ENTREVISTA
Cultura 09/06/2018

Jacques Terrassa: “Fins fa poc, l’hispanisme francès només tenia interès en la cultura castellana”

Professor i investigador

Pere Antoni Pons
6 min
Jacques Terrassa: “Fins fa poc, l’hispanisme francès només tenia interès en la cultura castellana”

PalmaJacques Terrassa (Marsella, 1953) és catedràtic de Civilització Espanyola Contemporània a la Sorbona. Especialitzat en arts visuals -sobretot fotografia-, ha publicat nombrosos articles i llibres sobre el tema. Recentment, ha dirigit i editat la publicació del llibre Barcelona 60’s. Entre Caputxinada & Gauche Divine (Editions Hispaniques). Dijous va impartir una conferència a Es Baluard sobre la relació entre Miró i Tàpies i els seus tallers.

Quina és la vostra història familiar?

Som fill i net d’emigrats binissalemers a França. Els meus padrins hi arribaren als anys 20. Mon pare ja va néixer a França. Tenia un petit restaurant a Marsella, però venia cada estiu a Mallorca. Així va ser com, devers l’any 50, va conèixer ma mare, una binissalemera amb molts germans que va estar encantada de casar-se amb un mallorquí de França i poder anar-se’n de l’illa. A casa sempre hem parlat la variant mallorquina del català.

Identitàriament, com us definiu?

Jo no som mallorquí. Som francès. Hauria pogut demanar la doble nacionalitat francesa i espanyola, però no ho vaig voler fer. Som un producte del sistema d’ensenyança francès, que em va servir d’ascensor social durant molts d’anys. Gràcies a això, el fill d’una família d’emigrats, que va créixer en una casa sense llibres ni discos ni art, va poder estudiar a la universitat i amb els anys ha acabat sent catedràtic de la Sorbona. Ara no sé si l’ascensor social continua funcionant tan bé com als 60, a França. També és cert que, pel que fa a les emocions, som més mallorquí que parisenc; a nivell conscient, però, som un perfecte producte del sistema republicà francès. I ho vull reivindicar. Quan tenia 18 anys dubtava si havia de venir a Mallorca o quedar a França. Si hagués vingut aquí, probablement hauria acabat fent feina en un hotel.

Manteniu els vincles amb Mallorca?

Venc a Mallorca cada Nadal, per Pasqua i als estius. Ma mare encara viu a Binissalem, i aquí hi tenc una vintena de cosins, que veig poc.

Durant anys vàreu ser professor a la universitat de la Provença Ais-Marsella. Fa uns anys vàreu deixar-ho per anar a la Sorbona.

El 1991 vaig entrar a la Universitat Ais-Marsella i el 2013 vaig entrar com a catedràtic a la Sorbona. Volia veure des de dins com funcionava la Sorbona. Hi tenia molts contactes, amics i col·legues que tractaven el tema de les arts visuals en el context hispànic. Una altra raó és que, seguint una política universitària francesa dels darrers anys consistent a fusionar diferents universitats, la Universitat d’Ais-Marsella va créixer molt en poc temps, fins a convertir-se en un monstre burocràtic i piramidal amb 65.000 estudiants. No m’agradava treballar en una estructura tan grossa. Aquestes fusions d’universitats, el govern francès les fa per tenir més visibilitat als rànquings internacionals, cosa que és un error perquè, en realitat, les universitats més importants del món solen tenir 10.000 o 12.000 estudiants. Me’n vaig anar, per tant, cap a la Sorbona París-IV, no tan enorme. Enguany, però, s’ha fusionat amb la Universitat Pierre et Marie Curie, i ja té també 60.000 estudiants.

A la conferència d’Es Baluard vàreu parlar de la influència dels tallers en l’obra dels artistes que hi treballen. Vàreu posar l’exemple de Joan Miró i el taller que li va fer Josep Lluís Sert i el d’Antoni Tàpies i el taller que li va fer Josep Antoni Coderch.

Les obres artístiques creixen, maduren i surten en l’espai del taller, per força han de tenir-hi una vinculació. Molts factors influeixen en una obra: els dies que l’artista passa dins el taller, com és l’espai, les vistes que té, les altres obres que hi ha, l’atmosfera... Miró passava llargues estones meditant assegut al balancí del seu taller de Son Abrines. Miró i Sert tenien una gran sintonia. Tenien una concepció semblant de l’art, molt oberta, i una relació semblant amb l’entorn, lluminosa i contemplativa. També tenien en comú l’interès per la cultura popular i les cultures mediterrànies.

El mateix val per a Tàpies i Coderch?

És diferent perquè no es coneixien. La tria de Coderch va ser un encert perquè l’artista i l’arquitecte també tenien convergències importants: una seriositat, quasi una foscor... Tots dos eren personatges silenciosos, una mica introvertits. El taller que Coderch fa per a Tàpies és una espècie de ventre. No té estructura, és un espai estret i molt fondo, la llum ve de dalt, les parets estan fetes amb totxos foscos, no té finestres que donin al carrer... Tot fa pensar en un lloc en què et tanques per poder aïllar-te del món exterior.

Se sap, a França, que Palma té aquest temple mironià que és la Fundació, amb els tallers de Son Boter i Son Abrines?

No crec que se sàpiga gaire, no. Ara s’està preparant una gran retrospectiva de Miró al Grand Palais amb vista a l’octubre: potser aleshores serà un bon moment per donar-ho a conèixer. A França es coneix l’existència de la Fundació Miró de Barcelona i també de la Fundació Maeght de Saint-Paul-de-Vence, dues obres de Sert que són conseqüències gairebé directes del taller d’aquí. S’hi assemblen molt, a més: pel tractament de la llum i per la concepció dels edificis.

Creis que la relació dels artistes actuals més en voga i cotitzats -Hirst, Koons...- i els seus tallers també serveixen per explicar les seves obres?

Els tallers d’aquests artistes són fàbriques enormes on treballen col·lectius de persones. És molt diferent. No té res a veure amb el taller en el seu sentit més romàntic i personal, com podia ser-ho per a Miró o per als expressionistes nord-americans, que treballaven en lofts de Nova York. Els tallers també tenen una incidència en les dimensions de les obres. Jean Fautrier feia feina al menjador de casa seva i, quan acabava, ho arreplegava tot i ho posava dins l’armari. Les seves obres, és clar, són de mida petita. Quan Miró va descobrir als anys 40 les dimensions de l’art americà, li va fer revenir el desig de tenir un gran taller per treballar en gran. Als anys 20, ell hauria volgut tenir un gran taller, però ni per recursos ni per circumstàncies va poder tenir-lo. El taller Sert, en canvi, sí que era prou espaiós per treballar com volia. Per això va poder fer, per exemple, el tríptic Bleu 1, 2, 3, de 30 metres quadrats. Per al contemplador, no fa el mateix efecte mirar 30 metres de blau que un metre. En les obres abstractes i matèriques, les dimensions són molt importants. La influència recíproca que varen tenir Miró i els expressionistes abstractes nord-americans va ser molt bona per a totes les parts.

Així és.

Quan fas un tríptic com Bleu 1, 2, 3, a més, has de tenir totes les peces davant alhora. Perquè hi hagi un diàleg entre elles i perquè es pugui crear una certa espiritualitat. Per a Miró, el taller de Sert és com una espècie de capella profana, que no té res a veure amb Déu ni amb l’església però en què hi ha unes ressonàncies i un desig d’inspiració que després es troben a les obres de Miró. Els blaus monocromàtics, les superfícies immenses: tot això té una dimensió espiritual. Ara bé, la relació entre el taller d’un artista i l’obra que s’hi fa mai és biunívoca ni directa ni explícita. És més aviat una qüestió de sintonia.

A la Sorbona, formau part del Departament d’Estudis Ibèrics i Llatinoamericans. Quins són els principals camps d’estudi i d’interès en el departament ara mateix en relació amb l’estat espanyol?

Cadascú té els seus interessos. També tenim uns temes comuns. Al departament som unes 40 persones. Ara treballam la capitalitat: la presència i la importància de les capitals a Espanya. Sobretot, ens centram en Barcelona i Madrid, però també tenim en compte Bilbao, Sevilla...

Quina imatge es té a França de l’estat espanyol?

Dins l’hispanisme francès, fins fa poc Barcelona no era gaire considerada. Només els interessava Madrid i la cultura castellana: el Siglo de Oro, la Generación del 98, la del 27, la Guerra Civil... L’hispanisme francès ha prestat molta atenció a la Movida madrilenya, però sense tenir en compte que allò va ser possible perquè abans hi havia hagut tota la moguda contracultural barcelonina dels anys 70.

Tenien una visió molt centralista, molt francesa i parisenca, d’Espanya, per tant.

Com que, quan jo vaig introduir-me en els estudis hispànics, sobretot m’interessava la cultura catalana, em sentia entre dues aigües. Ara ha canviat una mica: Catalunya i els Països Catalans tenen més presència a la universitat francesa, però tampoc no gaire. Als 90, treballar sobre les arts visuals ni tan sols era considerat científic. Ara ja sí. Alguns dels meus treballs han estat sobre els fotògrafs Joan Fontcuberta i Bernard Plossu, que és francès però està molt vinculat a Espanya. És un fotògraf realista i íntim, un fotògraf de les coses petites. També he treballat la Guerra Civil a Mallorca a partir d’El mar, la pel·lícula de Villaronga, i de Nosaltres els vençuts, el documental d’Antoni Maria Thomàs.

El tema de la independència de Catalunya, com s’ha seguit des del Departament d’Estudis Hispànics de la Sorbona?

Des de l’estiu passat, s’ha seguit molt. En general, tothom estava en contra de la separació d’una de les parts del territori. No s’entenia per què Catalunya es volia separar. Una cosa és estar en desacord amb un govern quasi il·legítim moralment per culpa de la corrupció, com és el cas del govern Rajoy, que ara per fi ha arribat a la fi, i una altra cosa molt diferent és confondre el govern amb l’estat, que és el que han fet els dirigents independentistes catalans. Com a acadèmic, fa temps que m’he desinteressat totalment de les qüestions del catalanisme polític.

stats