Liceu.- Podria haver estat millor? Potser sí, però no sé com. El darrer muntatge de l’època Scheppelmann, tot i que la propera temporada està, naturalment, més que fermada i ja anunciada, va ser un castell de focs pel qual tan sols se m’ocorre un adjectiu: insuperable. ‘Luisa Miller’ no està entre les obres de Verdi més representades, fins i tot diria que es tracta d’una producció poc habitual, potser perquè ni una de les seves àries figura a cap llista d’entre les més famoses. Una decisió que, sens dubte, formava part de la manera d’entendre una funció operística per part del compositor, quan aspirava que tot fos u, amb fluïdesa, accentuant el factor teatral amb les veus i la música com a protagonistes vehiculars de la història. Per a l’ocasió, una història imaginada per Friedrich Schiller, un melodrama romàntic amb moltes lectures i relacions que s’anaven entrecreuant, o com diu el director artístic, dues famílies que semblen antagòniques però que són “dues cares de la mateixa moneda”. Per això, aquesta duplicitat escènica que va voltant, com el món, sense aturar, amb una il·luminació estèticament impecable, signada per Hans-Rudolf Kunz, i al servei de la narració. Quasi perfecte pel que fa a aquest vessant, si no fos per la presència metafòrica dels dos nins que serveixen tan sols per explicar el que ja és evident. Detall sense importància.
Insuperable també va ser la parella protagonista, amb les expectatives tan amunt com fos possible. Piotr Beczala i Sondra Radvanovsky no tan sols no varen decebre, sinó que varen apujar fins a l’infinit les seves intervencions fins a arribar a la perfecció absoluta, si és que existeix. Si amb la veu varen fer un autèntic cànon verdià, pel que fa a precisió, coloratura, expressivitat, modulació o uns ‘filati’ i refilets antològics per part de Radvanovsky, amb un ‘Tu puniscimi, O signore’ inoblidable, o un ‘Quando le sere al placido chiaror d’un ciel estellato’ per part de Beczala, que va fregar el bis –com a mínim el públic que omplia el Liceu ho va intentar–. El capítol dramàtic també el varen brodar, amb una escena final en la qual l’emoció vessava l’escenari i traspassava la quarta paret. Però no tan sols, Dmitry Belosselskiy, Marko Mimica i Michael Cioldi, com a compte de Walter, Wurm i Miller, respectivament, no varen abaixar el nivell de la parella protagonista, com la intensa i determinada direcció, com el cor de Conxita Garcia… El quartet final del primer acte, amb el cor i l’orquestra, ‘I cenni miei si companio’, podria ser el resum de la cota de tot plegat. Insuperable, per si de cas no havia quedat clar.
