Ramon Masats, FOTÒGRAF DEL GRUP AFAL
Cultura 15/06/2018

Homenatge als fotògrafs catalans que van desafiar la dictadura

El Reina Sofia exposa les instantànies de carrer dels anys 50 i 60 del grup revolucionari Afal

Mariona Ferrer I Fornells
3 min
Homenatge als fotògrafs catalans que van desafiar la dictadura

MadridEl 1956, en plena postguerra i en l’aïllada província d’Almeria, dos joves amants de la fotografia van desafiar la dictadura amb un projecte revolucionari: crear una revista moderna, inspirada en les últimes tendències europees, que retratés l’Espanya real, la que Francisco Franco no volia que sortís al No-Do. Eren José María Artero i Carlos Pérez Siquier, i la van batejar amb el nom d’ Afal, el de l’Agrupación Fotográfica Almeriense.

L’atzar va fer que la revista arribés a mans del fotògraf barceloní Oriol Maspons a través d’uns amics de París, on havia viscut un temps i s’havia impregnat de les ànsies de llibertat. Va ser la llavor d’un somni que va revolucionar la fotografia de postguerra. Des d’Almeria s’imprimia el que la censura no permetia des de Barcelona i Madrid. La revista bimestral va durar només set anys, després de la publicació d’un sol anuari, però no va morir el 1963. Havia creat un grup de fotògrafs: el grup Afal.

'Costa Brava Show', de Xavier Miserachs

Ara, en el marc del PhotoEspaña 2018, el Reina Sofia ret un homenatge al grup de fotògrafs amb una exposició inèdita que té la voluntat de ser itinerant i d’arribar també a Barcelona. Sota el títol Una aproximación a Afal: Donación Autric-Tamayo, fins al 19 de novembre es poden contemplar a Madrid fotografies de carrer dels anys 50 i 60 d’un total de tretze fotògrafs d’arreu de l’Estat, vuit dels quals catalans. “Oriol Maspons va ser el motor intel·lectual de l’Afal. Ell no tenia els recursos per fer des de Barcelona el que feien des d’Almeria, però sí que tenia una mentalitat molt més oberta”, explica a l’ARA Laura Terré, comissària de l’exposició i filla d’un dels fotògrafs del col·lectiu, Ricard Terré.

Maspons va presentar la revista a tota la seva colla: Xavier Miserachs, Ricard Terré, Ramon Masats -l’únic que encara és viu, juntament amb Pérez Siquier-, Leopoldo Pomés, Julio Ubiña... i després Paco Ontañón i Joan Colom. S’havien conegut a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, que va actuar com a revulsiu. “Els d’Almeria tenien molt clar que des de dins de la dictadura no farien res i que la seva voluntat era internacionalista”, explica Laura Terré, a qui Miserachs va batejar abans de morir com la “nebodeta” de l’Afal per perseguir el reconeixement d’aquells fotògrafs que en plena dictadura van apostar per la fotografia com a expressió artística.

Revista Afal. Fotografia de portada d'Oriol Maspons

El 2006 va arribar el primer homenatge des de Sevilla. El 2012 el Reina Sofia va fer una aposta per la fotografia i tres anys més tard adquiria el fons de Pérez Siquier. Però faltaven algunes peces, i les han rescatat de l’oblit dos col·leccionistes de plena vocació: Adolfo Autric i Rosario Tamayo, que han donat al museu més de 600 fotografies, algunes inèdites. Ho són, per exemple, les úniques instantànies en color de l’època que es conserven -ja que la revista era en blanc i negre-. Una sèrie quadrada de Pérez Siquier de La Chanca, un barri de coves a la ciutat d’Almeria. “Quan les vaig veure em van saltar les llàgrimes”, explica Autric, que no dubta a carregar contra les dificultats que Hisenda posa als col·leccionistes a falta d’una llei de mecenatge.

A l’exposició -que recull un total de 200 fotografies- no falta la sèrie sobre el Raval de Joan Colom, o el projecte de Miserachs sobre el boom del turisme Costa Brava Show. Obre la mostra la mítica imatge de Ramon Masats d’un seminarista parant un gol, i el costumisme religiós continua amb la sèrie de Terré sobre Galícia i els rituals de pelegrinatge. “Per a mi, van ser la Generació del 98 de la fotografia espanyola”, conclou Autric.

“T’autocensuraves moltes fotos”

¿Fins a quin punt va ser revolucionària la seva fotografia?

L’autèntica revolució va ser la creació de la revista Afal, per a mi la millor que hi ha hagut a Espanya. Que uns bojos d’Almeria, que llavors encara era una província més aïllada, s’atrevissin a fer això... Però nosaltres no ens consideràvem uns moderns, fèiem el que ens agradava i la fotografia que era necessària.

Com aconseguien burlar la censura oficial del règim?

Amb molta ironia. També t’autocensuraves moltes fotos, que acabàvem fent per a nosaltres. No preteníem que es veiessin. Però el que va fer l’Afal als anys 50 i 60 era inèdit.

¿Era necessari aquest reconeixement?

Sí. Durant molt de temps vam sentir un menyspreu per part d’altres fotògrafs. Ara aquest interès per l’Afal és fantàstic.

Quin era el seu referent?

Henri Cartier-Bresson, sense cap mena de dubte. Recordo que va enviar una carta al grup Afal en què lloava la nostra feina.

stats