Jann-Marc Rouillan: “La Transició va ser una gran traïció; tota una generació de combatents va ser oblidada”

BarcelonaJann-Marc Rouillan (Auch, França, 1952) va participar durant molts anys en la lluita armada a Espanya i al sud de França. Va formar part del MIL, dels GARI i més tard d’Action Directe. Després de més de vint anys a la presó, onze dels quals en presons d’alta seguretat, va obtenir el tercer grau el 2007 però el van tornar a empresonar per una entrevista a L’Express. Va sortir el 2011. Ha escrit llibres sobre el temps a la presó i els seus anys en la clandestinitat. Acaba de publicar La part dels llops, amb pròleg de Joni D. (Tigre de Paper), una història sobre l’explotació i la lluita que comença als anys 20 i acaba a la postguerra.

¿En qui s’inspira el Jaume, el maqui protagonista de La part dels llops?

És en Caracremada [Ramon Vila Capdevila]. Però volia fer una novel·la ficcionada, descriure el fons, la intimitat dels que van lluitar després de la Guerra Civil. Vaig passar l’adolescència a Tolosa quan era la capital dels rojos i vaig conèixer molts maquis a les cantines. Totes les anècdotes que explico són reals.

Va conèixer en Caracremada?

En Caracremada va morir el 7 d’agost del 1963. Llavors jo era petit, però vaig conèixer gent que el va ajudar. Hi ha molts llibres de maquis, però pocs expliquen la relació que s’estableix amb la muntanya. Jo també vaig agafar les armes i vaig estar a la muntanya. Allà hi ha molta poesia, sobretot en moments de vulnerabilitat i debilitat física. En Caracremada i jo vam viure diferents moments de lluita política.

No és fàcil posar-se a la pell d’un maqui. Les seves van ser una vida i una lluita molt solitàries.

He estat a la serra del Cadí fent guàrdia amb un fusell. Vaig viure el Maig del 68 i als 70 vaig formar part de la lluita armada a Catalunya. He viscut també la solitud, anys d’aïllament a la presó. Quan vaig sortir-ne vaig tornar a Catalunya per resseguir els últims passos que va fer en Caracremada [va ser mort per la Guàrdia Civil entre Castellnou de Bages i Balsareny]. Ell volia tornar al Bages, on havia nascut. La seva va ser una generació de gegants. Van viure la revolució, les milícies, l’exèrcit, la derrota, els camps a França, la guerra a Europa, i van tornar a Catalunya per continuar lluitant com a maquis... Van ser gent molt dura però també sensible. Escrivint vaig poder descarregar la meva memòria.

Què vol dir?

Després d’anys i anys de lluita em vaig trobar a la presó pensant que no en sortiria mai més, però tenia coses per explicar abans de desaparèixer del tot. En altres llibres he explicat com era la vida a la presó, l’aïllament, i els meus anys en la lluita armada. Amb aquest llibre volia explicar la relació quasi carnal amb la muntanya.

Des de l’exili es va ordenar abandonar la guerrilla antifranquista, però en Caracremada va continuar.

No és una lluita només política sinó també poètica, de lluitar fins al final. Crec que el dia que va morir no va prendre les precaucions que acostumava a prendre. Ho va fer, crec, perquè sabia que una altra generació havia agafat les armes i que ell ja no tenia cap lloc en aquest combat.

Què comparteix amb els maquis?

Nosaltres vam continuar la lluita contra Franco, però la nostra generació era diferent, més europea, més internacional. Defensàvem la segona Espanya, la que no volia la reconciliació. Per a nosaltres la Transició va ser una gran traïció; tota una generació de combatents va ser oblidada. Però tot pot canviar amb el Procés, amb l’alliberament del poble de Catalunya.

Per què considera que la Transició va ser una gran traïció?

A Tolosa, als mítings conjunts que feien les forces antifranquistes fins dos o tres anys abans de la mort de Franco, hi havia un crit unitari: no tornar a Espanya si no es restablia la Constitució que havia enderrocat Franco. Però es va acabar jugant una altra partida sense tenir en compte tots els veterans que hi havia a l’exili.

Què n’opina del fet que s’exhumi Franco després de 40 anys de democràcia?

A Múrcia o a Logroño hi ha molta propaganda franquista, i si s’ataquen aquests símbols amb pintura de seguida ve la policia per protegir-los. Espanya és un país neofranquista. Com a revolucionari, penso que és una falsa democràcia. No ha canviat l’estructura colonialista i imperialista de l’Estat. La monarquia era el somni de Franco.

¿S’ha acabat la lluita armada, a Europa?

Sí, va ser la lluita d’una generació. Ja no hi ha cap gran moviment que hi doni suport. Sempre hem pensat que hi ha molts camins, no només el de les armes. El Procés és un altre tipus de lluita, és la lluita d’un poble.

El Procés té reivindicacions força diferents de les que reclamaven el MIL, els GARI o Action Directe.

Es qüestiona una forma de poder.

Al llibre cita algunes dones que van col·laborar amb els maquis.

Hi va haver poques combatents, però moltes van fer d’enllaços i eren imprescindibles, aconseguien menjar i informació. A vegades eren vídues de combatents i hi havia també famílies senceres. Moltes van perdre la vida perquè amb la llei de fugues les mataven sense judici. Eren dones molt conscients de la lluita de classes.

Parla de diferents trobades amb exiliats i de com l’exili els anava matant.

Sí, els veia a la cantina, homes vells, menjant en silenci, exhausts perquè feien feines dures. L’exili és pitjor que la presó. Ho abandones tot però la quotidianitat continua allà. Sempre penses què deu fer la gent del teu poble. A la presó és com si continuessis combatent, l’exili és l’absència.

Però la presó és aïllament.

Si la presó no et trenca, et pot obrir la mirada. He llegit i he escrit molt, a la presó. I continuava combatent. Parlar i escriure és també part del combat per la memòria.

Vostè era amb Puig Antich el dia que el van detenir.

Vam viure junts durant dos anys al carrer de la Mare de Déu del Coll. Aquell dia estàvem junts. Sé que això no agrada a molta gent, però Puig Antich no era innocent, i tampoc era culpable. Tots sabíem que havíem de disparar si venia la policia. Ell era un combatent. Va morir i va matar en la seva lluita contra el franquisme.