PENSAMENT

Ha existit un feixisme catalanista?

El moviment polític originat a Itàlia no va trobar mai el seu espai, però va tenir partidaris
Ha existit un feixisme catalanista?

És xocant com els últims anys s’ha utilitzat la paraula feixista per demonitzar l’independentisme. Hi ha hagut moltes disputes polítiques, però pocs debats sobre si realment ha existit mai un feixisme catalanista. “Ha sigut durant molts anys un tabú; no es podia parlar alhora de feixisme i catalanisme”, diu l’historiador Enric Ucelay Da Cal, que firma amb altres especialistes catalans i espanyols El catalanisme davant el feixisme 1919-2018 (Editorial Gregal). La conclusió dels autors, entre els quals hi ha Arnau Gonzàlez i Vilalta, X.M. Núñez, Xavier Casals, J.B. Culla, J.M. Thomàs, E.González Calleja, Pere Grau o Martí Marín, és que hi ha hagut feixistes catalanistes, però no un feixisme catalanista, bàsicament per una qüestió cronològica. “Hi ha hagut feixistes catalanistes i molts feixistes catalans, però el context polític espanyol i català ha fet impossible que es creés un moviment catalanista que imités Mussolini o Hitler, no ha pogut trobar el seu espai”, diu Gonzàlez i Vilalta.

Enlluernats per Mussolini

Catalunya, ¿el lloc ideal per traslladar el feixisme italià?

Entre el 1931 i el 1934 hi va haver diverses reunions entre el consolat italià a Barcelona i el conseller de Sanitat i de Governació de la Generalitat de Catalunya i promotor dels Escamots d’Estat Català, Josep Dencàs, uns contactes que havia desautoritzat el president de la Generalitat, Lluís Companys. “Des d’Espanya i des d’Itàlia es creia que el lloc on el feixisme tenia més possibilitats de prosperar era Catalunya perquè hi havia una gran urbs com Barcelona, un capitalisme modern, conflictes socials europeus i un sentiment nacionalista molt potent”, diu Gonzàlez i Vilalta. Mussolini va donar suport als ústaixes (el moviment croat independentista) perquè volia desestabilitzar Iugoslàvia, però va preferir una Espanya unida com a aliada. “El feixisme italià va ser molt ben vist per molts catalans; veien Mussolini com a algú que ordenava la caòtica Itàlia, i això podia servir de model per a la convulsa Catalunya dels anys 20 i 30" afirma Gonzàlez i Vilalta. “Podríem dir la tòpica frase que els trens arribaven a l’hora. Mussolini esclafava la revolució, però no els serveis sindicals i l’assistència social”, assegura Ucelay Da Cal.

Feixistes catalanistes

L’admiració pel nacionalisme català

El poeta J.V. Foix va reconèixer que havia sigut feixista en una conversa amb l’editor Jaume Vallcorba. Dencàs es va declarar feixista en dues ocasions el 1934 i el 1936 davant els diplomàtics italians. Ernesto Giménez Caballero, un dels primers ideòlegs del feixisme espanyol, observava amb admiració el sentiment nacional català i veia Macià com un Duce català per la seva capacitat de lideratge carismàtic: " ¿Dónde había yo contemplado esta estrategia civil y entusiasta? ¿Dónde? ¡Ah! Sí... Ya lo veía. Ya lo recordaba. Era la Venecia del Cuatrocientos, en su Piazzeta di San Marco, cuando al balcón de los Dogos salía el Duque, el Dux de la República, a relatar –frente a su plebe– la vuelta de una aventura adriática o continental –escrivia, l'octubre de 1931, Ernesto Giménez Caballero a 'La Gaceta Literaria' sobre la visió de Macià a la plaça Sant Jaume una mitjanit–. Una masa ululante a los pies de un amo, de un señor, de un conductor, de un duque, de un «avi» –que representaba el capo, la cabeza, el capitoste de ese cuerpo enorme y frenético. Y este capitoste, con sus gestos paternales, uniendo en haz familiar toda la dispersión pública. Justificando lo que el pueblo le gritaba en aleluyas", afegia.

¿Qué pasión catalana podría explotarse para dar calor popular a un movimiento demagógico y despótico, sino el férvido sentimiento de la personalidad propia de Cataluña? ”, va escriure el 1935 el futur president de la República espanyola Manuel Azaña. Paradoxalment, el nacionalisme català segurament no va necessitar el feixisme per sentir-se més fort. “El moviment feixista va ser creat a Itàlia per Mussolini el 1919; vol dir unió, fer la unió més forta”, explica Ucelay Da Cal. El pes del nacionalisme a la societat catalana ha sigut tan fort que no ha necessitat el feixisme per reafirmar-se”. El que diferencia el feixisme d’altres moviments polítics del segle XX és que assumeix la pròpia demonització. Mussolini afirmava públicament que mataria qui fos necessari. “A Catalunya el mot feixisme no forma mai part dels discursos públics”, diu González i Vilalta.

L’estil paramilitar

¿A principis del segle XX el catalanisme era pacifista?

El 22 d’octubre del 1933, prop de 8.000 joves uniformats amb camisa verda van desfilar des de la Gran Via fins a l’Estadi de Montjuïc per a la celebració d’un festival atlètic. La desfilada de les Joventuts d’Esquerra Republicana - Estat Català (JEREC) va escandalitzar molta gent. Pocs dies després, els escamots d’Estat Català van atacar la impremta on s’editava el satíric El Be Negre, en represàlia per l’aparició d’unes caricatures burlesques. “S’ha de diferenciar molt tot el que passa durant la dècada dels 20 i 30 amb la resta del segle XX i el XXI -diu Gonzàlez i Vilalta-. A principis del segle XX el catalanisme radical no rebutja la via paramilitar i violenta, sinó al contrari. No és pacifista com ara”.

Els italians feien els següents informes dels "escamots": "Grups juvenils de caràcter esportiu constituïts en bloc de les esquerres catalanes: en una ocasió van desfilar davant el difunt coronel Macià repetint el jurament d'oferir la seva sang per la defensa de les llibertats catalanes, vestits amb camises verdes i pantalons curts. A tot Catalunya compten amb prop de 15.000 inscrits: en diverses ocasions han intervingut com a auxiliars de la policia". L'informe dels italians detallava com era l'estructura interna de l'Estat Català: direcció, grups a Barcelona i a les comarques catalanes, xifres de militants i locals disponibles. Fins i tot, informava de com es finançava: "Els fons utilitzats per aquesta organització provenen evidentment del partit d'Esquerra i, lògicament, venen indirectament de la Generalitat de Catalunya".

Hi ha un gust per l’estètica militar que avui estaria absolutament condemnat. “En aquell moment hi ha uniformes per tot arreu, no és exclusiu dels feixistes”, diu Gonzàlez i Vilalta. ¿Aquesta actitud marcial converteix la JEREC en feixista? “Podríem dir que potencialment ho podrien ser perquè tenien actituds que ho recorden, com el fet que boicotegessin vagues o atonyinessin periodistes, però mai es van declarar feixistes”. La imatge de les JEREC desfilant a l’estil marcial continua perseguint el catalanisme.

Ultranacionalisme excloent

¿Existeixen actualment grups neofeixistes catalanistes?

Amb el general Primo de Rivera no hi podia haver feixisme catalanista perquè el catalanisme s’oposava al règim. Després hi va haver la República; calia ser demòcrata, i durant la guerra i el franquisme era impossible situar-se al costat dels aliats nazifeixistes de Franco. “D’ençà de la fi de la dictadura el 1975 no s’ha conformat un neofeixisme o neonazisme nacionalista català de certa rellevància”, diu l’historiador Xavier Casals. Hi ha hagut, però, dues temptatives: un efímer Partit Nacionalsocialista Català, actiu entre el 1978 i el 1980, i el reduït col·lectiu -tenia una quinzena de militants- Nosaltres Sols!, que entre el 1980 i el 1982 va llançar la campanya “Xarnegos fora!” “S’han instaurat dinàmiques polítiques inclusives des del 2012 en la mesura que els partits han volgut mobilitzar l’electorat immigrant, i aquest fet ha bloquejat l’ultranacionalisme excloent i els discursos antiimmigració”, diu Casals. A més, el feixisme requereix d'un estat. "L'estat està per sobre de tot, tot ha de ser per a l'estat, i el nacionalisme català mai ha tingut una visió d'estat", opina Gonzàlez Vilalta. Tampoc l’electorat associa catalanisme amb feixisme. Fa un parell d’anys es va publicar un estudi que analitzava la percepció de la societat catalana de la vinculació dels eixos polítics i socials. “S’identificava l’espanyolisme amb la dreta i el catalanisme amb l’esquerra”, assevera Gonzàlez i Vilalta. Ningú està immunitzat contra el feixisme, però a Catalunya no ha pogut trobar el seu nínxol sociològic.

Els autors presentaran el llibre en una jornada de debats el pròxim 6 de juny al Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF