Jaume Oliver: "Ara és un gran moment per fer distopies, perquè estam totalment controlats"

L'escriptor i periodista acaba de publicar la seva primera novel·la, 'Crònica desordenada de Ciutat Antiga', que presenta aquest dimecres horabaixa a la llibreria Rata Corner de Palma

Jaume Oliver ha escrit la seva primera novel·la, 'Crònica desordenada de Ciutat Antiga' (Pagès Editors), amb l'ambició que sigui la gran novel·la de Palma. El periodista i escriptor ha creat una distopia que inicia amb un gran diluvi; una pluja que mai cessa i fa desaparèixer totes les ciutats del món... menys Palma. En les seves pàgines, Oliver xerra del poder des de l'observació, dels seus mecanismes de control, de les resistències. Presenta l'obra aquest dimecres horabaixa a Rata Corner.

Quan comença a néixer aquest llibre?

Fa molts d'anys. Jo sempre m'he sentit escriptor, des que tenc memòria, però no ha estat fins ara que s'han ajuntat les estrelles per tenir la maduresa vital i els recursos per poder escriure un llibre. El primer llibre que em va enganxar a la lectura varen ser les 'Cròniques marcianes' de Ray Bradbury, que vaig llegir a l'institut. I la inspiració de 'Crònica' és un conte que surt a 'Cròniques marcianes', i explica la història d'un senyor que planta milions d'arbres a Mart per poder quedar-hi a viure, ja que no hi havia prou oxigen.

I què explica 'Crònica desordenada de Ciutat Antiga'?

El llibre planteja que un dia comença a ploure i no s'atura de ploure a tot el món. La civilització comença a enderrocar-se, a caure, i fruit d'aquesta crisi mundial neix un poder totalitari de pensament únic. Amb la pluja arriben malalties i epidèmies, i creen una espècie de xarxa de túnels de vidre en què la gent va a viure per protegir-se de tot allò. Potencien el pensament únic que  tothom ha de viure allà dedins, protegit, perquè tot fa al·lèrgia. Però hi ha un lloc en el món que no vol sucumbir a això perquè tenen un caràcter especial, i aquest lloc és Palma.

Per què Palma?

Palma no és la ciutat ni més gran, ni més guapa, ni més potent, però té alguna cosa que la fa no sucumbir. En definitiva, el llibre conta com sobreviu Palma al diluvi i és una manera de contar el caràcter que tenim aquí i és una manera d'introduir històries de Palma a través de la distopia.

Històries reals?

Històries reals amb personatges reals, contades cronològicament de manera desordenada i que es mesclen amb personatges ficticis. Als meus "lectors conillets d'Índies", que són les primeres quatre o cinc persones que han llegit la novel·la, els ha agradat aquesta mescla. 

I què tenen en comú les històries que conflueixen a la novel·la?

Sí, totes tenen una mica de determinisme, en el sentit que totes condueixen a la veritat única i universal, que no són els túnels de vidre i el poder absolut, sinó que aquesta serà la darrera ciutat del món. Aquestes històries condueixen Palma al centre del món. És una visió molt insular: l'insular es creu el centre del món però sap que només és una veritat si la mires des d'aquest costat de la mar.

Què té la Palma distòpica de Palma 'real'?

El caràcter de la gent, i jo crec que amb això no he traït. És una terra de grans caparruts i de grans i bojos inventors, oblidats després. El caràcter és un poc així: és una terra de grans talents i de grans enveges. També és important mirar l'humor que tenim, la resignació a ser contínuament menystinguts per totes les metròpolis que ens han volgut sotmetre i que no se n'han acabat de sortir, perquè aquí continuam.

Hi ha molta dissidència a l'obra.

A mi sempre m'han interessat molt les revolucions i la gent que s'oposa que li diguin com han de pensar i com han de viure. I crec que aquest llibre és molt palmesà però també molt universal, perquè totes les revolucions tenen això en comú.

Com us duis amb la novel·la acabada?

M'encanta. És un alliberament absolut. Ara és un moment màgic, molt especial, de presentar el llibre i que la gent el comenci a llegir. És una cosa que ha estat al meu cap i finalment és compartida. Em faria molta il·lusió que algun al·lot descobrís la lectura amb aquest llibre, com jo la vaig descobrir amb 'Cròniques marcianes'. Crec que seria una gran lectura d'institut.

Inspiracions en altres obres?

Sí, i no només llibres, en aquesta obra hi ha molt de 'Black mirror'. Hi ha molt d'aquest context tecnològic a què ens volen sotmetre. En el llibre, la dissidència palmesana és volgudament antitecnològica. Es comuniquen amb trossos de paper, que està prohibit allà dins perquè és brut, genera al·lèrgies i fa pols; i així els ho posen molt difícil als poderosos.

Per què una distopia?

M'atreu no posar fronteres a la literatura. M'han atret molt sempre les distopies. '1984', 'Un món feliç', Margaret Atwood m'encanta... Les grans distopies d'Orwell neixen davant la por pel feixisme i l'estalinisme. Els anys 30 i principis dels 40 eren un bon moment per fer distopies, i ara crec que també és un gran moment, perquè estam completament controlats i el poder ens manipula el llenguatge per dur-nos on volen.

Dèieu en una altra entrevista que és una novel·la ambiciosa.

Sí, en el sentit que jo he volgut escriure la gran novel·la de Palma, amb perdó de les grans novel·les de Palma que s'han escrit. No vull ser pretensiós, però crec que les grans novel·les de la humanitat han estat escrites amb l'ambició de ser grans novel·les. 

La vostra feina de periodista hi ha influït?

Sí, ha estat bàsica, perquè jo he après a escriure a televisió, un mitjà on es pot escriure molt malament però també es pot fer literatura. I té una característica: només existeix avui. També m'interessa la crònica com a gènere: contar una història de la qual tu formes part perquè n'ets testimoni. És el gènere que sempre m'ha agradat més, perquè a mi el poder no m'ha interessat mai tenir-lo, però sí observar-lo. He pogut observar el poder i contar-lo literàriament és fabulós.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF