CINEMA

Jaume Carrió: “La màgia d’aquest curt és que ens permet estar amb dos Woodys alhora”

El director de ‘Woody & Woody’ parla de la nominació als premis Goya

Jaume Carrió, en un plató de CEF, centre on fa classes de realització i muntatge. / ISAAC BUJ

Al Centre d’Estudis Fotogràfics (CEF), on imparteix classes de realització i muntatge, i ensenya guió al marge de les imposicions curriculars, no camina dos metres sense que un alumne l’aturi per felicitar-lo. Jaume Carrió (34 anys) cau bé, es nota, i a més els estudiants l’admiren. Es percep. Yuma, una treballadora de la casa, l’abraça quan se’l troba pel passadís. Tothom al centre se sent un poc seva la nominació de Woody & Woody per al Goya al millor curtmetratge d’animació. Lògic, fins a cert punt. Però l’alegria comuna supera les fronteres del CEF, que, per cert, també ha produït la cinta amb la col·laboració d’IB3. Quan arribam al bar de davant per fer aquesta entrevista, la parròquia li mostra el mateix entusiasme. “Saps que guanyarem, no?”. És evident: Woody & Woody és de tots els que coneixen Carrió i també de tots els que estimam el cinema. Però és especialment de Laura Gost. Ella va tenir la idea d’escriure una peça per al Teatre de Barra de fa uns anys en què un Woody Allen jove es trobava amb el d’ara. Una trobada impossible, amb uns diàlegs excepcionals que es va representar i després es va convertir en el curt que està a punt de tocar el cel del cinema espanyol.

Explicau-me el miracle d’arribar a ser nominat als Goya amb un curtmetratge d’animació, amb un pressupost escàs i sense contactes a Madrid...

Ara parlaré d’aquest miracle, però n’hi ha un altre, que és que aquest curt hagi estat nominat en aquesta categoria, bàsicament perquè en l’actualitat l’animació va per camins molt diferents del nostre. Els joves que fan animació avui dia no estudien narrativa audiovisual... els seus treballs no tenen res a veure amb el cinema tradicional. En canvi, nosaltres hem fet una pel·lícula de tall clàssic, d’estructura clàssica, i hem posat tota la força en el guió. De fet, Woody & Woody és una pel·lícula més de ficció que d’animació. I així ho demostra el fet que ha tingut millor acollida en els festivals generalistes que en els especialitzats.

Parlau-me de l’altre miracle... el de convertir la manca de recursos en una oportunitat.

Per una part, és cert que s’ha de posar en valor que el 99% de l’equip és d’aquí, i dic el 99% perquè després hi ha Joan Pera (doblador de Woody Allen al català), que hi posa la veu. Basta recordar que l’altre nominat mallorquí d’enguany, Agustí Villaronga, en un moment determinat va haver de partir cap a Barcelona per poder fer cinema. D’altra banda, s’ha de dir que el pressupost del curtmetratge és ridícul si el comparam amb els que es fan a la resta de l’Estat, i no parlem ja d’Europa... i si a més ens referim a curtmetratges d’animació, podem dir tranquil·lament que ha costat menys d’una desena part del que costen en altres llocs. Dit això, la manca de doblers per a producció ens ha duit a fer un producte que no caducarà tan aviat com un film d’animació fet en 3D, que està tant de moda. Els curtmetratges en 3D tornen antics de seguida, perquè arriba la Pixar i et fa una cosa molt més sofisticada. Què és allò que ‘ven’ Woody & Woody? Animació artesanal, guió i il·lusió... La màgia d’aquest curt és que ens permet estar amb dos Woodys a la vegada.

Us ha faltat suport institucional?

Sempre s’ha de demanar més interès per part dels polítics, però he de dir que sense el suport institucional Woody & Woody no hauria estat possible.

Els diàlegs de Laura Gost són extraordinaris. Ha copsat l’essència de tot l’univers de Woody Allen i l’ha expressada en 20 minuts. I tot, quan només tenia 21 anys...

I ho ha fet, en la meva opinió, sense caure en els tòpics...

El text és essencialista, no tòpic.

Sí, i no ho ha fet basant-se en cap estudi per determinar quins són els temes, les obsessions que més maneja Woody Allen, simplement ha jugat amb la imatgeria col·lectiva. D’altra banda, he d’admetre que en la figura de Laura hi ha un punt de reivindicació. Ha de ser el moment de les dones cineastes.

Vós també sou incondicional de Woody Allen?

No ha estat ni és un referent per a mi, però he de reconèixer que mai no me l’he perdut, sempre he estat fidel a la cita amb les seves pel·lícules. Gairebé m’ha servit més de referent Joan Pera. A mi em fa molta gràcia la seva veu, i us assegur que per a un amant de la versió original com jo això té mèrit.

Quan vàreu estrenar la peça teatral (interpretada per Guillem Juaneda i Joan Maria Pascual) ja teníeu clar que volíeu fer-ne un curt. També estava clar que seria animat?

Sí, bàsicament perquè cercàvem fer un homenatge, un reconeixement, i fer la pel·li amb actors caracteritzats que imitassin Woody Allen ens hauria conduït a la paròdia.

Toni Bestard ha estat nominat tres vegades als Goya. Segurament li varen faltar amics a l’Acadèmia de cinema per guanyar... En què confiau vosaltres?

Que Toni no guanyàs per El anónimo Caronte ho trob una vergonya. Confiam en el reclam que suposa Woody Allen, en la potència del personatge. Esperem que almenys la meitat dels acadèmics en siguin fans.

El premi arribarà o no, però la nominació en si mateixa què esperau que suposi?

Estic segur que només de posar el segell de ‘nominat als Goya’ al cartell la gent ja mirarà el curt amb millors ulls.

Us ha estat fàcil obviar el vessant personal d’Allen, les connotacions ètiques i morals d’alguns aspectes de la seva vida?

Sincerament, a mi sí. Feim un homenatge a l’obra, a l’artista, no a la persona.

Per quines vies heu intentat fer arribar el curt al mateix Woody Allen?

Per totes les que us pugueu imaginar. La seva assistent personal té l’enllaç de la pel·lícula, vàrem deixar-ne una còpia a la bústia de la seva productora, a l’hotel Carlyle de Manhattan, on va a tocar amb la seva banda de jazz... [Somriu] En realitat, només n’esperam un gest, sense gaires pretensions.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF