Surt el IV volum de les Obres Completes de Gabriel Alomar

PalmaGabriel Alomar (Palma, Mallorca, 1873 - El Caire, Egipte, 1941) és un dels gegants de la cultura catalana del segle XX. Això no significa que ell i la seva vasta obra, que inclou des de poesia i narracions fins a articles, assaigs i conferències sobre política, art, literatura i filosofia, siguin tan coneguts com es mereixen. Ni encara menys que estiguin a l’abast dels lectors, ja que Alomar va publicar molts dels seus papers inicialment en premsa. Va ser amb el propòsit de recuperar, ordenar i posar en valor la seva obra que el 2000 es va emprendre la publicació de les seves Obres Completes. Denou anys després, tot just se n’acaba d’editar el quart volum, que recull tots els articles que va publicar a El Poble Català durant els anys 1907 i 1908.

Pere Rosselló Bover, escriptor i professor de Literatura Catalana a la Universitat de les Illes Balears, i autor de l’excel·lent pròleg que obre aquest quart volum, recorda que els problemes de finançament expliquen l’endarreriment del projecte: “Quan el PP va tornar a les institucions el 2003, varen deixar de posar-hi doblers -diu-. A això s’hi han d’afegir els problemes greus de Sa Nostra, que també hi aportava, i la fallida de l’Editorial Moll, que era qui havia d’encarregar-se de l’edició de tots els volums”. Aquells tres volums inicials aplegaven textos de joventut d’Alomar, el text El futurisme -fundacional per al seu pensament- i nombrosos articles apareguts també a El Poble Català.

Si ara s’ha pogut reprendre el projecte, ha estat perquè la Institució Francesc de Borja Moll n’ha agafat les regnes, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Així i tot, encara queda molta feina per fer. “Segons un esquema que vaig preparar fa temps -diu Rosselló Bover-, les Obres Completes haurien de constar d’una vintena de volums. La idea és deixar per al final les obres que més s’han reeditat i que són més assequibles, per exemple Verba, La política idealista, El frente espiritual i La pena de mort, que es poden trobar en biblioteques i llibreries de vell, i centrar-nos a treure l’obra periodística, que és amplíssima i està enterrada en les hemeroteques”.

Gabriel Alomar va ser un home molt polifacètic, amb una varietat d’interessos que el dugueren a escriure i a conferenciar sobre tota mena de temes. Escriptor i professor, va ser també un animal polític. La dimensió ideològica del personatge és una de les que més bé es perfilen llegint els articles del present volum.

Per a Alomar, hi havia dues formes d’entendre la política, segons va escriure ell mateix en un article titulat Dues imatges : “la política entesa com a art de protegir el partit, com a societat per a l’explotació del poder, com a associació de mutuals serveis”, o bé entesa com una lluita incansable a favor d’un ideal. Ell va ser sempre un exemple de polític idealista, tal com exemplifica la seva mort a l’exili, on la Guerra Civil el va agafar sent ambaixador de la República i d’on no va poder sortir mai en vida.

Els anys 1907 i 1908 varen ser particularment agitats a Espanya i a Catalunya. Alomar participà d’aquella agitació amb el seu esperit de pensador crític però propositiu, que concebia la seva tasca d’opinador -d’escriptor de diaris- com una manera d’enriquir el debat d’idees i d’orientar Catalunya, i en menor mesura també la seva Mallorca natal, cap a la modernitat i el progrés.

Per a Alomar, remar a favor de la modernitat i del progrés per força volia dir anar contra les dinàmiques i les idiosincràsies de l’Espanya ancestral. Va dedicar molts articles, per exemple, a criticar la voluntat uniformitzadora de l’Estat, el seu arcaic sentit de l’honor, el patrioterisme centralista, la vigència de la pena de mort, el mite de Don Juan Tenorio -representant d’un individualisme egoista, contrari a l’individualisme rebel modern, que cerca el bé comú-... Alomar va resumir “tots els mals d’Espanya” en la seva incapacitat de tenir una societat civil forta, no sotmesa ni “al militarisme, ni al clericalisme, ni a l’oligarquia governativa”.

Després de la crisi del 98, que va implicar la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, Espanya va entrar en un període d’inestabilitat política i de creixent crisi econòmica, que el catalanisme va intentar contrarestar provant d’exercir de motor modernitzador i regenerador per a Catalunya i, de retruc, per a tot l’Estat. En aquest sentit, Alomar va dipositar energies i esperances en Solidaritat Catalana (creada el 1906), una formació amb un programa que reclamava la promoció de la cultura catalana, l’autonomia i el final de les dinàmiques d’una Restauració ja en plena desfeta, però que tanmateix només va topar amb l’immobilisme agressiu dels principals estaments de l’Estat, les amenaces de l’exèrcit i els atacs incendiaris de la premsa espanyola. Per a Alomar, allò va ser la constatació de la vigència d’aquella Espanya ancestral que ell volia combatre.

Un intel·lectual sempre coherent

Segons Pere Rosselló Bover, “Alomar sempre va ser un catalanista d’esquerres, com es pot veure en aquests articles i es pot comprovar en molts altres publicats anys després. Des que va escriure El Futurisme -continua-, sempre va aplicar a tots els temes que tocava, tant si es tractava d’art, de literatura o de política, l’esquema ideològic que va formular allà. Segons aquest esquema, el món oscil·la entre dues forces: una que vol restar immòbil o fins i tot retornar cap al passat i una altra, la bona, que vol avançar i que cerca la modernitat i el progrés”. “Pel que fa la qüestió literària -conclou Rosselló Bover-, Alomar també va estar sempre allà mateix. Tot i que era de formació clàssica i tota la vida va ser professor de llatí, ell va ser sempre un modernista, un formalista ple de passió i d’arrel romàntica”.