LLIBRES

Guillem Sala: "Una societat diversa com la catalana necessita una cultura inclusiva"

Publica 'El càstig' a L'Altra Editorial

A El càstig (L’Altra), tercera novel·la de Guillem Sala -es va donar a conèixer amb Imagina un carrer, premi Documenta 2007-, als personatges els piquen “els sobacos”, la protagonista, la Sandra, es “fica” a la classe de primer d’ESO on és professora i un dels seus alumnes li diu “vaya jeto, senyu”. Aquest és el català que l’autor fa servir per mostrar la realitat sociolingüística actual del Besòs. La llengua vehicula una història tensa que se centra en dos personatges torturats: l’Izan, de 12 anys, i la Sandra, que ronda la trentena.

El ‘catanyol’ literari, un perill pel català?

Com vas començar aquest llibre?

La sensació que em va portar a escriure va ser una queixa interior contra l’obligació de ser feliç. Hi ha molts relats adotzenats que sota la ficció amaguen idees d’autoajuda. Va ser així que vaig centrar-me en un personatge que pateix i que no es pot redimir a través del patiment.

La Sandra, que és professora a l’Institut Joan Vinyoli, fa patir.

El càstig del títol simbolitza un paradigma educatiu, que es dona tant a l’escola i l’institut com en la família: posa la nostra mancança al centre, jutjant sempre el mal comportament i l’error. L’ànima no en surt indemne, d’aquest procés educatiu.

No jutges els personatges, al llibre. Ella s’autolesiona, pateix trastorns alimentaris i és incapaç de ser feliç amb cap home. Ell agredeix sexualment una companya d’institut.

No hauria de ser tan fàcil jutjar-los. L’Izan és un agressor com a adolescent mascle i és un agredit com a adolescent pobre. La Sandra intenta redreçar-se a cada nova relació, però no va com ella voldria.

Els escenaris del llibre són Sant Andreu, el Bon Pastor i Santa Coloma. Per què?

M’interessa descentrar la mirada. Si parlem de perifèria és perquè creiem que hi ha un centre. A Barcelona es parlen 300 llengües diferents. Només a Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana hi ha un centenar de nacionalitats. Si el centre són els bancs, la perifèria és el meu refugi. Aquests barris del llibre són el centre del món que necessitem construir.

El català que has escollit per explicar la història no defuig ni castellanismes, ni calcs, ni diàlegs sencers en castellà. Per què?

No soc conscient d’estar inscrit en cap tradició, i quan escric intento ser lliure a l’hora de triar què explico i com ho faig. A El càstig, la llibertat en l’ús de la llengua és una de les més evidents, i poso d’exemples estils musicals com el rap i el dub. En aquests contextos creatius s’entén que s’adaptin grafies per captar trossos de la realitat que la cultura oficial no reflecteix. Aquesta novel·la vol ser això.

¿Infiltrant el castellà de forma tan explícita no es pot perjudicar el català?

Si se’ns mor la llengua perdem la posteritat. Alhora, una societat diversa com la catalana necessita una cultura inclusiva: no ens hem de quedar només amb la por i la malenconia. Si no treballem per ampliar els nostres horitzons ens atrinxerarem fins a la mort. I acabarem morint. El novel·lista, i el creador en general, té dret a fugir de la norma, però normalitzant les castellanades també perjudiquem la llengua. El format llibre té encara una autoritat que fa que aquest element preocupi... però estic convençut que una novel·la així pot incorporar nous lectors al català.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF