Liceu.- Un decorat estilitzat, minimalista, tan sols una paret sobre un escenari esbiaixat que es va movent sense que es perdi la distorsió amb què es defineix a la perfecció l’alambinada presència dels protagonistes, i que converteix aquesta història d’amor prohibit, amor impossible, en un retrat sociològic tan tràgic com profund. L’escenografia d’aquesta producció de l’English National Opera la signa el nord-americà David Alden, però sembla sorgida de la imaginació del productor alemany Erich Pommer, impulsor de l’expressionisme al món del cinema i cappare de la primera i més definitòria pel·lícula del moviment en qüestió. La geometria que presideix el muntatge de Kàtia Kabànova, sense cap angle recte, farcida de línies obliqües, sembla dibuixada per qualsevol dels membres del grup Strum, els primers que dinamitaren les lleis de l’estètica cinematogràfica amb la seva memorable i imaginativa escenografia d’ El gabinet del Dr. Caligari. Pel·lícula amb la qual l’òpera que refermà la fama de Leos Janácek, després de l’èxit tardà i més que merescut de Jenufa, guarda moltes similituds, molts punts en comú, des de l’any de producció, 1920, fins al seu afany transgressor, avantguardista, la imperiosa necessitat de rompre motlles, tant argumentals com estilístics, amb la qual cosa l’opció escenogràfica de David Alden és d’una coherència aclaparadora, però no tan sols això. David Alden imposa una direcció d’actors molt realista, que tots els cantats, i tots vol dir tots, executen a la perfecció, traslladant el conflicte més enllà de la quarta paret. Tan més enllà que el joc de la protagonista movent-se en la primera línia de l’escenari, amb part del seu cos sobre l’entarimat, fent equilibris per no caure dins el fossat convertit en abisme, convertit en símbol del premonitori riu Volga, es converteix en un element bàsic de la narració. La cirera que corona el cim d’un pastís en el qual no sobra ni hi manca absolutament res.
Dins el metafòric fossat, la batuta de Josep Pons dibuixant tots els colors d’una partitura molt rica en continguts i exquisida en els matisos, enèrgica i captivadora, descriptiva i detallista, que és herència wagneriana, al servei de la història i de cadascun dels personatges. Una òpera que no té tot el prestigi popular que mereix, per moltes i variades raons, però que també és una mica patrimoni liceístic, pel fet d’haver estat el primer escenari de l’Estat on es va representar. Aquest és el tercer cop que arriba al Gran Teatre, que fins i tot es fa més gran amb aquest muntatge de primeríssim nivell. Però per assolir aquest cim es fa imprescindible una Kàtia Kabànova que sigui capaç d’aconseguir tan difícils cotes de qualitat amb un màxim de confort vocal. També hi era. Patricia Racette va captivar el Liceu amb una interpretació superba, completa, rodona. Color, passió, amb una meitat superior del seu registre sense màcula, la soprano nord-americana va emportar-se el premi gros de la vetlada. Però premis n’hi va haver per a tothom. Josep Pons, per descomptat, però també per a Nikolai Schukoff, que va fer un Boris de bona gradació, veu sòlida i molt idònia, i la Marfa, que ve a ser com una Fricka de La valquíria, que interpretà Rosie Aldridge, fantàstica, de la mateixa manera que el Vània d’Antonio Lozano, majúscul. Tot plegat, perfecte. Inoblidable.
