EXPOSICIÓ HOMENATGE
Cultura 30/12/2017

“He gaudit per moments: hi ha peces que m’han satisfet i altres, emprenyat”

L’artista Miquel Cerdà Salas parla de tota la seva vida dedicada a l’art, primer com a artista i després com a activista i galerista

Aina Vives
3 min
Miquel Cerdà Sala, Norai, a la seva casa de Pollença.

Pollença“He trobat quadres blaus,

atzars d’argent

paisatges que no havia vist mai

la mar en colors més blaus

ondulacions, talls, bretxes

i esqueixos

fustes i cartons que conjuguen

ferros torçats que pateixen

tatxes i vernissos que vessen i parlen

Quan no trob

esqueix, embrut i destròs

medit... torn a cercar”

( Reflexions, 2006).

Miquel Cerdà Salas (1949, Pollença) és un artista complet. Va ser agitador cultural, va apostar per l’art contemporani quan ningú hi creia i ho va fer obrint la seva pròpia galeria l’any 2001. Llavors, només hi havia 4 Gats i Pelaires, a Palma. I va promocionar formar joves artistes: Amador, Sussy Gómez, Biel March, Tofol Sastre... Després va editar obra gràfica de Jaume Plensa, José Morea, Fernando Martínez, Amador, Carmen Bereguer, Gerard Matas. Per la galeria, també hi varen passar altres artistes de renom: Luis Castelo, Martín Royo, Sabala... Ha deixat una petjada inesborrable al seu poble natal. El Museu de Pollença li ret una exposició homenatge que en repassa la trajectòria artística.

Cerdà Salas Norai va començar prest a pintar, quan tenia 12 anys. Carlos Gost li ensenyava: “Pintàvem molts cavalls Bernat”, recorda. De jovenet va treballar a les drassanes, va aprendre a dominar la fusta i a treure formes contundents d’un tronc, d’un tauló.

Un amic de la família li va aconsellar estudiar art i a 16 anys va anar a un taller d’escultura a Palma. El seu mestre primer va ser Miquel Aguiló. “Fèiem estatuetes, cossiols… et pagava segons el que podia. Anàvem al rastro a vendre amb Gerard Matas, que també hi feia feina”, rememora. Els vespres anava estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis. Després es va posar a fer de processador per un escultor, Barrado. “Diuen que en Rodin sempre tenia ajudants. Miquel Àngel [Michelangelo Buonarrot], també; si no, no hauria pogut pintar la Capella Sixtina”, comenta.

Aiguafort damunt paper (2000)

L’any següent es va traslladar a Barcelona i va començar a estudiar a l’Escola Massana. “Però no em va agradar gaire i me’n vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis a Ciutat de Balaguer”, apunta. I va perfeccionar el dibuix al Cercle Artístic en sessions de models. En aquestes classes coincidí amb l’artista català, molt apreciat a Mallorca, Casimiro Martínez, més conegut pel seu segon cognom Tarrassó. Miquel visitava sovint l’estudi que tenia l’artista barceloní al barri de Sarrià; hi feien llargues xerrades. De la mà de Tarrassó va conèixer molts artistes, com ara l’escultor Apel·les Fenosa. “En aquesta època pràcticament aprenia a dibuixar al natural”, diu. Més tard va obrir el seu propi taller en un garatge de Pollença.

La trajectòria artística de Cerdà Salas s’inicià el 1968, quan es va presentar al Saló de Tardor de Palma. Tenia prestigi i era una de les poques oportunitats d’exposar institucionalment. Aquell any, va fer una exposició de dibuixos a Pollença.

Als anys 90 l’artista va treballar el dibuix esquematitzat tot resseguint les línies de contorn de les formes molt properes a la figuració. “Les escultures són com esquelets i les costelles d’un animal, però algunes s’apropen als signes xinesos”, escriu María José Corominas, la historiadora i comissària de l’exposició. És el moment en què incorpora al seu treball el cartó industrial, que crema i amb el qual crea formes abstractes en gris, blanc, negre. És a partir d’aquestes formes que realitza la sèrie d’òxid cremat, també damunt cartó, en què l’òxid impregna el suport amb el color groc. “Vaig gaudir molt en aquesta època”, diu. Després reflexiona i afegeix: “Més que per èpoques, he gaudit per moments. Hi ha peces que m’han satisfet i altres que m’han emprenyat”.

Més tard Cerdà Salas treballa intensament els collages de cartó de diferents colors amb petites formes afegides a la superfície i teles i diferents textures.

“No m’agrada posar etiquetes al meu estil, normalment qui etiqueta són els crítics, no els artistes”, afirma. Tot i així, reconeix que no ha abandonat mai la figura humana. t de l’obra i dels drets d’autor.

El 2010 va exposar una mostra de dibuixos a la galeria Dionís Bennàssar que va suposar el final d’una llarga trajectòria. El 2016, per qüestions de salut, es va veure obligat a fer una aturada forçosa. “Si hagués de tornar a néixer voldria ser artista, et dona molta satisfacció”.

stats