , de Townes Van Zandt.

El 2001 vaig fer un disc de versions, Grandes éxitos, i ara tinc ganes de fer-ne un altre. La música em flipa, però em continua flipant més la dels altres que no la meva. La meva m’encanta, eh, però continuo posant-me més música dels altres que no meva.

Al disc hi ha una cançó, En la cuarta , dedicada a les persones que va conèixer mentre estava ingressat en un centre psiquiàtric, però la lletra admet diferents lectures perquè no és gens explícita.

En la cuarta pot ser mil coses, i ho és, però està inspirada en la quarta planta d’un hospital psiquiàtric on vaig estar internat per seguir un tractament de desintoxicació de la cocaïna. He estat tres vegades internat en aquest mateix hospital, i la tercera va ser per un tractament de desintoxicació. Va ser una de les experiències més bèsties però també més importants de la meva vida. He après molt més en aquests mesos de tractament, que van ser cinc, dos d’intensius i tres de visita, que en tota la carrera universitària, per exemple. La cançó és una promesa als meus companys. A les lletres no busco que m’entenguin, sinó que em sentin, i com a consumidor de música cada vegada m’interessa menys comprendre, però sí que me n’alegro molt d’explicar aquesta cançó perquè és bo parlar de temes tabú que no ho han de ser, com les addiccions i les malalties mentals, que formen part de nosaltres.

Hi ha dues cançons, Mi querida señorita i Sonata de otoño , que són títols de films de Jaime de Armiñán i Ingmar Bergman. Com influeix el cinema en la seva música?

És la meva segona passió confessable. El cinema m’influencia tant com la música, és una addicció molt gran. Algun dia m’agradaria fer algun disc de cançons de cinema.

Una de les millors cançons de la història, Moon river , va ser composta per al cinema...

Estava pensant precisament en Moon river. És gairebé obligatòria. Però n’hi ha tantes... Em costaria molt fer-ne una selecció.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF