Liceu.- El muntatge de Laurent Pelly de La fille du régiment, una producció original del Met de Nova York, el Covent Garden londinenc i el Wiener Staatsoper, és un valor segur; tant, que s’ha convertit en una franquícia que gira per bona part dels grans teatres, amb els nou dos de pit com a gran reclam, i amb què Juan Diego Flórez feia les delícies del respectable, mentre, genoll a terra, recollia minuts i minuts d’aplaudiments, amb la mirada expectant del director, fins que el tenor li feia un petit cop de cap, que indicava que hi havia bis. En aquest moment, la sala augmenta els decibels i un altre cop Ah! Mes amis quel jour de fête. I la fête arriba a l’instant àlgid per a major glòria del tenor, que en aquest cas correspon a Javier Camarena, que ha agafat el testimoni al peruà i s’ha fet seva la franquícia, fent bolos, caixa i recollint mamballetes. No hi va haver sorpreses el dia de l’estrena de l’òpera de Gaetano Donizetti, el compositor que no s’amagava de fer música per agradar al públic. Hi va haver jour de fête. Camarena com a Tonio no va decebre, tot i que les comparatives sempre juguen en contra; però, en aquest aspecte, pitjor ho tenia Sabina Puértolas per fer oblidar Patricia Ciofi als espectadors del Liceu. Set anys són suficients perquè ningú no ho recordi i, de fet, del que es tractava era de passar uns moments divertits amb bons cantants. I això estava més que garantit. Entre d’altres, perquè Camarena ja és un ‘liceista’ des que va fer oblidar el seu compatriota Rolando Villazon a L’elisir d’amore, un altre Donizetti, de característiques molt semblants, encara que de llibretistes diferents i amb Una furtiva lacrima, un altre immens top ten, encapçalant les àries que el componen.
Òpera còmica en dos actes. No hi va haver decepció ni sorpreses, que en aquest cas només podien ser desagradables. Camarena va bisar i va entusiasmar el respectable. Donà al personatge més comicitat, si és que això és possible, amb els riscos dramàtics que comporta, i rematà la feina amb un ‘Pour me rapprocher’ de Marie deliciós, gairebé impecable i no exempt de dificultats, encara que menys lluït. Sabina Puértolas apallassà el seu personatge per compensar el de Tonio i per ventura aquesta circumstància va fer que al tendre Il faut partir li mancàs sentiment, però per una altra banda afavorís, per exemple, la graciosa i coral Le jour naissait dans le bocage, on la soprano exhibí la seva tècnica belcantista ajustada a les necessitats dramàtiques d’aquesta Marie, que aconseguí canviar el registre de manera impecable al C’en est donc fait... Per eficàcia, la de Simone Alberghini com a Sulpice i Ewa Podlés com a marquesa de Berkenfield.
Tampoc el cor va faltar a la cita i com si res es convertí en un personatge més. Tots dirigits amb destresa per la batuta de Giuseppe Finzi, que aportà el color necessari perquè tot funcionés com un rellotge. I és que aquest muntatge funciona sí o sí, perquè és el que és, però precís i tot s’acobla amb naturalitat mitjançant una música que per molts cops que s’escolti sempre resulta deliciosa, divertida... el que cal a cada moment. I per finalitzar, la llicència dramàtica ja convertida en un clàssic: el personatge de la duquessa de Crakentorp, que a Madrid va fer Ángela Molina en substitució de Carmen Maura, a Barcelona, amb Flórez, va ser Ángel Pavlovski i, per a l’ocasió, ni més ni menys que Bibiana Fernández, i com sempre amb els acudits per a cadascú. Tot en ordre.
