CINEMA

Jamie Lee Curtis: “Detesto les pel·lícules de terror, no en veig cap”

L'actriu torna a la gran pantalla amb 'La noche de Halloween'

Tot i evitar els mitjans de comunicació com una intolerància alimentària, Jamie Lee Curtis ha trobat una bona ocasió per asseure’s amb periodistes. L’actriu està de doble aniversari perquè celebra els 40 anys de l’inici de la seva carrera professional i també del clàssic de John Carpenter amb què es va estrenar a Hollywood. Porta els platós a la sang. La seva mare, Janet Leigh, va protagonitzar una de les escenes més memorables del cine de terror, la de la dutxa de Psicosi, d’Alfred Hitchcock, i el seu pare, Tony Curtis, preferia fer-nos riure amb pel·lícules com Ningú no és perfecte, de Billy Wilder. No cal dir que el personatge de Laurie Strode va marcar la seva carrera fins al punt de recuperar el paper fins a cinc vegades (Curtis apareix en cinc de les set seqüeles) i voler reblar el clau en aquesta nova entrega. Però La noche de Halloween, dirigida per David Gordon Green, que s’estrena divendres que ve, representa una drecera que ignora totes les continuacions i connecta directament amb els fets de la primera part.

Han passat quatre dècades, però ningú li disputa la corona de reina del crit. Com ho porta?

Per a mi és tota una ironia que acabés fent pel·lícules de terror perquè les detesto. No en veig cap. Fins i tot em fan por alguns títols de Disney! Així que em diverteix molt que se’m conegui per aquest paper.

¿Era conscient d’on la portaria aquest personatge?

Només recordo que em va fer molta il·lusió llegir el guió i veure diàleg de la Laurie gairebé a cada pàgina. Fins aleshores només havia fet televisió i tenia una frase a la setmana! Era la primera vegada que havia de crear un personatge complet. Com veus, procuro ser divertida, tinc molta energia i soc una mica maniàtica. En canvi el meu personatge era calmat, intel·lectual i somiador. Aquesta oportunitat va ser fantàstica.

És curiós que al primer Halloween era el psicòpata Michael Myers qui perseguia la Laurie, i en la nova sembla pràcticament al revés. Vostè ha comentat que el cas de la Laurie no és gaire diferent als del moviment #MeToo, que busca donar veu a les dones afectades per assetjament.

La campanya del #MeToo va esclatar durant el rodatge de la pel·lícula, a principis d’aquest any, i va ser després d’analitzar el trauma de la Laurie amb l’equip que em vaig començar a quedar paralitzada al plató. La seva experiència traumàtica apareixia en cada escena, i allà em vaig adonar que hi havia una connexió. Qualsevol atac contra una persona té un impacte en la seva vida i, en aquest cas, veiem el resultat d’aquests 40 anys.

Quan les víctimes van començar a parlar d’agressions sexuals dins la indústria del cine de figures com el productor Harvey Weinstein, ¿la va sorprendre?

[Curtis arqueja les celles i força el somriure] Gens ni mica. Ara no mentiré i et diré que sabia coses sobre Weinstein. No en tenia ni idea. Per sort meva, no estic tan ficada en la indústria. Em vaig casar l’any 84, em vaig centrar en la família i vaig anar al meu rotllo. Però, ¿em va sorprendre? No. ¿M’han passat coses a mi? Esclar que sí! Malauradament moltes dones hem passat per aquesta experiència. Però s’està produint un canvi, perquè tot surt a la llum.

En un món tan examinat per tothom, ¿nota la pressió per la percepció que la gent té sobre vostè o sent que porta el timó de la seva vida?

Mira, fa 20 anys vaig superar una addicció a l’alcohol i en parlo moltes vegades en públic. És la història de la meva vida. Res no canvia si no provoques tu el canvi. He escrit dotze contes infantils i amb prou feines em vaig graduar a l’institut. Tot allò positiu en la meva vida m’ha vingut per haver impulsat els canvis i controlat la narrativa del que faig.

Vostè és força activa a Instagram. Fa uns dies va penjar una foto homenatjant els seus pares. ¿Quin llegat li van transmetre?

Els meus pares estaven orgullosos de mi, però vivia apartada d’ells. No érem una família unida. La meva mare volia assegurar-se que tragués el meu perfil més còmic. Amb el meu pare no érem propers. Sé que em valorava. Potser ho va verbalitzar a altres persones abans que a mi, però ara sé que, en retrospectiva, m’acceptava tal com soc.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF