Publicitat
Publicitat

CINEMA

Graus d'infidelitat a Tolstoi

Joe Wright, director d''Anna Karenina', examina les adaptacions prèvies del llibre

No és fàcil ser fidel. Anna Karènina, per exemple, l'heroïna de la magistral novel·la de Lev Tolstoi, es creu feliç amb un marit distingit, un fill de caràcter dolç i un lloc respectable a l'alta societat de Sant Petersburg, fins que coneix un atractiu oficial de cavalleria i ho abandona tot per ell. La seva infidelitat no és ocasional ni discreta, sinó desesperada i urgent. La infidelitat dels cineastes que han provat d'explicar la història de l'Anna a la pantalla no és, en general, d'aquest tipus. Un llibre complex de més de 900 pàgines i una pel·lícula de dues hores de durada no fan una parella ideal: la frustració és inevitable i la traïció altament probable.

Parafrasejant la famosa frase que obre la novel·la, cada versió al cinema d'Anna Karènina és infidel a la seva manera. Joe Wright, l'últim director valent que ho ha fet, va examinar les versions anteriors. "Sovint es redueix Anna Karènina a una gran història romàntica en què l'Anna és martiritzada, víctima d'una societat patriarcal, però per mi aquesta interpretació està fora de lloc i fins i tot és cínica. La gent ha capgirat totalment el que Tolstoi va voler dir, i ho han fet per guanyar més diners", assegura Wright.

En la versió de Wright, estrenada ahir, l'audaçament teatral Anna Karenina , el director diu que només volia "explicar la història que Tolstoi explica al llibre". És més fàcil de dir que de fer. Però la determinació de Wright i el guionista Tom Stoppard de no tractar la relació tràgica entre l'Anna (Keira Knightley) i el comte Vronski (Aaron Taylor-Johnson) com un gran romanç és un pas en la direcció correcta.

El problema és que el llibre es presta a la fal·làcia romàntica. "Conté la plantilla del típic film de dones , el melodrama i l'èmfasi en el patiment de l'heroïna en mans dels homes, dels fills ingrats o simplement del destí. Com si existís una conspiració còsmica contra la seva felicitat, un càstig diví per estimar bojament Vronski", diu Wright.

De Greta Garbo a Vivien Leigh

Aquest és l'enfocament de la versió del 1935, la més coneguda, dirigida per Clarence Brown amb una Greta Garbo al cim de la seva fama. Tot i que està dirigit amb elegància, el film persegueix la llàgrima fàcil. El luxe i l'ostentació de la producció és del tot inapropiat, especialment el vestuari de Garbo. En aquell moment, l'actriu dominava magistralment l'art de contemplar el món amb desgana. La seva actuació és una variació del "deixeu-me sola" de Grand Hotel . I si hi ha una cosa que Anna Karènina no vol -en qualsevol accent- és estar sola. Potser hi influeix haver interpretat abans el paper, amb més vigor, en la versió muda d'Edmund Goulding, Amor (1927). Garbo tenia 22 anys aleshores i el seu amant en la vida real, John Gilbert, interpretava Vronski. Amor , de fet, és bastant risible, i llueix l'estigma de ser l'única adaptació d' Anna Karènina amb final feliç.

Amor també elimina un dels personatges principals, Konstantin Levin, un filosòfic terratinent rural, la història del qual ocupa mig llibre. "Sense ell la història de l'Anna no té cap sentit", diu Wright. Ell i Stoppard entenen molt bé la importància de Levin en la història, i també la representació del banyut marit de l'Anna: l'Alexei Karenin de la nova versió, Jude Law, sembla haver passat un temps estudiant la magnífica interpretació de Ralph Richardson -pietosa, pomposa, insegura i commovedora- de l' Anna Karènina de Julian Duvivier del 1948, amb Vivien Leigh com a volàtil Anna i una fotografia enlluernadora de Henri Alekan. La cinta és la més sòlida de les versions prèvies. Però Wright, "en l'últim moment", va decidir que necessitava alguna cosa més i, en sintonia amb la seva heroïna, va fer un salt al buit.

"Una gran història de luxúria"

"La tradició realista està massa obsessionada amb la superfície de les coses -diu Wright-, i el que m'atreu de les novel·les de Tolstoi són els girs i canvis en el paisatge mental dels personatges. Volia una forma capaç de transmetre aquesta experiència". En comptes de fer un film naturalista com Orgull i prejudici o Expiació , Wright va decidir estilitzar l'acció, escenificant Sant Petersburg i Moscou en un teatre barroc lleugerament atrotinat. "Em va fascinar el que deia Meyerhold, un director rus de teatre d'avantguarda de principis del segle XX: que l'estilització té més a veure amb el fet de treure que amb el de decorar, que traient la superfície s'arriba a l'essència".

Aquesta posada en escena artificial esdevé un enfocament increïblement intuïtiu de la novel·la, un monument de la ficció realista noucentista. L'absència de decoració accelera la narració i, d'alguna manera, permet representar més escenes i personatges a la pantalla. I amb Tolstoi, més sempre significa més.

La relació entre una adaptació al cinema i la font literària és com una aventura apassionada, un instant furtiu en què la prosa pacient es troba amb el parpelleig i la poesia fluida del cinema. Wright ha volgut ser fidel en la seva fervorosa versió: en aquesta mena de relacions la fidelitat és fràgil i finita. La trista història de l'Anna és, segons el director, "més una gran història de luxúria que una gran història d'amor". I tot i que ell no ho diu, això és tot el que pot ser una adaptació d'Anna Karènina . Cadascuna a la seva manera, esclar.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF