DANSES TRIBALS

Hilari de Cara, l’atleta que no ha pujat al podi

Poeta

Amb Quaderns del Port, que sortirà publicat aquesta tardor a la col·lecció Els Llibres de l’Óssa Menor d’Edicions Proa, Hilari de Cara va guanyar fa un mes el premi dels Jocs Florals de Barcelona, un dels més importants de la poesia catalana. L’altre és el Carles Riba, que Hilari de Cara ja va merèixer el 2014, amb Refraccions. És una excusa prou bona per trobar-nos a Portocristo, on viu, a la terrassa de can Tauleta, amb el mar al fons i un cel de plom primaveral al damunt. A propòsit dels premis literaris, li recordo una maldat de J. V. Foix que ens podem aplicar tots:

- Un poeta no concurseja, ni floraleja, ni acontenta les tietes.

Somriu cordial rere les ulleres fosques:

- Segurament tenia raó. Hi ha el problema de la intendència, el problema del reconeixement... Bé, tant és.

- Què diries per endavant sobre Quaderns del Port?

S’ho pensa uns segons, no molts:

- Els meus llibres neixen arrelats a les circumstàncies, les meves i les del món en què visc. És allò de Heidegger a Ser i temps : vivim amb els altres, diu. Aquesta és la gran veritat, vivim amb els altres. Tots els meus llibres tenen aquest punt de partida en comú, i a la vegada tots són diferents, sense que jo cerqui no repetir-me. Són les circumstàncies les que no es repeteixen, el que vius, el que passa al teu voltant. Pel que fa al to, Quaderns del Port és molt diferent, això sí, del meu llibre anterior [ Cave papam, publicat el 2016 per AdiA Edicions, guardonat amb el premi Miquel Bauçà i que convenim a qualificar de satíric, amb Catul com a principal referent]. Quaderns del Port es retroba amb el que deu ser més característic en mi: una poesia més narrativa, més introspectiva i meditativa, no diré filosòfica però sí amb un cert pensament implícit, que busca suggerir més que no dir.

Al llibret editat per l’Ajuntament de Barcelona amb motiu del lliurament dels Jocs Florals, s’hi pot llegir la glossa que el president del jurat, Manuel Forcano, va escriure sobre Quaderns del Port. Hi diu: “El to [d’Hilari de Cara] és el d’un atleta que no ha pujat al podi: l’esforç de viure i recordar l’han deixat extenuat i el veiem travessar un pont sobre un mar que no té ribes”. Hi podem llegir també alguns dels poemes que formen part del llibre. N’hi ha un sobre nits dolentes i entotsolades: “T’esper, sol, perquè em guareixis / de la sagnia de la fosca. / Esper la teva hora intensa, nit, / perquè, en tancar-me els ulls, / em contis històries terribles, / històries viscoses i embullades, / que l’hemorràgia de metall fos del sol / en prengui nota i quasi s’esborri vora els penya-segats, / d’un malestar inscrit, escrit en clau a l’horitzó / massa ample, massa clos”. En una altra glossa, Jaume C. Pons Alorda, mantenidor del jurat, defineix així el poeta i la seva obra: “Contra el pessimisme, contra la queixa, contra la destrucció i contra la mediocritat, el vers d’Hilari de Cara destaca amb dret propi. La seva missió és propagar la magnificència [...]. Les obres d’Hilari de Cara han esdevingut autèntics esclats lumínics, odes a vides més dignes i arravatades”.

“Viure amb els altres”

Comentam que la sentència heideggeriana sobre viure amb els altres fa pensar en uns versos de Gil de Biedma: “¡Oh innoble servidumbre de amar seres humanos! / Y la más innoble, que es amarse a sí mismo!”. De Gil de Biedma opina que té poemes “indiscutibles, que segur que quedaran”, però de la generació de poetes barcelonins dels cinquanta, prefereix José Agustín Goytisolo: “tot i que el millor era Gabriel Ferrater, tots vivien en part d’ell. Els descobria lectures, els regalava intuïcions, il·luminacions”.

- El volum de la teva poesia completa es podria titular Les dones i els dies, com el de Ferrater?

- Segurament sí. No he estat un home femellut, però en canvi he tingut moltes relacions amb dones. I en totes m’hi he abocat completament; si no, no val la pena. Amb algunes encara som amics i tot.

El somriure es torna més ampli, sense rastre d’amargor. Li dic que d’alguna manera ell em fa pensar en Ferrater: no tan sols per qüestions estètiques, sinó també, i tal vegada sobretot, per l’actitud vital, la mirada sobre el món. Això no el disgusta.

- La tradició hi és perquè la continuem o la transgredim, i això ens ha faltat en català, perquè durant molt de temps, a causa de la subordinació política a Espanya, no hi havia hagut manera de consolidar la tradició pròpia. Això segons com ha estat positiu i tot, perquè ha fet que molts escriptors s’haguessin de cercar els models a fora: com que no hi ha hagut tradició, hi ha hagut curiositat. Un cas paradigmàtic és Pedrolo, que, com que es troba amb aquest buit pel que fa a la tradició pròpia, decideix tocar-ho tot pel seu compte i escriu llibres en tots els gèneres possibles: novel·la negra, eròtica, experimental, poesia, què sé jo. O Monzó, que és un ‘tio’ que surt del seu barri de Sants, a Barcelona, i va a parar al Vietnam, i que s’alimenta amb Kafka i amb literatura nord-americana: no és fins més endavant que Jaume Vallcorba li descobreix que existeixen escriptors en català amb els quals té coses en comú, com Trabal i Dalí. Els que sou més joves ja us heu fet més càrrec d’aquesta tradició pròpia. I jo una mica també: em discutesc amb Maragall o amb Espriu, que quan diuen “Escolta, Espanya” o “Escolta, Sepharad”, em semblen servils. Què cony, escolta, escolta! No escolten una merda, aquests!

