Publicitat
Publicitat

L'ESCANDALL

Intensitat i potència

Des que es va estrenar el muntatge de Madama Butterfly de Mario Gas han passat quinze anys i tres reposicions

Teatro Real.- Des que es va estrenar el muntatge de Madama Butterfly de Mario Gas han passat quinze anys i tres reposicions. Això significa que l’èxit està més que garantit, i molt més si hi posen al capdavant una soprano de la categoria i el prestigi de l’albanesa Ermonela Jaho. Per això setze representacions, compartint el personatge de Cio-Cio-San amb la no menys interessant Hui He, que d’alguna manera assegura el teatre ple, tot i que el passat 30 de juny es va retransmetre en directe a un grapat de cinemes i places de bona part de la geografia espanyola. Puccini és un valor segur, una bona manera de fer caixa i una demostració per part de la direcció que el seu tarannà és d’un eclecticisme indubtable, en què poden habitar i habiten l’experimentació i el classicisme amb naturalitat, sense que es facin nosa, tenint en compte que per als clàssics es fa imprescindible una escenografia espectacular i noms de primera línia, bàsicament per evitar que el joc de les comparacions faci malbé el muntatge. La Madama Butterfly té els dos ingredients i per tant l’objectiu és clar i la diana està assegurada.

Mario Gas va optar per convertir l’escenari on transcorre la tragèdia en un set de rodatge. És a dir que la història de desamor per antonomàsia és tan sols una pel·lícula d’abans del sonor i que a més es pot veure, com si es tractàs d’una retransmissió televisiva, en una gran pantalla situada al punt més alt del prosceni. És clar que això no era possible, però val a dir que visualment està molt aconseguit, un exercici de precisió dins un maremàgnum escenogràfic. Maremàgnum perquè no vaig entendre la magnitud de l’escenari fins a on arriba la vista i on no passa res. Puc entendre que l’escenari dins l’escenari, la casa de Butterfly on succeeix tota l’acció, faci voltes, per així donar sentit als moviments de càmera, als canvis de plans cinematogràfics. Una altra cosa és l’eficàcia de tot plegat. Per una part, l’escenari obert fins que n’hi hagi resta no poca prestància a la sonoritat de la veu dels cantants i, per una altra, queda clar que el giravoltes per una banda i la pantalla per una altra són elements que bàsicament serveixen per distreure l’atenció de l’espectador. La gran quantitat de figurants fent com si fessin feina tampoc no ajuda gaire a la credibilitat de l’espectacle. També és cert que la resolució de la tragèdia amb una fosa en negre fa que s’oblidi tot l’anterior.

El que no és fàcil oblidar és on tenen el llistó tant l’obra de Puccini com el teatre on es representa i, per tant, trobar-hi emperons forma part de la tasca d’aquest paper. El primer per a la gran protagonista, la soprano albanesa Ermonela Jaho, que canta amb tanta fluïdesa i expressivitat com escàs volum. Té coartades. Un altre per a la grandiositat de l’escenari i l’excés de volum de l’orquestra, dirigida per Marco Armiliato, que va confondre intensitat amb potència, mentre que Jaho va intentar pal·liar-ho amb tot un seguit de peculiaritats i habilitats que sempre són per agrair. També és cert que dramàticament el personatge frega els límits de la cursileria, probablement per donar coherència a les imatges que es projecten i que volen semblar cinema mut. Andrea Care no va ser un Pinkerton solvent, amb moltes dificultats en els aguts, també potser per l’esforç addicional per passar per sobre de l’orquestra sempre jugant al límit recomanable. Per la seva banda, ni Enkelejda Shkosa com a Suzuki ni Ángel Ódena com a Sharpless varen tenir cap dificultat per assumir amb solvència els seus papers, tant pel que fa la part vocal com pel que fa a la interpretativa. Una mica exagerat el Goro de Francisco Vas i, pel que fa la presència local, Tomeu Bibiloni interpretà el príncep Yamadori.

Etiquetes