“Les persones tenen necessitat de filosofia, de reunir-se i dialogar”

Irene de Puig és educadora i filòsofa

Irene de Puig (Olot, 1949) és educadora i llicenciada en Filosofia i Filologia Catalana, ha treballat com a docent en diversos nivells educatius i en formació del professorat. Ha estat fundadora del grup IREF (Innovació i Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia). Durant nou anys ha codirigit el Màster de Filosofia 3/18 de la Universitat de Girona, i també ha estat la impulsora del projecte educatiu Noria, juntament amb Angélica Sátiro. La seva tasca en el grup IREF s’ha centrat a adaptar al català el projecte internacional The Philosophy for Children de Mathew Lipman, incorporant-hi nous continguts i recursos, com el llibre Com es pot llegir ‘El petit príncep’ (Octaedro, 2018), escrit en col·laboració amb Roser Grivé. És autora de diversos llibres de filosofia per a infants com Fer filosofia a l’escola (Eumo, 2012) i Tot pensant (Eumo, 2000), escrit conjuntament amb Angélica Sátiro, entre d’altres. Amb Irene de Puig parlam de filosofia a l’escola i especialment del seu darrer llibre, una guia d’activitats sobre El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry.

La filosofia està vivint una situació paradoxal: per una banda, està perdent presència a l’àmbit acadèmic, especialment als instituts i a la universitat, i per una altra banda, hi ha una demanda social creixent de filosofia. Com explicau aquesta tensió?

La filosofia viu una situació paradoxal, com dius, i té una explicació econòmica. La filosofia, com les humanitats, no interessa a l’Acadèmia, però sí a la gent, perquè l’Acadèmia i la vida no van juntes. L’Acadèmia s’ha convertit en un negoci i les humanitats no donen diners. Les universitats funcionen com a multinacionals, prenen decisions sobre els estudis en funció de costos i beneficis. Això explica el fet que la majoria de professors siguin associats, i que tinguin uns salaris de misèria, i també explica el fet que ja no hi hagi catedràtics perquè són massa cars. Pel mateix motiu de rendibilitat econòmica, la universitat redueix el nombre de docents que imparteixen literatura o grecollatí. La universitat està perdent els papers i abandonant l’objectiu humanista que la va veure néixer. Però, efectivament, com dius, les persones tenen necessitat de filosofia, de reunir-se i dialogar i la filosofia pràctica ofereix espais de trobada i diàleg. Amb la filosofia passa el mateix que amb la religió, les esglésies estan buides, però existeixen sectes perquè hi ha necessitat de trobar respostes i sentir-se segur i acompanyat.

La crisi de l’ensenyament de la filosofia oculta una confrontació entre la concepció humanista de l’educació i la visió científica més especialitzada del saber i de la seva transmissió?

S’ha imposat la idea que les universitats no poden ser deficitàries i que s’ha de fer negoci amb l’educació. D’aquí ve tota aquesta història tan rocambolesca dels màsters, regalats o no. Jo crec que les universitats han perdut l’oremus, però tampoc no donaria tota la culpa a les universitats, el problema és el món en què vivim. Al costat de les universitats s’han construït les grans escoles d’informàtica i disseny, que són les que tenen més alumnes i matriculacions. Davant d’això, què han de fer les universitats? Les universitats haurien de reaccionar contra la privacitat de l’educació. Si un país no té clar que la cultura és pública i deficitària i que s’ha de donar la màxima qualitat a tothom, aleshores no té futur.

Estau d’acord amb Kant quan afirma que només es pot aprendre filosofia filosofant?

Es pot aprendre filosofia, es pot aprendre de memòria el que han dit i pensat els filòsofs, però és un aprenentatge poc airós, perquè és més important aprendre a pensar per un mateix que l’esforç mental de memoritzar teories i autors. Per tant, la filosofia només té sentit si és viva, si les preguntes que fa són de veritat, són el resultat de l’interès i la curiositat. Les preguntes filosòfiques són aquelles que provenen de l’experiència i de la vida quotidiana. Hi ha persones que saben molta filosofia, però que no seran mai grans filòsofs perquè han perdut l’interès i la curiositat o són incapaços de relacionar filosofia i vida.

La filosofia entesa com la facultat de filosofar no té edat, com deia Epicur a la Carta a Meneceu . Aquesta concepció de la filosofia com a activitat podria explicar l’interès innat dels infants per fer-se preguntes profundes? Els infants estan predisposats de manera natural a fer preguntes filosòfiques des del seu naixement?

Els infants, per la seva condició, estan molt a prop d’alguns filòsofs. Els presocràtics i els nens s’assemblen en el fet que tenen un nou món per descobrir: els presocràtics havien de descobrir un cosmos; els nens, el seu entorn. I, per això, els infants es fan les mateixes preguntes que els filòsofs. Per exemple, cap a on va la llum quan es tanca l’interruptor. Els nins són molt filosòfics perquè necessiten situar-se en el món. Els nens busquen trobar respostes a les seves inquietuds. Hi ha dues edats en què els nens tenen major interès per les coses: l’inici de la infantesa i l’adolescència. L’edat dels 5 anys i els 12 i 13 anys són moments esplèndids per filosofar, a partir de les necessitats i motivacions pròpies.

Quines són les qüestions filosòfiques que preocupen més als infants?

Cada infant és un món. Els infants tenen algunes preocupacions metafísiques, però, en general, les preguntes que fan tenen molt a veure amb el món en què viuen, es demanen coses com: per què el meu veí té un cotxe millor que el nostre? Per què a casa del meu amic són rics i jo no? O per què el meu amic pot anar a la platja el diumenge i jo no? O també, per què la meva mare plora per les cantonades? Els nens es plantegen problemes molt lligats a la seva condició infantil, encara que les seves preguntes poden pensar-se de manera més abstracte i ser útils per parlar de la pobresa, la riquesa o els sentiments. La comparació amb els altres sol ser una font de problemes profundament humans.

Als llibres que heu publicat heu donat preferència a les preguntes filosòfiques dels infants, però m’agradaria demanar-vos també per les respostes que us han donat a un problema filosòfic universal com la mort. Què pensen els infants sobre la mort? Quines respostes hi donen?

Els infants no es preocupen per la mort fins que no perden alguna persona estimada. Jo he sentit converses absolutament surrealistes sobre la mort, en què els infants diuen que els morts se’n van, se’ls emporten al cementiri i ja no tornen, o que als morts se’ls emporten al cel, però també he sentit infants que pensen que els morts no poden anar al cel perquè caurien. Les explicacions dels infants varien perquè els conceptes que tenen de la mort i del cel són diferents. En el cas de la mort estan més pendents d’entendre els sentiments i les emocions que experimenten que de cercar-hi alguna raó. Els infants solen conformar-se amb el consell dels pares de mantenir vives les persones estimades a través del record. No són morbosos, els nens.

I quina explicació donen els infants al problema del mal, a la dolentia i al càstig?

Jo crec que no tenen el problema del mal, els seus problemes són més concrets i immediats, com haver de fer front al càstig per haver fet alguna cosa malament, o haver d’enfrontar-se als pares per anar a la contra dels grans.

Què suposa la publicació de la guia de lectura sobre El petit príncep particularment i per al projecte de filosofia per a infants amb el que duis tant de temps compromesa?

Per a mi personalment era un repte fer una guia filosòfica d’ El petit príncep. Feia mil anys que hi pensava, perquè sempre he tingut ganes de treballar filosòficament lectures interessants. He fet guies de lectura d’altres llibres de ficció. Sempre m’ha interessat la mirada filosòfica sobre un text literari. Aleshores la Roser treballava el llibre a l’aula, des d’una perspectiva literària. I ens vàrem posar ràpidament d’acord a fer una guia que reunís els aspectes literaris i filosòfics del conte, i que pogués servir per treballar a l’aula. Ens va costar molt poc, en un estiu la vam tenir llesta. Ens va semblar que havíem d’aprofitar l’experiència de la Roser a l’aula. El llibre va néixer com un material per a un web, però a poc a poc va anar agafant forma de llibre, encara que va arribar a ser tres vegades el que hem publicat. El Petit príncep dona molt de si.

El Petit príncep té l’aparença de ser un llibre per a infants, però la mateixa dedicatòria de l’autor, feta a un amic adult, sembla advertir els lectors de la intenció de proporcionar un vincle literari entre infants i adults. Ho creis així?

Sí, jo tenc la sospita que El petit príncep és moltes coses, però no és un llibre per a nens. El petit príncep és el testimoni de la vida de Saint-Exupéry, és un conte filosòfic, és molt Voltaire, és una faula, té molt de La Fontaine, i és també una paràbola laica.

Quins temes filosòfics permet treballar El petit príncep ?

Permet treballar tots els temes: el tema del coneixement, el que veus, si veus el que se’t presenta o el que està amagat. Èticament, és un aparador del món filosòfic de l’època, de la filosofia de l’absurd de Camus i Sartre. Té el punt nietzschià de la transformació de l’infant en camell. Filosòficament es pot treballar la responsabilitat, la intenció, l’amistat, en un sentit sòlid i profund, el misteri, el final cristià obert, relacionat amb la idea que el cos em faria nosa, la idea de mort, resurrecció o suïcidi.

Un dels temes d’ El petit príncep és el conflicte interior que es produeix a l’hora d’assumir les responsabilitats de la vida adulta i el conflicte social entre infants i adults. Per què la societat no deixa ser infant i adult a la vegada?

No ens deixen ser infants. Hauríem de ser més reivindicatius i dir prou. Jo crec que bona part de la crisi adolescent passa pel fet que els joves es resisteixen a ser adults perquè no volen ser com som els adults, i fan bé, però no tenen més remei que ser-ho. I hauria de ser possible mantenir-se en la infantesa, però hi ha poca poesia en el món adult i pocs prínceps.

Totes les persones grans han estat infants, però poques se’n recorden. Com es pot recuperar l’infant que els adults conserven a l’interior?

Fixa’t que l’autor es rebel·la contra si mateix, contra l’adult que és, però que l’infant se’n va i el pilot retorna i és l’adult el que ens explica la història. Hi ha un cercle no resolt. La biografia de l’autor explicaria algunes coses d’aquest infant que li van deixar ser durant molt de temps. Va ser un home que va tenir responsabilitats molt tard. Tenia un punt juganer, d’il·lusió, li agradava la vida frívola, encara que tenia un talent literari excepcional.

Una lectura filosòfica d’‘El petit príncep’

És possible fer una lectura filosòfica d’ El Petit príncep. D’entrada, la insistència en les preguntes, en el fet que “el petit príncep no renunciava mai a una pregunta, un cop l’havia feta”, posa en relació el constant demanar del petit príncep amb la voluntat de comprendre i la curiositat que origina i dona sentit a la filosofia, especialment a una filosofia entesa no tant com a saber, sinó més bé com activitat que ensenya a pensar i filosofar. El primer capítol ja planteja el problema filosòfic de la correspondència entre veritat i realitat, a través d’un dibuix d’una serp boa que permet diverses interpretacions. El dibuix és una boa, una boa que paeix un elefant, o com sol pensar la gent gran, un barret? La veritat està en disputa. Hi ha correspondència entre allò que es veu i allò que és? De quina manera s’interpreta la realitat? Quin criteri o punt de referència permet afirmar que el dibuix representa una boa, un elefant o un barret? La veritat no sembla evident, resta oculta, no es mostra a primer cop d’ull. Quan hi ha diverses interpretacions, quina serà vertadera? Per a la gent gran serà la més útil, però no pas per als infants, que es mantindran fidels a la imaginació. Saint-Exupéry reivindica la mirada infantil sobre la realitat, la veritat allunyada de la visió utilitarista defensada per la gent gran que identifica el dibuix amb un barret perquè és més útil i pràctic que una boa o un elefant. L’autor manifesta l’ambigüitat del llenguatge: “El llenguatge és una font de malentesos”.

El petit príncep insisteix a acusar els adults de ser massa seriosos. La seriositat suposa interpretar el món en termes matemàtics i quantitatius. És una crítica també contra la visió racionalista de l’ésser humà, contra el reduccionisme que suposa identificar-lo exclusivament amb la part racional. El petit príncep aposta clarament pels sentiments i les passions humanes. Pren partit a favor de valors anticonsumistes com l’amistat, a través de la seva crítica anticonsumista cap a l’absurd d’una existència que dona únicament valor a les coses materials, com l’home de negocis que conta estels, senzillament perquè són seus. El petit príncep posa en valor l’ètica ecològica i la conservació del medi ambient a través de la dedicació a tenir cura d’una flor única en tot el món i a la relació estètica, de joia, que sorgeix en la contemplació de la seva bellesa. Així, construeix una ètica que dona valor als actes per damunt de les paraules i que no accepta el poder exercit de manera arbitrària i autoritària, a través de la figura d’un rei.

En el llibre també hi ha referències a filòsofs: a Nietzsche, quan el petit príncep cerca algun home en el desert, i a Plató i Descartes, quan diu desconfiar dels sentits com a font de coneixement vertader (”tot el que és essencial és invisible als ulls”). En definitiva, la història sencera del petit príncep és una invitació a l’autoconeixement, a seguir Sòcrates quan deia ‘coneix-te a tu mateix’, i a seguir Kant, en l’atreviment per pensar amb llibertat i autonomia. Però, per damunt de tot, El petit príncep és un cant a cultivar l’amistat, com a font de felicitat i coneixement, perquè únicament l’amistat farà que no hi hagi dues roses iguals i que cada cosa sigui única i valuosa en si mateixa.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF