MUSEUS GUARDONS CULTURALS

Humans i robots: units per sempre més

El CosmoCaixa inaugura una exposició que reflexiona sobre la relació entre màquines i éssers humans

“Sembla que ballin”, diu una nena mentre assenyala un braç robòtic enorme que fa anar amunt i avall la carrosseria d’un cotxe com si fos una pizza. Al mateix temps, una altra extremitat automatitzada s’hi acosta i se n’allunya compassadament amb acceleracions i frenades tan brusques com precises. El resultat d’aquests dos artefactes en moviment és una coreografia rara i casual que té alguna cosa de tango abrandat i de lògica implacable, però que no és més que l’efecte col·lateral d’un dels processos que ha canviat el món: la robotització de la indústria. L’escena, que encara faria més efecte si anés acompanyada del so sincopat i pulmonar d’un bandoneó, forma part de l’exposició Robots. Els humans i les màquines, que es pot visitar al CosmoCaixa des d’avui mateix fins al 31 de gener del 2019, i que és una coproducció internacional del Museu Federal de Seguretat i Salut en el Treball i la Indústria d’Alemanya, el Parc de les Ciències de Granada i la Fundació Bancària La Caixa.

El primer objectiu de la mostra és contextualitzar històricament la relació de l’ésser humà amb la tecnologia, des de les primeres eines utilitzades fa milions d’anys fins als robots i la intel·ligència artificial actual. El segon, projectar aquest context cap al futur per promoure la reflexió sobre la relació que hem de mantenir amb unes màquines que protagonitzen proeses cada vegada més fascinants. El recorregut expositiu permet descobrir que, sorprenentment, fa milers d’anys ja hi havia màquines avançades al seu temps. N’és un exemple l’anomenada serventa, un dispositiu hidràulic ideat l’any 250 abans de Crist per Filó de Bizanci, que servia automàticament el vi d’una gerra a les copes dels convidats. Un altre cas interessant és l’eolípila, dissenyada i construïda per Heró d’Alexandria al segle I aC. Tal com es pot veure a l’exposició del CosmoCaixa, aquesta màquina és una esfera metàl·lica que s’omple d’aigua i que quan s’escalfa expulsa vapor per uns sortidors situats en extrems oposats, orientats en la mateixa direcció i en sentits contraris. Aquesta geometria aconsegueix que l’evacuació de vapor faci girar l’esfera. Es tracta, doncs, de la primera màquina de vapor de la història, que, com se sap, no va donar lloc a cap revolució industrial sinó a un simple divertiment. “És una tecnologia fora del seu temps”, sentencia Jordi Aloy, responsable de l’exposició.

Passats uns quants segles, van arribar els autòmats com el Turc, un maniquí de fusta engalanat amb una túnica i un turbant que des del 1770 fins ben entrat el segle XIX guanyava als escacs a tothom qui se li posava al davant. La fascinació que va provocar aquest autòmat és llegendària: va ser presentat a Maria Teresa d’Àustria i va arribar a jugar contra Napoleó i Benjamin Franklin. Malauradament, el Turc no era cap dispositiu d’intel·ligència artificial primigènia sinó que funcionava gràcies a un individu amagat a l’estructura de fusta que accionava unes palanques per moure les peces sobre el tauler. Malgrat ser una farsa, la fama del Turc demostra l’interès que hem tingut sempre per crear dispositius que simulin el funcionament de la intel·ligència humana. Val a dir, però, que no tots els autòmats eren falsos. A l’exposició se’n poden veure uns quants, com el japonès anomenat karakuri, un mecanisme que l’any 1850 ja servia per transportar el te d’un lloc a un altre.

De l’exploració a la intel·ligència

Més endavant, al segle XX, es va encunyar el terme robot en l’obra teatral R.U.R. (1920), de l’autor txec Karel Čapek. Gràcies al desenvolupament posterior de l’electrònica, els robots van proliferar. En aquest sentit, la mostra recull exemples que van des de les mascotes com l’Aibo, molt populars al Japó, fins als robots mèdics com el Bestic, que alimenta malalts sense mobilitat, o la Hand of Hope, una mà que es mou a partir de la informació que capta directament del cervell i que pot ajudar persones que han perdut l’extremitat. També s’hi poden veure robots que desactiven bombes, com el Cutlass, o rèpliques de robots exploradors, com l’Opportunity, que va aterrar a Mart el 2004.

L’exposició culmina amb el contingut més estimulant de tots, la intel·ligència artificial. I com a transició entre els robots i aquesta forma d’intel·ligència, es proposen dos reptes: enfrontar-se a dues màquines mitjançant els populars jocs del Memory i el tres en ratlla. No són jocs implementats en simples pantalles d’ordinador: l’oponent és en tots dos casos un braç robòtic que llegeix un tauler i manipula les cartes o les fitxes. D’alguna manera són dos Turcs sofisticats i, aquesta vegada sí, reals. El jugador artificial de Memory fins i tot es comunica amb el visitant mostrant cartells amb emoticones que tria d’un rebost en funció de les reaccions de l’adversari, de qui fins i tot pot detectar si fa trampes. Val a dir que es tracta d’un rival molt digne, contra el qual aquest humil cronista no va aconseguir més que un empat -sense una sola trampa, això sí.

Al final del recorregut el robot Felix fa gala de la seva habilitat per reconèixer i reproduir expressions facials. Malgrat un repertori admirable de ganyotes, el Felix no té cap mena de sentiment. Un vídeo planteja a continuació els dilemes que pot generar l’emergència d’algun tipus de sentiment o consciència en els sistemes d’intel·ligència artificial. Si això arribés a passar, encara que el suport d’aquesta consciència fossin xips, cables de coure i circuits de silici en lloc de neurones i canals de sodi, ¿tindríem el dret de tractar aquest dispositiu com una simple màquina i, per exemple, desendollar-lo o, tal com proposen sèries com Westworld, fer-ne el que volguéssim? A partir d’aquí, tot són preguntes. Què passaria si una intel·ligència artificial amb el potencial de créixer exponencialment superés la humana? I què passarà amb el consum energètic creixent de tots aquests sistemes -el 2011 internet ja consumien el 2% de l’energia mundial- i la contaminació que això genera?

Seguint el mestratge de Jorge Wagensberg, el final de l’exposició deixa el visitant amb més preguntes que no tenia abans d’entrar-hi. I justament això és el que ha de fer un museu.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF