Publicitat
Publicitat

TEATRE

Henrik Ibsen, l'indignat

Oriol Tarrasón i Les Antonietes han vist en l'enemic del poble d'Ibsen el text que conté tot el que permet a un creador de pronunciar-se ara sobre una realitat en estat crític. Després de passar-lo per un substancial sedàs i reduir-lo a una versió essencial titulada Stockmann , han obtingut un text que funciona, a l'escenari de la Sala Muntaner, com un document polític. En sobreviu el que serveix al missatge: ficció amb claredat periodística. Teatre amb titulars.

Potser la soledat de l'heroi (el radical Dr. Stockmann) sigui en l'actualitat un personatge menys angelical en el seu sentit ètic i en la seva solitud davant la massa alienada, però els seus enemics i les seves maniobres de manipulació i assetjament són tan recognoscibles el 2013 com el 1882. El sentit de comunitat s'ha tornat molt més complex, igual que la idea de l'individu, integrat i connectat a una xarxa virtual inexistent al segle XIX. Un anacronisme que Tarrasón obvia amb intel·ligència. El públic comprèn a la primera qui són els dolents i qui són els bons i quins arguments o estratagemes fan servir per defensar-se. Un públic motivat que arrenca a aplaudir abans que els llums indiquin el final de l'obra.

La posada en escena austera s'apunta amb elegància a l'estètica dramàtica del teatre germànic que per aquí ha cultivat Àlex Rigola. Bones interpretacions que saben com traslladar a l'escenari l'ambigüitat entre drama i comèdia que el mateix Ibsen no va voler dilucidar. La subtil ironia de començar el muntatge amb The look of love de Burt Bacharach -mestre de l' easy-listening - en un ambient de frívola displicència balneària és una formidable aclucada d'ull a la fragilitat de l'aparador del benestar. Un moment de lleugeresa per a una obra que després d'aquest pròleg sembla redactada pels periodistes indignats de Millennium , la revista-denúncia de Mikael Blomkvist.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF