POLÍTICA CULTURAL

Iolanda Batallé: “La partida es juga a Europa”

Entrevista a la directora de l’Institut Ramon Llull

Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) fa un mes i mig que està al capdavant de l’Institut Ramon Llull. Editora amb vocació pedagògica, el primer que ha fet ha sigut traslladar el despatx de direcció de la sala noble del principal a les golfes de la modernista Casa Quadras, seu d’aquesta institució nascuda el 2002. Prepara un pla estratègic 2019-2022, a partir del qual aspira a fer créixer el pressupost -havia arribat als 24 milions i ara està en els 9- i sobretot a fer créixer el ressò de tota la “feinada” que es fa en els terrenys de la promoció de la llengua i la cultura catalanes, sense oblidar la pluralitat cultural del país. Les seves divises: diàleg i treball en xarxa. La seva obsessió: les traduccions. La seva il·lusió: “Que el Llull esdevingui, pel que fa als instituts de cultura del món, el que el model d’escola finlandesa és en educació”. No li falta empenta ni ambició.

Quin és l’encàrrec de la consellera Laura Borràs?

Quan em va proposar fer-me càrrec del Llull em va dir una cosa que em va agradar: “Aplica a tota la cultura aquesta característica teva de llevadora, de descobrir noves veus editorials”. I també em va dir que apliqués tot el que he après durant 30 anys al sector privat. Això ho han entès també la consellera de Cultura de les Balears, Fanny Tur, i el comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats. Perquè una de les coses precioses del Llull és que és un consorci. Però, més enllà d’això, el primer repte és comunicar i fer lluir tot el que ja es fa, que és molt. I que no es coneix. Vull que tothom conegui què fem per la llengua i la cultura. Que tothom entengui que el Llull som tots.

Què no coneixia vostè?

En aquest mes i mig de fer d’esponja, escoltar, observar i aprendre, la part que més m’ha sorprès és l’àrea de llengua i universitats: arribem a quasi 150 universitats del món, de les quals 87 reben finançament directe del Llull, mentre que la resta s’autofinancen. Cada any al món es fan uns 650 cursos de català, que arriben a gairebé 7.000 alumnes.

Què pensa fer en aquest camp?

Tenim un coneixement molt bo, però cal fer-lo valorar més i seguir creixent. Cada vegada més la gent aprèn català com aprèn qualsevol altra llengua: en xarxa, a les plataformes. Hi ha una plataforma que es diu Duolingo, on 600.000 persones aprenen català a través del castellà. ¿I si fem que també hi arribin a través de l’anglès? El mapa avui dia ja no és només geogràfic, físic. També és sobretot digital. Ens arriba moltíssima gent que s’ha interessat pel català perquè han vist Merlí, o perquè van veure Polseres vermelles, o pel Katalonski. El món acadèmic és crucial, però també l’amateur.

Què li va demanar vostè a la consellera? Més pressupost, potser?

En l’àmbit pressupostari el Llull ha fet una corba. El pic va ser en l’època de Josep Bargalló com a director, quan amb la participació de Catalunya com a cultura convidada a la Fira de Frankfurt es va arribar als 24 milions. Després, amb la crisi, va anar baixant fins als 7, i ara som als 9. Batallaré per tenir més recursos, però la batalla també està en la gestió. I, en aquest sentit, un cop més el treball en xarxa és molt important. En tot cas, estic treballant en un pla estratègic 2019-2021, que espero tenir enllestit al gener.

Ara mateix, ¿com veu el Llull?

Com una institució nascuda al segleXXI que intenta, entre cometes, copiar un model de política cultural de la segona meitat del XX. També entre cometes podem dir que va sorgir per fer una versió en català del Cervantes, al seu torn creat el 1991 per fer una versió castellana de l’Aliança Francesa (1883), el British Council (1834) i el Goethe (1851). Si els analitzes, la majoria d’aquest tipus d’organismes es dediquen a fer promoció de la pròpia llengua i difusió cultural dins el marc de la soft diplomacy. En aquest context, m’agradaria que el Llull esdevingui, pel que fa als instituts de cultura del món, el que el model d’escola finlandesa és en educació.

Què vol dir això exactament?

Nosaltres ens volem emmirallar en cultures com les de Dinamarca, Finlàndia, Holanda, Escòcia... Però si fas una comparativa amb altres instituts similars del món, d’aquests països i d’altres, el Llull és únic.

A part del fet de no tenir un estat al darrere, ¿per què més?

Per exemple, pels valors de la casa. El Llull és diàleg. Ramon Llull mateix va aprendre la llengua dels altres i no es va cansar mai de viatjar arreu per compartir, contrastar i debatre els seus arguments. Volem que la llengua i la cultura catalanes dialoguin amb la resta de tu a tu. Som i volem ser una llengua i una cultura al món, però també que el món vingui aquí. El Llull té aquesta vocació de pont, d’obrir portes. Són molt importants iniciatives com les estades d’editors estrangers aquí per la Setmana del Llibre en Català o de traductors i estudiants i docents estrangers de català que es fan a l’estiu. Aquest tipus d’experiències vitals creen xarxa.

Com valora la seva experiència vital d’aquest mes i mig al Llull?

Estic descobrint uns professionals excel·lents. Aquí, al Palau del Baró de Quadres -un edifici magnífic que vull potenciar més com a lloc visitable-, hi ha 68 persones. I després hi ha els delegats de París, Nova York i Berlín. Per a la plaça de Londres ara hi ha un concurs convocat. I en les properes setmanes s’incorporaran els nous caps d’àrea d’universitats i creació. Ja estan triats i tots dos tenen molt clara la idea de treball en xarxa. M’agrada el que diu l’escriptor kenià Ngugi wa Thiong’o, a qui Raig Verd ha publicat en català: “Les llengües haurien de relacionar-se com una xarxa i no com una jerarquia”.

¿Com creu que afecta la feina del Llull aquí i a fora, el Procés?

Davant la dificultat del moment polític, la meva resposta és que la cultura sempre és lliure. En l’àmbit intern, l’existència del Llull com a consorci implica aquesta pluralitat que jo crec que tota cultura ha de tenir. Les Illes ja hi són i amb València sumarem fins on ells vulguin, igual que amb Andorra. Amb el conseller Vicent Marzà hi ha molt bona relació. En l’àmbit exterior, la pròxima cita important és a la Fira de Buenos Aires, a l’abril, on Barcelona és la ciutat convidada: hi anirem tots, la cultura catalana i també, esclar, els autors en castellà, perquè la convidada és Barcelona i perquè el país de recepció és l’Argentina. Cal sumar.

¿Ha trobat reticències polítiques en l’entorn internacional?

No, no m’he trobat ningú expressant preocupació. És obvi que la cultura també és política, i que en un país com Catalunya encara més, però l’important, ho repeteixo, és entendre la cultura com a llibertat.

Col·laborarà amb el Cervantes?

Fa uns dies va venir el poeta asturià Martín López Vega, director de cultura del Cervantes, i em va dir que volen cuidar més els autors, escriptors i artistes catalans. Vam quedar de posar en contacte els respectius equips tècnics. Per què? Doncs perquè, igual que la consellera, soc de sumar.

On posarà l’accent a escala mundial?

Més enllà de seguir respectant el que va dibuixar Manel Forcano de Barcelona com a capital de la Mediterrània, crec que la partida es juga a Europa, en relació amb les cultures amb les quals ens volem emmirallar. Estem treballant, per exemple, perquè el 2020 la cultura catalana sigui spotlight a la Fira de Londres. I després, en general, les traduccions són clau. En els darrers anys se n’estan fent unes 170 a l’any de llibres catalans a altres idiomes, de les quals unes 80 tenen subvenció del Llull.

Obriran més delegacions?

Sí, però no puc dir res encara. I també treballem per tenir presència en més festivals estratègics que se sumin a la presència cabdal a Venècia.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF