Manacor.- Tot just abans de seure dins el teatre, un amic, bon lector, bon espectador i millor escriptor, em va dir: “Avui és garantia”. Com no podia ser d’altra manera, li vaig respondre afirmativament. Lluís Homar no és tan sols un home de reptes difícils, que ho és; tampoc no és només un grandíssim actor adobat en mil batalles, de la mà de Fabià Puigserver i el seu equip també va aprendre, fa molts anys, el difícil art de saber triar. El seu currículum és l’evidència que ha estat un deixeble aplicat i ara, quan ja ningú no li ha d’ensenyar res perquè ell és el mestre, no fa altra cosa que compartir amb nosaltres aquesta saviesa de l’actor sense detractors, com un transsumpte del pintor florentí, Il Sarto, a qui Vasari va qualificar d’ il pittore senza errori [el pintor sense errors]. Mai no he sentit ningú parlar malament de Lluís Homar, ni crec que ja es doni el cas, ni per part dels qui hem crescut amb ell ni de ningú que ens vingui al darrere. A Manacor va haver d’aturar els aplaudiments per tornar a dir: “Sou un públic fantàstic. Vindria cada setmana”.
Ja que ho diu, que vingui, sobretot si porta un producte tan lleuger en el fil argumental com dens en el seu contingut. És La neta del senyor Linh, basat en una novel·la curta de Philippe Claudel i dirigit per Guy Cassiers, amb tan sols Lluís Homar sobre l’escenari per interpretar tres personatges, el senyor Linh, el seu amic el senyor Bark i el narrador. Un exercici d’estil sòlid que parla de tantes coses que segur que me’n deixo un parell mallorquí pel camí. Claudel parla de la vellesa, de la immigració, de la pèrdua dels éssers més propers i estimats, de la solitud, de l’amistad, de la follia com a única taula de salvament per poder sobreviure, amb un gir final que no es pot qualificar de sorprenent, però tot i així corprenent. El muntatge de Cassiers, absolutament contemporani, i la interpetació de Lluís Homar converteixen el text en un immens recipient de poesia, fràgil i delicat, subtil i profund. Un petit flascó que desprèn una aroma tan intensa que difícilment la podrem oblidar. Torna quan vulguis.
Principal. - Que arribi Carmen, la de Bizet, amb el muntatge de Calixto Bieito, sens dubte s’ha de considerar un esdeveniment. Cert que ja té vint-i-un anys, però no ho és menys que encara roda pels millors teatres del món amb grans repartiments i, per tant, amb una acollida per part del públic que no minva. Palma no n’ha estat una excepció. Tres funcions a teatre ple, amb un trio protagonista de gran nivell, a l’altura dels més grans. Analisa Stroppa és Carmen, Andeka Gorrotxategi interpreta Don José, i Germán Olvera, a Escamillo. Stroppa és una protagonista amb tots els atributs necessaris per fer creïble el personatge, tant pel seu físic com per la seva veu, delicada en els matisos i amb tota la gamma de colors que fan tan peculiar el mite femení per excel·lència. Gorrotzategi hi va posar solidesa i passió per fer un Don Xosé molt versemblant. Per part seva, Germán Olvera també va recrear un Escamillo de bona extensió que el va fer arribar sense dificultat a la coneguda tornada, Toreador en garde, que no és poca cosa.
Que els tres protagonistes brillessin era previsible amb tan sols un cop d’ull al seu currículum; que la proposta de Bieito, qui amb la seva gradació argumental ha donat la volta al personatge i a la història i ha convertit una femme fatale en icona de la llibertat, en una feminista avant la lettre, a més d’algunes provocacions que el temps ha deixat reduïdes a la condició d’anècdotes, també estava en el preu de l’entrada; però el més destacable, que no sorprenent, és la presència local entre els secundaris, que no sé si així s’han de qualificar, pel seu pes dins la tragèdia i sobretot perquè Carmen és molt coral pel que fa als protagonismes. Marta Bauzà ja va mostrar les seves credencials des de la seva primera aparició i ho va revalidar amb una bella, melòdica i delicada Je dis que rien ne m’épouvante, de primeríssim nivell; Marga Cloquell, sensacional com a Frasquita va fer el que va voler amb el seu personatge; Pablo López i Tomeu Bibiloni varen resoldre amb solvència el seu Zúñiga, i Morales, de la mateixa manera que Jorge Tello i José Manuel Sánchez, varen interpretar un Dancaire i Remendado amb totes les seves connotacions. El cor femení, amb accident inclòs, va estar superb, com també el cor infantil. L’Orquestra Simfònica, dirigida per Manuel Coves, va anar de menys a més, amb un inici una mica confós i titubejant, potser mancada d’efectius. El resum, la Carmen, de Bizet i Bieito, superà les expectatives i tan sols va decebre qui hi va anar amb el ganivet entre les dents.
PS: Pel que fa al torero nu, no és una provocació gratuïta, sinó l’al·legoria d’una història a vida o mort. I res millor com a representació que l’homenatge a Juan Belmonte, quan, jove i furtiu, capejava braus, nu, les nits de lluna plena, tal com ho va fotografiar Teo Escamilla a Tú solo.
