Isabella Eklöf: “Les dones per fi parlam sense vergonya de les coses dolentes que ens han fet”

PalmaEn qüestió de mesos, la cineasta sueca Isabella Eklöf (1978) s’ha convertit en una de les figures emergents més valorades del panorama cinematogràfic mundial. Des que va estrenar al Festival de Sundance la seva opera prima, Holiday, un drama criminal gèlid i cruel, tot són elogis. Ha vingut a Mallorca a presentar la pel·lícula al festival Atlàntida FilmFest.

La majoria de pel·lícules d’ambient criminal se centren en els gàngsters i els seus actes delictius. Vós mostrau, sobretot, les bambolines d’aquest món.

Em fascina la perspectiva del que no s’explica mai. En aquest cas són la noia i la família dels gàngsters. En pel·lícules com El Padrí i Scarface, en veus detalls, d’aquest món. Jo volia fer-ne tota una història.

Per quina raó vàreu triar un escenari tan típicament turístic per situar l’acció?

Mentre escrivíem el guió, vaig aprendre com funcionen aquests ‘resorts’ turístics. Molts estan vinculats al blanqueig de doblers. Com que els hotels són tan enormes, hi ha tanta gent fent-hi feina i tantes despeses, és molt fàcil i efectiu blanquejar. Els gàngsters són part del capitalisme més depredador. El capitalisme és part de la naturalesa humana, però, quan no el regules, es torna criminal.

No vàreu triar un escenari tan luxosament colorista per tal d’emfatitzar la crueltat del que contau?

Sempre he vist la història de Sascha, la protagonista, com la d’algú que està tancada dins una botiga de dolços i caramels. Sembla fantàstic, però és terrible, perquè si només pots menjar dolços i caramels, o tindràs problemes greus o et moriràs de gana. Aquest és l’estil del nostre capitalisme, que ens dona sucre en quantitats industrials i, alhora, ens aïlla dels aliments bons i reals.

Quins serien aquests aliments?

La cultura, per exemple. El coneixement. I la capacitat d’analitzar-te a tu mateix i al teu món. La confiança també és molt important. Construir confiança, comunitat, solidaritat: tot això ara falta. És cert que en molts aspectes estam millor que mai: hi ha menys violència, més tolerància... El problema és que la divisió entre rics i pobres no para de créixer. Si això continua, tota la resta de problemes tard o d’hora tornaran.

La vostra manera de filmar és freda, desapassionada, distant. No us fa por que els espectadors no sentin empatia pel drama de Sascha?

Intent ser freda i objectiva. Hi ha el perill que la gent no tingui paciència per entendre de què va la pel·lícula, però per mi és important arriscar-m’hi. Mirar empàticament la gent d’una manera sistemàtica és part de la botiga de dolços i caramels de què parlàvem abans. Hollywood sempre ens dona sucre: el protagonista és simpàtic, té un objectiu, salva qui ha de salvar... Alhora, però, pot matar tants negres com calgui i no passa res si a la fi salva el gos. Jo forç l’audiència a pensar lluny del pensament automàtic de mirar l’heroi fent coses bones. No hi ha herois. Tots som bons i dolents. Gairebé tothom és una víctima al món.

Hi ha una violació i l’escena és molt explícita. Xocar era l’objectiu?

Si xoca és perquè veim la polla erecta del violador, cosa que normalment no es veu. Hi ha una motivació feminista per a això: volia cosificar la bellesa d’una polla erecta. Està prohibit parlar de determinats aspectes de la vida. Si en parles, tens problemes. Però se n’ha de parlar. Per això el moviment Me Too és tan important: per fi les dones estam parlant de temes de què abans no podíem parlar.

Sorprèn aquesta associació entre violació i feminisme.

La meva pel·lícula també és feminista perquè cosific els dos protagonistes masculins. Tots dos són superficials, quasi un clixé. Un és fort, elegant i brutal, i l’altre és guapo, agradable i li agrada passar-ho bé. La seva funció, narrativament, és molt senzilla. Hi ha un tipus de pel·lícula que detest, aquelles en què l’home blanc madur es folla l’al·lota jove i guapa. Per això detest les darreres pel·lícules de directors com Truffaut, Bergman i Kubrick.

Hi ha una escena, una conversa en un vaixell, en què el mascle guapo i agradable conta que abans feia de comercial, però se sentia buit i ho va deixar. El mascle dur es riu d’ell. La vostra pel·lícula retrata un món de buidor i d’indiferència moral?

Els personatges són buits, però el món no ho és. Tenen una passió, però no saben què fer-ne. Thomas n’és un exemple. Ja no fa de comercial i viu en un vaixell, però, i què? Només és un vaixell.

L’evolució de Sascha és pertorbadora. Sembla una víctima, però acaba sent una còmplice.

Hi ha diversos paràmetres morals: no has de fer mal, no has de prendre la llibertat dels altres, has de respectar la tradició, has de ser lleial, has de ser net... Alguns d’aquests paràmetres a mi em semblen immorals. Sobretot perquè van dirigits contra les dones. En especial el de la netedat: no ets neta si tens la regla, si no ets verge, si ets lletja... Thomas, al final, diu a Sascha que no la pot tocar perquè està bruta: és la noia del gàngster. I ella reacciona com reacciona. I m’agrada! La gent que es posa en un nivell moral superior em disgusta. La superioritat sempre va acompanyada d’una ceguesa pel que són.

En temps del Me too, la història de Sascha té una significació especial?

Inicialment, tothom connectava la pel·lícula i el Me too. Sobretot perquè parla del que han de patir les dones. És tan boig i terrible que això hagi de ser nou. Jo vaig créixer amb la noció que parlar de temes de dones era avorrit, poc important. Però si som la meitat de la població mundial!

Creis que ha tingut efectes positius el Me Too?

Ha estat una revolució! Les dones per fi parlam sense vergonya de les coses dolentes que ens han fet.

La pel·lícula mostra unes dinàmiques de poder terribles.

Les regles amb què vaig créixer eren despietades. Així veig el món i així el retrat.

Holiday m’ha fet pensar en els privilegis immorals dels homes brutals i poderosos. M’ha vingut al cap Harvey Weinstein.

No hi havia pensat. Tant Weinstein com Michael, el gàngster de la pel·lícula, són homes poderosos que fan tot el que és necessari per aconseguir el que volen. Weinstein és més interessant, però, perquè és més lleig que el meu personatge. M’agradaria fer un biopic de Weinstein. Seria una autèntica història de corrupció moral.

Un èxit a Sundance sovint ha estat el preludi de carreres importants. Com se sent?

Jo només ho veig com una oportunitat extraordinària per treballar en tot el que vulgui. Ara tothom diu que sí a les meves idees i propostes. I també m’ofereixen molta feina. Reconec que estic agafant massa coses, però és que és tan divertit!