Joan Dausà: “Volia sortir de l’individu per intentar crear una catarsi col·lectiva”

Cap Roig, Empúries, Maó, Vilafranca, l’Hospitalet de Llobregat, Manresa... són alguns dels llocs per on passarà la gira de presentació del disc Ara som gegants (Promo Arts, 2018), de Joan Dausà. Més endavant, el 29 de novembre, actuarà al Palau de la Música, dins la festa del vuitè aniversari de l’ARA (entrades a la venda, aquí). Serà el retorn de Dausà a un escenari molt especial per a ell.

Quins records tens del Palau de la Música?

Sempre són records increïbles de fer festa compartida. El Palau de la Música sempre ha sigut la rúbrica d’una gira; de fet, de les dues gires. El final del viatge. Ara serà interessant fer aquesta parada al mig del camí de la mà de l’ARA. Així em sento més acompanyat.

Què ha canviat en la teva música des que vas publicar Jo mai mai (2012)?

Els dos primers discos són discos de cançons sense un plantejament al darrere sobre per què estava fent música. En canvi, Ara som gegants ja pretén transmetre un missatge personal, una lectura de com jo entenc la vida, global, ja no tant cançó per cançó. Aquest disc és la meva lectura de la vida, almenys en aquest moment. No és casualitat que sigui més lluminós i més positiu, tot i que també intens, perquè al final jo soc així: soc molt relativista i molt positiu, però m’agrada parlar de la intensitat, del drama, perquè em sembla que ens fa créixer. I una altra diferència és que un dels impulsos més forts que tenia per fer aquest disc era sortir de mi, sortir de l’individu per intentar crear una catarsi col·lectiva.

Per què en el disc nou hi ha tantes referències a la infància?

Sobretot perquè és el moment en què, sense voler, som capaços de viure realment el present. Crec que la clau és viure com vivíem de petits, mastegant cada moment i vivint-lo sense calcular què farem d’aquí un minut, però alhora amb l’experiència acumulada. Per tant, la conclusió és que seguirem la vida plantejant-nos ser nens però sense ser-ho.

Com t’ha ajudat tenir formació empresarial per moure’t dins el món de la música?

Ajuda a poder observar com funciona sobretot pel que fa a la indústria. No ens hem d’amagar. De vegades ens fa por dir que som un producte i que això és una indústria; al final ho és, si vols viure d’això. Ajuda a ser una mica realista i a treure complexos. Sabem que és tan important crear un producte com fer saber a la gent que hem creat aquell producte. Sí, ens hem de vendre, però ben entès. Vendre és saber transmetre què tenim perquè la gent ho pugui voler, i connectar amb la gent. L’objectiu final és, almenys el meu, connectar amb la gent a través de les cançons, però per això necessito que la gent conegui les cançons.

L’eco teatral que apareixia a les teves cançons, en el disc nou pràcticament queda reduït a Diria que eres tu, oi?

Sí, intencionadament. La vaig fer buscant una cançó narrativa per fer una picadeta d’ullet als dos primers discos, però sense condicionar l’aposta artística d’aquest disc. Ella a poc a poc es va posant al seu lloc perquè vas a Spotify i és la quarta més escoltada. El que em fa feliç és veure que les tres primeres són La gran eufòria (el single ) i Caure no feia mal i Ara som gegants, que per a mi són les dues cançons que defineixen més aquest disc, juntament amb Nàufrags.

¿Fins a quin punt ets permeable a la realitat musical que t’envolta?

Potser és una permeabilitat en la producció més que en la composició. Per exemple, l’inici de Caure no feia mal és gairebé un arranjament de The XX. És un grup que escolto, que m’agrada, i segur que hi queden coses. M’he basat també molt en Ólafur Arnalds. Justament Caure no feia mal té coses d’ell i de The XX.

Amb el Santi Balmes, que col·labora precisament a Caure no feia mal, comparteixes univers?

Sí, segur. De fet, la prova és que ell també ho pensa en el moment que diu “ Caure no feia mal és una molt bona cançó i vull fer-me-la meva”. Per tant, com a mínim aquesta cançó la compartim. I sí que hi ha aquest univers de nostàlgia, intensitat, record i felicitat efímera, aquesta cosa que jo l’he sentit en ell. Tot el que fa ell quan es posa en aquest to ho comparteixo. Crec que de vegades també intento anar cap aquí perquè és el que a mi m’agrada.