Òpera

Janáček torna al Liceu per la porta gran

Patricia Racette és una esplèndida Kàtia Kabànova sota la batuta inspirada de Josep Pons

'Kàtia Kabànova', de Janáček

Gran Teatre del Liceu. 8 de novembre

Les òperes de Leoš Janáček arriben amb excessiva parsimònia a la programació del Liceu, malgrat tractar-se d’un corpus fonamental en la història del gènere operístic. Poques veus com la del compositor txec mostren un estil tan inconfusiblement personal i una capacitat única per empatitzar amb les dissorts del seus personatges. La protagonista de 'Kàtia Kabànova' és un exemple paradigmàtic, una ànima amb ànsies de llibertat atrapada en un matrimoni infeliç enmig d’un ambient petitburgès i opressor. L’escletxa que li ofereix una relació adúltera acaba en tragèdia, amb Kàtia ofegada tant per les aigües del Volga com pel pes del propi remordiment.

L’òpera de Janáček no dona peu en absolut al melodrama sentimental, i així ho entén David Alden en una producció que també rebutja caure en un naturalisme simplificador. L’austeritat dels decorats de Charles Edwards, amb les seves perspectives obliqües, el vestuari de Jon Morrell, que ens acosta a l’època de l’estrena de l’obra, i la il·luminació d’Adam Silverman, amb inquietants jocs de llums i ombres, ens situen en un marc expressionista que el director d’escena nord-americà utilitza per emfasitzar la solitud dels personatges. La seva psicologia i les seves relacions estan treballades de forma minuciosa, amb escenes que se succeeixen, en una obra caracteritzada per la concentració dramàtica (els tres actes van ser oferts sense entreacte), amb una fluïdesa admirable que desemboca de forma inevitable en la catàstrofe final.

Patricia Racette va ser la protagonista el 2010 en l’estrena de la producció a l’English National Opera i reprèn el paper al Liceu (en txec, i no en anglès com a Londres). L’actuació de la soprano nord-americana és un dels factors principals de l’èxit de la representació, no debades Racette combina una veu dúctil i expressiva, conduïda per un exquisit gust musical, amb un tarannà dramàtic de primera magnitud. La seva Kàtia va tenir les dosis justes de vulnerabilitat, de pulsions a dures penes controlades, de gaudi passional, no per passatger menys intens, i, finalment, de feridor fatalisme, en un monòleg a l'últim acte que empetitia el cor. A més, encara que sembli anecdòtic, aquesta Kàtia es va llançar cap a la seva fi amb una intrepidesa astoradora.

Les escenes de la protagonista amb el seu estimat Boris van prendre volada gràcies també a un Nikolai Schukoff de veu generosa i cant ben modulat, mentre que l’altre element del triangle, Tikhon, va comptar amb una bona caracterització de Francisco Vas, tot i no poder surar sempre sobre l’onatge orquestral. La sogra de Kàtia, Kabanicha, és una de les dolentes més odioses del repertori. Rosie Aldridge va aportar l’implacable hieratisme demanat per la posada en escena i una veu esmolada, a la qual només mancaven les dosis òptimes de verí. Menys convincent va ser el Dikoj de cant desmanegat d’Aleksander Teliga. En aquest ambient feixuc, les efusions del Váňa d’Antonio Lozano i la Varvara de Michaela Selinger van aportar unes benvingudes alenades d’aire fresc. Josep-Ramon Olivé (Kuligin), Mireia Pintó (Glaša) i Marisa Martins (Fekluša) van oferir encertades vinyetes en les seves curtes intervencions.

Aquesta òpera de Janáček va certificar de nou la progressió qualitativa que l’orquestra del Liceu ha experimentat amb Josep Pons. Amb una corda de so ampli i un vent sempre alerta, el titular del teatre va mantenir en tot moment el pols dramàtic, en una versió que alternava passatges d’esclat romàntic amb moments d’angulosa modernitat.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF