Isabella Rossellini: “La vagina dels animals encara és un gran misteri”

BarcelonaEls espectacles teatrals propis d’Isabella Rossellini (Roma, 1952) són plens de complicitats: una col·lega, Carole Bouquet, la va animar a convertir els seus curtmetratges en un monòleg. En aquell espectacle, Green porno (Bestiaire d’amour), va col·laborar amb l’escriptor Jean-Claude Carrière. La directora, Muriel Mayette, va jugar un paper important en el nou Link link circus, que s’estrena mundialment demà al Teatre Akadèmia de Barcelona: la va acollir com a artista resident a la Vil·la Mèdici, a Roma, i la va animar a escriure en solitari. Va ser a la capital italiana on Rossellini es va tornar a trobar amb el director de l’Akadèmia, Guido Torlonia, amb qui havia col·laborat en un homenatge a la seva mare, Ingrid Bergman, perquè codirigís l’espectacle. “L’única por que tinc és que estic molt a prop del públic. Normalment el públic és una presència dins la foscor de la sala; si algú s’adorm o es posa a escriure alguna cosa amb el mòbil no et distreu. Però no he treballat mai amb la proximitat del Teatre Akadèmia”, diu Rossellini.

“Quan demanen què soc, dic que soc una artista mediambientalista -explica-. M’agradaria que aquesta definició sonés més divertida i que em qualifiquessin com a pop art o dadà”. Mentre que a Green porno Rossellini es va capbussar en la reproducció, les estratègies de seducció i l’instint de maternitat animals, ara s’endinsa en el seu potencial cognitiu. “Malgrat que tenim uns ancestres comuns amb els animals, només reconeixem que tenim semblances fisionòmiques amb ells, però no a nivell mental. La nova ciència també vincula la seva habilitat cognitiva amb els humans. Tot això ara t’ho explico seriosament, però l’espectacle és divertit”, afegeix. Sí, l’humor és un dels trets característics dels espectacles de Rossellini com a dramaturga. “Sempre és important”, subratlla.

Una autora desacomplexada

En un dels curts de Green porno hi ha una imatge memorable: Isabella Rossellini es dirigeix als espectadors mentre recorre un escenari ple de reproduccions a gran escala de penis de diferents animals. “Les imatges van sortir d’un llibre científic titulat Animal genitalia, i em van fer riure molt. Vaig pensar que en podia fer un poema només per fer-ne les reproduccions, ja que gràficament eren molt boniques. En canvi, les vagines encara són un gran misteri, perquè són a l’interior del cos i si els animals són molt petits quan obres el cos per examinarles s’han encongit”.

A Link link circus Rossellini comparteix escenari amb l’actor Schuyler Beeman, que s’encarrega d’animar el seguit de titelles que inclou l’espectacle, i amb la gossa Minnie, bregada en el món de l’espectacle -l’equip li diu Minnie Streep-, i, en alternança, amb la Darcy, que encara necessita ensinistrament per acostumar-se a la presència del públic i que es convertirà en la seva mascota. “Quan vaig començar a estudiar el comportament dels animals el vaig trobar fascinant. Hi ha més fantasia de la que em podia imaginar. No els faig servir com Isop, per donar una lliçó moral. Molta gent em demana per què no ho faig. Crec que Isop ignora el comportament dels animals, fa que els conills siguin ràpids i pretensiosos, les tortugues lentes... Jo ni converteixo els animals en humans ni els humans en animals”.

Després de Barcelona, on s’estarà fins al 25 de març, Link link circus es podrà veure a Londres, a Los Angeles i al Baryshnikov Arts Center de Nova York, on Rossellini va fer una segona residència. “La meva filla es va quedar embarassada. Havia de fer tota la preparació de l’espectacle a Barcelona, però volia estar amb ella quan donés a llum i dos o tres mesos més -recorda-. L’espectacle s’havia d’estrenar al març i vaig escriure al Baryshnikov Center per si em podien donar una altra residència. Vaig poder assajar i fer les llums i l’escenografia. El Guido va venir a Nova York, em va ajudar amb la direcció i ho vam organitzar tot”. L’actriu dedicarà l’estiu a treballar a la seva granja i també té previst fer gira per França i Suïssa.

Els espectacles teatrals d’Isabella Rossellini beuen del seu màster en comportament animal i conservació al Hunter College de Nova York. “Sempre m’han agradat els animals, i quan vaig començar a treballar menys, perquè les models i les actrius no treballen gaire després de fer els 40, vaig tornar a la universitat i vaig fer aquests curtmetratges còmics sobre el que havia après. No m’havia planejat fer una altra carrera al teatre, senzillament va anar així”. Al començament, aquest nou horitzó en la carrera de Rossellini va causar certa sorpresa. “Als Estats Units no va ser tan sorprenent, perquè hi visc i l’èxit dels meus curtmetratges va anar in crescendo. A Europa va cridar més l’atenció. A França vaig fer la gran campanya de Lancôme, i quan vaig tornar-hi amb Green porno la gent es preguntava què m’havia passat. Però crec que ara venen a veure l’espectacle no perquè jo fos model fa 35 anys sinó perquè saben que faig un espectacle sobre els animals”.

Lynch, Greenaway, Wilson

Al llarg de la seva carrera, Isabella Rossellini ha treballat amb cineastes i directors teatrals amb universos molt personals i experimentals, com David Lynch, Peter Greenaway i Robert Wilson. “Em limito a obeir ordres, soc molt bona actriu -bromeja-. Quan treballes amb algú com Greenaway i Wilson es tracta d’entendre què busquen, i això fa que emprenguis un viatge meravellós per una ment molt interessant. Has d’expressar què hi ha en la seva ment, i no qüestionar-los. Crec que per això els agrada treballar amb mi, perquè molts actors en el cinema i el teatre tradicionals els intenten entendre. Senzillament has de fer la feina, i hi ha cops que entens la feina quan ja l’has acabat”.

“Als Estats Units estem molt endarrerits en comparació amb Europa pel que fa al paper de les dones. Aquí són molt més presents als governs”, diu Rossellini, tot i que a ella no li van renovar el contracte a Lancôme després de més de vint anys perquè la van considerar gran als 44 anys. Fa poc, quan una dona va assumir la presidència de la companyia de cosmètics, la van tornar a contractar. En qualsevol cas, Rossellini no ha cedit a les pressions de la indústria d’haver de semblar sempre jove: “No hi trobo el sentit. Tinc 65 anys, i si m’opero semblarà que en tinc 58, i aleshores què? Em sembla que és una batalla perduda, però sí que es pot alentir”.