J.F. Yvars, l'"outsider altiu" de la crítica d'art

Barcelona"Els clubs privats et donen una cosa molt important: et fan la vida una mica més alegre". J.F. Yvars defensava amb aquestes paraules l'exclusiu i sofisticat ambient on s'ha presentat el seu últim recull d'assajos d'art, La ardilla de Braque (DeBolsillo), desè volum de la seva aliança editorial amb Random House Mondadori, que va arrencar al 2003 amb Los colores del hierro . El reduït grup de periodistes i llibreters que van assistir a l'acte van poder admirar la torbadora Sargantain de Ramon Casas -una jove que observa els intrusos amb ulls impúdics- abans de passar a la joia de la corona del Cercle, la sala de joc coneguda actualment amb el nom de la rotonda , dominada per una dotzena de pintures que desprenen una lluminositat quasi fosforescent. Una dona que condueix un automòbil de cara a l'espectador. Dues senyores que esperen que comenci l'òpera. Un cor de monges. L'aplec sardanista a la font olotina de Sant Roc. La imatgeria de Casas va acompanyar els visitants fins a la petita porta d'entrada al saló on Yvars amenitzaria el dinar amb la seva ironia enverinada: "Sóc un outsider , un outsider altiu, però outsider , al capdavall". Yvars ha compaginat la crítica d'art amb la docència universitària i l'edició durant cinc dècades. Es nega a concretar l'edat -arriba un moment en què "un es torna transparent", va assegurar-, però així i tot va dir "que era d'època republicana". Una pista per als més curiosos: quan va començar a dirigir l'Institut Valencià d'Art Modern l'any 1993, l'autor de Jocs sense temps i Visión y signo tenia 58 anys.

El "blaverisme barceloní sord"

Yvars escriu articles i conferències, després els dicta i, finalment, es publiquen. "Els textos passen pel sedàs dues vegades, i és freqüent que el que escric i el que es pot llegir prenguin formes diferents", va deixar anar, si bé ràpidament va corregir la bel·ligèrancia tenint en compte la nodrida representació de La Vanguardia , el mitjà on col·labora amb més o menys regularitat des de la dècada dels 60. "He dictat textos des del Carib i ficat a dins d'una cabina telefònica a l'entrada d'un hotel del Sàhara, però no he fallat ni una sola vegada", va prometre. La ardilla de Braque està dividit en tres seccions: n'hi ha una amb textos de catàlegs, pròlegs i assajos llargs; una altra amb una selecció dels articles dominicals, i, finalment, una part central, la dels "envits": dedica textos a Josep Maria Castellet, Aby Warburg, José Luis López Aranguren i Lluís Guarner. "Igual que jo, Guarner -que era tiet meu- va viure la hibridesa valenciana. Sempre he dit que la meva natura és bífida -va dir, en referència al fet de conèixer la realitat catalana i l'espanyola-. Es parla molt del blaverisme valencià, però jo puc dir que he conegut de molt a prop un blaverisme barceloní sord". Yvars va atacar, sense donar noms, "la mediocritat subvencionada per una certa cultura local". Es va preguntar en veu alta per què el Museu Picasso encara no ha dedicat "una exposició a Sabartés". I va demanar, finalment, que es faci una mica més de cas a noms desatesos com els de Pere Pruna i Francesc Todó.