- Viure amb els altres vol dir parlar de política, de com pesa damunt un mateix.

- Vivim anys d’un malestar que a mi m’arriba a afectar no tan sols des del punt de vista psíquic, amb períodes de depressió profunda, sinó també literalment físic. De jove vaig militar en partits d’esquerra i extrema esquerra: amb el PSUC, amb Bandera Roja, fins i tot amb uns que es deien Estudiants Marxistes Leninistes. Ara no milito, ho vaig fer al PSM però en vaig sortir malament, perquè pensaven que era un submarí d’ERC, i possiblement era cert. Ara sóc un independentista a la meva manera, content de col·laborar si m’ho demanen. Però el que vivim ara és diferent de quan jo era jove. Això és ser contemporani de moviments tectònics, una època de grans catàstrofes naturals i polítiques, que sembla que es corresponguin les unes amb les altres. És tan fort que ho arribes a somatitzar.

- Aquesta malaltia que tens als ulls, per exemple.

- Crec que sí -assenteix, i es col·loca les ulleres-. He de llegir en pantalla, que pots fer la lletra tan grossa com vols, o amb lupes. En tenc dues, una de més petita i una de gran.

- Jo també les vaig fer servir -li dic-. Hi ha com un simbolisme cutre en el fet que un escriptor perdi justament la vista.

- No és gens cutre, sense llegir no es pot escriure. Necessites les paraules dels altres perquè t’il·luminen, t’assenyalen camins. En el meu cas, les dificultats de visió han condicionat el to d’aquests Quaderns del Port, i també el de Refraccions.

Fa una pausa breu i torna a la política:

- Quan jugues amb un tafur que et posa una pistola damunt la taula, es tracta de fer-li creure que jugues el seu joc mentre en realitat en jugues un altre. Crec que això és el que hem de fer ara davant d’Espanya, diga’n possibilisme si vols. El nostre és un sistema cultural empobrit, el català i també l’espanyol. En aquest sentit, la convivència amb Espanya ens ha perjudicat clarament.

- Al pròleg de L’espai del senglar et declares content d’haver defugit la influència espanyola i d’haver-te obert a la italiana i l’anglosaxona.

- Totalment. Espanya té una molt bona literatura, però no té pensament. Li passa allò de Baroja sobre un diari que es deia El Pensamiento Navarro, i que Baroja deia: “Pensamiento y navarro, imposible”. Són coses que s’exclouen.

Tot plegat ens du inevitablement a la figura del pare d’Hilari de Cara, el general d’aviació Juan de Cara Vilar, una presència recurrent en tota la seva obra.

- A vegades sembla que encara no ha mort prou, mon pare. Va morir l’any 82, i encara de vegades em desperto trasbalsat, somiant que m’hi estic barallant. Era un falangista, un general en una família de generals i coronels, i de jove va fer la guerra a Pollença, des d’on sortia a bombardejar Barcelona amb hidroavions. Després del tejerazo curiosament es va moderar un poc i ens vam com mig reconciliar el 81, poc abans de la seva mort.

- També el vares estimar.

- De petit va ser el meu heroi. Jo també volia ser aviador, recordo que volia pilotar spitfires. I d’ell m’han quedat trets de caràcter: una propensió al coratge, a no posar-me de genolls mai. I els cinc minuts, cinc minuts terribles que m’agafen de tant en tant i que fan que digui coses horroroses a d’altres persones, altres escriptors sobretot. Hi té a veure també la quantitat de vi que hagi begut, i fins i tot la qualitat. Després hi ha vegades que me’n penedesc, però n’hi ha d’altres que sincerament no.

Devocions

Però més que de dejeccions, s’estima més parlar de devocions, com les que sent per Shakespeare i per Beethoven. O per Blai Bonet i Miquel Bauçà, que veu continuadors de la tradició il·luminada de Ramon Llull. O per dos coetanis i veïnats, Antoni Vidal Ferrando i Bernat Nadal:

- Dos poetes excel·lents, al meu entendre. Bernat Nadal, a més, també ha hagut de matar el pare, que en el seu cas era Miquel Àngel Riera, i se n’ha sortit magníficament.

I també de projectes imminents, que vindran després de Quaderns del Port : un nou llibre de poemes que sortirà amb el segell Cafè Central, d’Antoni Clapés. Un poema en curs d’escriptura, discursiu, un poc a la manera d’Eliot, sobre Cordèlia, la filla honesta d’ El rei Lear shakespearià. I també narrativa, que no n’hem parlat: la segona part de la seva aclamada primera novel·la, Un llac en flames, que potser signifiqui el seu retorn a Quaderns Crema (“enyoro en Jaume Vallcorba”, confessa, “tot i que en els darrers temps s’havia tornat molt pessimista pel que fa a la cultura catalana”) i l’ampliació d’alguns dels contes del recull Cada família, un porc cap al format de la novel·la breu.

- I escoltar Beethoven. Et pot agradar tot tipus de música, però al final sempre has de tornar a Beethoven.

- Més que a Bach?

- Mmmm... Diria que sí. Tot i que...

- ...és com si et demanassin dins quin forat negre et vols perdre.

- Una cosa així.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF