ESCRIPTORLa mort de Jordi Teixidor fa visible un munt de contradiccions que formen part de la nostra vida quotidiana i a les quals, aparentment, ens hem acostumat. La més important és l'oblit intencionat, gairebé diria que malèvol, que pesa sobre una bona part dels dramaturgs catalans que vam aparèixer a finals dels anys seixanta. Jordi Teixidor venia, efectivament, de La Pipironda d'Àngel Carmona i del Camaleó, que aleshores feien un teatre de contingut social i polític que pretenia lluitar contra la dictadura. D'aquest esperit, i de la seva militància política al PSUC, en sorgeix El retaule del flautista , un dels èxits més grans del teatre català que el 1968 va guanyar el premi Sagarra i que el 1971, de la mà de Pau Garsabell i Toni Moreno, va esdevenir un fenomen de complicitat entre l'escenari i la platea. Amb una estructura èpica d'arrel brechtiana es retratava la corrupció del poder polític, alhora que es mostrava com era possible mobilitzar els ciutadans en contra de la tirania.
Teixidor va estrenar altres títols: La jungla sentimental (1975), Dispara Flanaghan (1976), i Rebombori-2 (1977). Durant anys, Teixidor va ser, amb Josep M. Benet i Jornet, Jaume Melendres, Alexandre Ballester i Rodolf Sirera, un dels noms destinats a canviar la dramatúrgia del país. Tots, d'una manera o d'una altra, feien un teatre polític o social que va evolucionar per camins diferents. Però la mort del dictador, el procés de transició democràtica, la possibilitat de recuperar el gran repertori internacional, les desconfiances dels directors escènics respecte de la literatura dramàtica catalana de registres tan diversos com Brossa o el mateix Teixidor i l'evolució dels gustos del públic va fer que, amb l'excepció de Benet i Jornet, tots els autors de la generació del premi Sagarra anessin quedant tan marginats com ho estaven els autors immediatament anteriors, els que venien de pràctiques dramatúrgiques més difícils com, per exemple, Joan Brossa i Josep Palau i Fabre, i alguns de posteriors, com Manuel Molins, que malden per sobreviure temps difícils.
A partir de finals dels anys vuitanta el país comença a apostar per una nova generació que, a hores d'ara, encapçala Sergi Belbel. El gran problema és que des de les institucions, com per exemple el Centre Dramàtic de la Generalitat i després el Teatre Nacional de Catalunya, s'ha practicat una política que més d'una vegada he qualificat de suïcida i estalinista en el sentit que ignorava conscientment la tradició i el passat recent, alhora que estrafeia la realitat esborrant cares de les fotos oficials. I tant Teixidor com Melendres, Sirera i Ballester van deixar d'existir. Amb ells, no siguem ingenus, també s'esborrava una mena de lluita antifranquista, una idea de societat d'esquerres, uns models dramatúrgics profundament compromesos i una manera d'entendre la funció dels dramaturgs i dels teatres oficials.
Teixidor va continuar estrenant obres, cada vegada amb més dificultats, i també va escriure narrativa i dos llibres de reflexió teòrica, un dels quals, L'estructura del drama clàssic (2002), és altament interessant. Ara, amb la seva mort, pràcticament ja no ens queden flautistes.
